Ens han acostumat a que les campanyes electorals semblen una guerra plena de trinxeres, on tot val per desgastar als adversaris i enemics. Segur que amb els enemics el nivell per desgastar pot superar certs límits que segur són poc ètics i poden ratllar argumentacions falses i miserables.
Nosaltres creiem que fins i tot al enemics, els que ens diem demòcrates i progressistes, els hauríem de tractar amb un respecte imbatible. Malgrat ells ens insultin, menteixin i utilitzen els poders públics que són de tothom. Només pot existir una posició irreverent si l’enemic te i utilitza accions i relats feixistes.
Amb els enemics, normalment, entre demòcrates i progressistes, no existeix cap possibilitat per fer pactes. Ni de Govern ni de res. Ni directe ni indirectament. Be, sempre hi ha excepcions que curiosament sempre van de la ma dels nacionalistes espanyols. La Colau per no perdre l’Alcaldia de Barcelona, va acceptar els vots del racista xenòfob dretà Valls.
El PP i Ciutadans accepten els vots de Vox per governar a Andalusia, Comunitat de Madrid i Madrid capital. El darrer exemple vergonyós és el del “Gobierno de España” del PSOE i Unidas Podemos que han acceptat, amb felicitació inclosa, els vots de Vox per deixar clar que els 140.000 ME de la UE, els repartirà el “Gobierno de España”.
Altra cosa, si més no hauria de ser diferent, és el paper post eleccions entre adversaris, contrincants electorals que tenen unes diferencies, de País o ideològiques tant minses que en cap cas haurien d’impedir acords de Govern rapits i efectius.
Els cupaires, que mai han volgut tenir responsabilitats de Govern, amb excuses varies, ho han deixat clar. Primer la ideologia i els temes socials abans que la independència. És obvi que amb aquests, acordar un full de ruta per la independència és gairebé impossible. És un fet que van ser els únics que no van voler afegir-se a Junts pel Si.
Acordar-lo per millorar els temes socials, donat que no som lliures ni per recaptar ni per legislar, és un propòsit de bona fe o per allò tant nostrat de qui dia passa any empeny. Hauríem de tenir clar que aquesta gent, no posa fàcil el pacte. Hauríem de sumar que els seus atacs sovint són tant besties com els que fan els enemics.
Finalment tenim els mes propers, els de ER. Amb aquets varem pactar fer un Govern efectiu al 2017. No només no l’hem tingut, sinó que el pacte per investir i fer un mandat productiu ha estat una pífia. No és que només hagi imperat la deslleialtat, és que ara mateix i desprès d’aquets darrers tres anys, ER no te cap credibilitat per voler fer altra cop un Govern de coalició. Cal saber que la seva proposta del camí ample, és tota una declaració d’intencions.
Alguns, amb poc criteri i valors democràtics, creiem, ens diuen que en campanya els estirabots i relats que ratllen el límit és normal i, que desprès si cal entendre’ns, s’ha de fer.
Acceptar aquesta manera de fer política, ens està conduint inexorablement a la desafecció política i els que és pitjor a no creure’ns el que ens diuen i proposen. Algú troba normal que els dirigents de ER diguin que la Laura Borràs hauria de plegar perquè la guàrdia civil i la justícia espanyola diuen que ha comés prevaricació, sense judici, sense demostrar-ho i sense sentencia.
Algú troba normal que facin del acord amb la DiBa el seu màxim exponent de desgast, quan ER ha pactat a canvi de res fer un President del 155 i aprovar-li els seus PGE.
No sabem que farà la Laura, si Junts obté un resultat electoral majoritari i, ER que da al darrera i l’única opció per fer Govern és la suma de Junts + ER. A nosaltres ens agradaria que els de les CUP no fessin falta.
Junts, Laura Borràs, ha “d’imposar”, si imposar, fer un Govern netament independentista disposat a culminar el procés de forma efectiva el més rapit possible. També una mesa del Parlament amb els mateixos termes.
Si Laura Borràs pot fer Govern i, ha de ser de coalició, els Consellers han de ser de total confiança de la Presidenta. La presidenta tria els Consellers de ER, si s’escau els de les CUP, com ho ha de fer amb els de Junts i independents que cregui oportú. Aquest cop el President/a és qui ha de fer el Govern.
Un Govern que cregui amb Catalunya, treballi per la seva independència i cregui amb la confrontació intel·ligent i amb el Consell per la República.
Construir més del mateix seria un engany i els catalans, els de l’1 d’octubre, els presos politics, els exiliats i tots els represaliats no ens ho mereixem.
Si ER accepta aquest termes fem Govern. Si els de les CUP hi volen ser i accepten aquets termes fem Govern. I si ER i, CUP ho rebutgen, anem a eleccions.
Si fos així, finalment i sense subterfugis podríem dir que ni ER ni els de les CUP, mai han volgut la independència de Catalunya.
Potser seria el moment de que JUNTS per fi tingues la majoria absoluta. Encara que ens costi uns mesos més de patiment. Desprès de més de tres segles, ja no vindrà d’aquí.
RSS Feed
