Va dir l’inefable Gabriel Rufian amb la seva "dialèctica punyent i servidora" i, el Pedro Sánchez va estendre un somriure sorneguer i silenciós.
Mai compartirem que el partit sigui més important que Catalunya. Sobre tot si l’objectiu és construir una organització per controlar espais institucionals, mediàtics i econòmics, al marge de fer-nos lliures i tenir capacitats decisòries.
Les experiències d’aquells que han patit repressió política, han estat la llavor per construir estadis de llibertat i drets universals. No tenim dades objectives per afirmar que les víctimes de repressions politiques desprès hagin acotat el cap com miserables rendits al poder.
Una investidura a canvi d’una taula de diàleg, situar el dret d’autodeterminació i amnistia per tornar a la política, i comprovar que ni una cosa ni l’altra després de més dos anys, és decebedor. Escoltar al Pedro Sánchez dient: que no te cap intenció de convocar la taula de diàleg perquè entén que les converses ja han donat el seu fruit, i més desprès de l’aprovació al Senat la derogació de la sedició i la reforma de la malversació (catradio/cat informació), és si més no per quedar-se esma perdut.
Ja no és que el Sánchez ens i els hagi dit que ni autodeterminació ni amnistia reiteradament, és el paper del Rufian que sabent-ho i com un bon lacai els diu: No os deixarem sols. Amb referència a la lluita que tenen amb el PP. Sembla que no interessa recordar qui va fer possible el 155 i la repressió que patim els catalans d’ençà el 2017.
I si, el nivell de submissió de ER al “Gobierno de España”, és d’una misèria repugnant. En política gairebé tot és possible. Entregar-se al teu botxí mai.