Tal com va tot plegat, i sense ser gaire agosarats, a dia d’avui i per molt que omplim el Sant Jordi, estem en disposició de dir que el 27 tenim més punts per perdre que per guanyar.
Si això passes, uns diran que ha estat per no anar amb una Llista de País, i potser tindran raó. D’altres diran que hem estat incapaços per donar la volta al allau d’intoxicacions i amenaces que les clavegueres de l’Estat espanyol ens ha ofert. També en tindrem que diran que endarrerir el temps electoral ha donat ales a les noves propostes politiques per carregar-se el procés - Podemos, Ciutadans, Guanyem – més una bateria de noves formacions “cíviques”. Els més “assenyats” també teoritzaran en que potser encara no és el nostre moment. Com no, unionistes, espanyolistes, federalistes, autonomistes i amants de les terceres vies, desfermaran la seva joia arribant a enteses impensables. En fi la barreja dels frustrats catalans i uns espanyols pletòrics ens pot espatllar definitivament la festa.
Res de tot això o tot plegat ens podrà definir i el perquè de la derrota si abans no reconeixem que hem estat nosaltres els vertaders culpables de la derrota. La derrota vindrà, no per un sol fet. Un cúmul i la manca de patriotisme en serà el perquè i ens explicarà la que avui és previsible i demà pot ser una derrota segura.
Ara mateix i si res no canvia, les eleccions del 27, que són autonòmiques, estan plantejades en termes de partit, i aquest fet no evitarà la confrontació partidista. Corrupció i gestió, segur que seran les paraules més utilitzades abans i en campanya. Amb una “Llista de País” no hagués estat possible.
El 27 de Setembre el tenim a cinc mesos, i fins la convocatòria el Govern del President Mas ha de governar i proposar mesures d’Estat i d’altres opcions legislatives i per que cap entrebanc reeixí cal que els socis Parlamentaris, ERC, estiguin a l’alçada. Com ho han de fer, és senzill, tot és pacta abans de visualitzar discrepàncies i votacions distintes. No fer-ho, com passa ara és senzillament esperpèntic. A no ser que el que és vulgui, estratègicament, és marcar perfil ideològic distint, cosa que no cal.
No demostrar en tots i cada dels actes de govern i politics que la sintonia entre CiU i ERC és l’adequada per guanyar el 27, no fa res més que traslladar a la societat la desconfiança amb la victòria.
Visualitzar que el que també és busca de les eleccions del 27, és una victòria de partit per decidir, tenir la clau, o per la presidència, és dir-nos que la independència de Catalunya està en segon pla.
Guanyar el 27 tenint com enemics la nació espanyola i el seu Estat, no serà una tasca que no comporti sacrificis i una lluita patriòtica històrica. La més gran potser serà renunciar als propis partits i construir l’alternativa patriòtica guanyadora. No fer-ho pot suposar la fi d’un poble i d’un futur que mai més seria nostre.
RSS Feed
