ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

NO EXISTEIX CAP TERCERA VIA.

5/10/2013

1 Comment

 
Imagen

Que quedi clar, per si hores d’ara encara existeix algun dubta, només existeixen dues vies, ho quedar-nos on som ara, “millorant” alguns aspectes de gestió purament administrativa, ho aconseguir allò que tenen tots els pobles lliures, capacitat política i econòmica per decidir-ho tot.

No és que ho diem nosaltres, és que el màxim representant del govern espanyol i del PP, ja ha dit que no sap que vol dir “la tercera via” i la delegada a Catalunya, adverteix enconadament al Duran i al Navarro, que no existeix cap tercera via. Sintonia total. De fet Rajoy i Camacho, tenen tota la raó del mon, no existeix cap tercera via donat que el que reclama el poble català és trencar políticament i econòmicament amb Espanya i la que proposen, és ras i curt continuar dins d’Espanya. Conclusió, una pregunta i dues possibilitats, ho dins d’Espanya o fora, i això són dues vies.

Mentrestant, el Pere Navarro, continua amb la seva deriva. Ara busca aliats per practicar el seu federalisme, federalisme tot sigui dit de pas que ni els seus a les Espanyes se’l creuen, fins i tot “amics” com el Belloch els hi dona, als socialistes catalans, un tractament “exquisit” amb amenaça inclosa. Per acabar-ho d’adobar, en Pere finalment ha descobert que el problema rau en que “catalans i espanyols s’estimen poc” i afegeix que els “independentistes no saben on van”. Explicar-li com hem rebut a Catalunya als nou vinguts, seria absurd, si ell que porta vivint uns quants anys a Catalunya no ho sap, no cal esmerçar-hi temps ni esforços i respecte els de fora si no ens estimen deu ser perquè algú o alguns s’encarreguen de pintar-nos com el papus i que jo sàpiga, els catalans no ens hem dedicat a fer les Espanyes perquè ens odiïn, més aviat han estat els espanyols de dretes i d’esquerres de fora de Catalunya i durant molts anys els que hi ha incidit.

 A tall d’exemple unes poques referències que visualitzen amb claredat la gran estimació que els espanyols que no poden ser altra cosa, de dretes i d’esquerres tenen pels catalans, això si, per Catalunya amor etern.

La inversió estatal en cultura a Catalunya ha disminuït un 75 per %, l’any vinent és podria donar la paradoxa que la inversió fos 0, mentrestant aquest any l’estat espanyol destina 100 milions d’euros per ensenyar el castellà a l’estranger.

El govern espanyol destina més recursos a les beques pels estudiants de FP a Castella la Manxa que te molts menys estudiants que Catalunya.

Els pressupostos del govern espanyol han disminuït en un 25 per % l’aportació a Catalunya, quan som els tercers en aportadors a l’estat, cosa que ens posa a la cua en recepció.

Ni un euro per connectar Barcelona amb l’aeroport del Prat Barcelona. No tenim ni metro, ni tren ni res que no sigui l’autobús o el cotxe. Barajas que te metro, tren, ara contemplen fer arribar el d’alta velocitat. Esperpèntic.

Ni un euro per l’estació de La Sagrera. Barcelona empantanegada i sense els recursos pactats i aprovats d’antuvi, ara tot indica que finalment farem un espantall d’estació lluny del projecte inicial.

Un menys preu total a les institucions catalanes, cap informació sobre les conseqüències que la planta d’emmagatzematge  de gas podria tenir o no. El que és més greu és que comprovat que si que n i han de conseqüències, tampoc s’informa a les autoritats catalanes.

La llengua, la seva persecució a la Franja, a les Illes, al País Valencià, a Catalunya, la utilització barroera d’un penta catalanisme inexistent, ens mostra fins quin punt ens arriben ha estimar els espanyols que no poden ser altra cosa.

El més trist de tot plegat, és veure com catalans saben que el govern espanyol ens espolia per fer trens sense passatgers, i no inverteix amb tres de rodalies a Catalunya, que es gasta 500 milions d’euros en fabricar un submarí que no sura, que rescata totes les autopistes de peatge al voltant de Madrid perquè els madrilenys en tenen prou amb el grapat d’autovies que tenen gratis, que desprès de 34 anys el corredor del mediterrani continua sent l’assignatura pendent, que desprès de 20 anys Barcelona continua sense connexió d’ample europeu i amb el tren d’alta velocitat que s’atura a Figueres i prou. El llistat d’agravis és tant extens que no acabaríem mai, cal però fer-nos la pregunta del milió, com catalans que saben i que veuen el que passa, poden defensar sense criticar res del que fa l’estat i govern espanyol respecta Catalunya i mantenir que hem de continuar junts? Al nostre parer, només ho poden fer perquè viuen i no pas malament precisament pel fet de defensar-ho. L’estat que paga bé, mai fa reconeixements als que no són dels seus, això sempre ha estat així, i ates que sembla que tot continuarà igual, aquets catalans que ho saben, en tenen prou amb 30 monedes.  

L'Obre mestre de la injusticia és sembla just sense ser-ho.                     Plató


1 Comment
OLIVA link
5/10/2013 10:57:18 pm

TERCERA VIA?......UN ALTRE INVENT DE PePeros i SOCIATES PER DINAMITAR EL NOSTRE ENVIT,AMB L'ENTUSIASTE COLABORACIO DE "BOUTIIFLERS",CATALANS, TEMEROSSOS DE PERDRE PRIVILEGUIS......QUINA PENA ¡¡¡¡¡¡

Reply



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.