No és que tinguem una confrontació per motius de gestió, o per tenir més economia, la confrontació, que des de el 1714, mai ha deixat d’existir, és de model nacional.
El pacte de la transició, va ser un traga-la. Una part, els que representaven el continuisme, mai van voler de debò una reconciliació i construir un estat plurinacional, els altres, ho anaven amb el “lliri a la ma”, ho pensaven de bona fe que el temps estovaria als franquistes espanyols. Ara podem confirmar que mai va existir un pacte d’honor entre cavallers per fer una transició modèlica.
Defensar el franquisme, amb el que representa, ho diu tot. Defensar la mateixa Espanya, la seva historia i els seus simbolismes, ho diu tot. Defensar que a Espanya només existeix legalment i jurídicament una llengua, la castellana, ho diu tot. Defensar que tot el poder polític i executiu ha d’estar a Madrid ho diu tot. Dir que a Espanya només existeix una sobirania que resideix amb els ciutadans espanyols, ho diu tot. Això és el que defensen els del PP i una part d’espanyols del PSOE gens menyspreable.
Cap llenguatge semàntic, ni els aforismes, ni sinònims variats, podran evitar o amagar que tenim confrontació (ens agradaria que fos democràtica i pacifica), i aquesta és redueix a dirimir o imposar ser espanyol o català.
Espanya i les seves castes i elits, volen una nació i un estat. La resta no hi tenim cabuda. Aquesta és la base d’una confrontació que ja dura masses anys. L’espoli, la deslleialtat institucional, recentralitzacions varies, són el resultat de la seva lluita impositiva per tal de construir la seva nació espanyola. El fons de la qüestió no només és ideològic o d’interessos, ho és de país, nació i d’estat.
Ara però, el procés, que ja és de confrontació oberta, és resoldrà amb guanyadors i perdedors per sempre, i això ens exigeix saber qui guanya a Catalunya. Impedir que democràticament els catalans pugem decidir el nostre futur, ni acabarà amb la confrontació ni resoldrà el moment on som instal·lats. Per tant, resoldre l’entrellat, com no pot ser d’altra forma, ho hem de fer ara, i qui ha de fer-ho és el govern de Catalunya amb el suport del Parlament. Ara i desprès de les darreres declaracions d’en Rajoy i el paper dels socialistes a Catalunya, tot està més clar, el que ens juguem és, o ser espanyols o catalans. Ser espanyols per callar, obeir i acceptar la seva realitat, o ser el que som, decidir-ho tot i tancar la confrontació que va començar al 1714 amb les ànsies imperialistes i colonialistes de Castella.
Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat.
Liah Greenfeld
El pacte de la transició, va ser un traga-la. Una part, els que representaven el continuisme, mai van voler de debò una reconciliació i construir un estat plurinacional, els altres, ho anaven amb el “lliri a la ma”, ho pensaven de bona fe que el temps estovaria als franquistes espanyols. Ara podem confirmar que mai va existir un pacte d’honor entre cavallers per fer una transició modèlica.
Defensar el franquisme, amb el que representa, ho diu tot. Defensar la mateixa Espanya, la seva historia i els seus simbolismes, ho diu tot. Defensar que a Espanya només existeix legalment i jurídicament una llengua, la castellana, ho diu tot. Defensar que tot el poder polític i executiu ha d’estar a Madrid ho diu tot. Dir que a Espanya només existeix una sobirania que resideix amb els ciutadans espanyols, ho diu tot. Això és el que defensen els del PP i una part d’espanyols del PSOE gens menyspreable.
Cap llenguatge semàntic, ni els aforismes, ni sinònims variats, podran evitar o amagar que tenim confrontació (ens agradaria que fos democràtica i pacifica), i aquesta és redueix a dirimir o imposar ser espanyol o català.
Espanya i les seves castes i elits, volen una nació i un estat. La resta no hi tenim cabuda. Aquesta és la base d’una confrontació que ja dura masses anys. L’espoli, la deslleialtat institucional, recentralitzacions varies, són el resultat de la seva lluita impositiva per tal de construir la seva nació espanyola. El fons de la qüestió no només és ideològic o d’interessos, ho és de país, nació i d’estat.
Ara però, el procés, que ja és de confrontació oberta, és resoldrà amb guanyadors i perdedors per sempre, i això ens exigeix saber qui guanya a Catalunya. Impedir que democràticament els catalans pugem decidir el nostre futur, ni acabarà amb la confrontació ni resoldrà el moment on som instal·lats. Per tant, resoldre l’entrellat, com no pot ser d’altra forma, ho hem de fer ara, i qui ha de fer-ho és el govern de Catalunya amb el suport del Parlament. Ara i desprès de les darreres declaracions d’en Rajoy i el paper dels socialistes a Catalunya, tot està més clar, el que ens juguem és, o ser espanyols o catalans. Ser espanyols per callar, obeir i acceptar la seva realitat, o ser el que som, decidir-ho tot i tancar la confrontació que va començar al 1714 amb les ànsies imperialistes i colonialistes de Castella.
Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat.
Liah Greenfeld
RSS Feed
