Sembla que els de ERC no han aprés “absolutament res”, en el que és refereix als espanyols, i sobre tot amb els que s’autoanomenen d’esquerres.
ERC en els seus inicis va demostrar que la direcció i militància practicaven la “conllevancia” ideològica i estratègica. Fins i tot, amb uns tocs anarcosindicals per demostrar que eren de lo més progressista. És permetien programes politics més a prop d’un liberalisme nou que d’una social democràcia moderna. Dues animes i convivien la catalana que clamava per un tot i la catalana pro espanyola que clamava per reformar l’Espanya monàrquica, autàrtica i senyorial.
Francesc Macià, proclama l’Estat català i la República catalana dins la Federació Iberica. Macià mai va voler prescindir de la solidaritat catalana cap els pobles de Espanya. Aquest fet, va contrastar amb el posicionament contrari de Lluis Companys i el sector més obrerista i espanyol de ERC. Macià hi va renunciar per traïció dels seus. L’anima espanyola per primer cop guanyava i no ho feia precisament a favor de Catalunya.
Treballar des de la perspectiva ideològica, sempre és un encert. Ara bé, quan és tracta de conjugar llibertats socials i la llibertat de la pròpia nació, la col·lisió és inevitable. Els espanyols d’esquerres treballen incansablement per les seves llibertats i justícia social, que curiosament no són les mateixes que les que busquem els catalans. Els espanyols ho fan per imposar la seva llengua el castellà. També volen deixar clar i sense fissures que són ells els que tenen el dret i la capacitat per decidir-ho tot. De fet els d’esquerres d’un altra país, acostumen ha ser el més xovinistes. Fins i tot, practiquen com sempre el colonialisme i la posada en escena de que ells són els triats per la gracia de Deu.
ERC, tenia la clau que permetia la formació dels dos tripartits. El primer que només va durar tres anys i prou convulsos, doncs Maragall expulsaria del Govern als de ERC, tenia tots els ingredients per preveure que un altre tripartit no fos possible. Doncs no, ERC i baten records temporals, va signar un segon tripartit amb el PSC-PSOE i ICV. CiU amb l’Artur Mas de líder va guanyar folgadament les dues eleccions. Però ERC va preferir pactar amb aquells que és diuen d’esquerres però espanyols. La part més sagnant, és que aquesta etapa (2003-2010) en cap cas va servir per cap avenç ni de competències ni per ampliar la sobirania dels catalans.
Ser d’esquerres no és sinònim de millor o pitjor. Ser de dretes tampoc. És pot ser d’esquerres i ser un corrupte igual que un dretes. És pot ser dretes i ser just i ser d’esquerres i tenir actituds impròpies. El que és una evidencia, i que ningú canviarà, a no ser que agafem el fusell, és, que mentrestant el referent social sigui el capitalisme i el lliure mercat, inevitablement tindrem dretes i esquerres, o empresaris i treballadors, o rics i pobres, o corruptes i que no.
Ara però, Catalunya no té al davant la juguesca per ser de dretes o d’esquerres. Ara la partida és a tot o res, és per dotar-nos legítimament i jurídicament la capacitat de decidir-ho tot. Com ho fan els espanyols. O independència com un país normal amb dretes i esquerres amb tots els matisos, o una “región española con ciertas peculiaridades”.
De fet el 27 hem convertit la votació amb un acte plebiscitari per expressar de forma democràtica i pacifica que volem ser un Estat independent. Per aconseguir-ho ens caldrà sumar esforços, vots i Diputats. A aquestes alçades, ens falta saber on és situa UDC, tothom s’està posicionat respecta el procés i la independència de Catalunya i triar el companys de viatge no deixa de ser un posicionament.
A favor de la Independència de Catalunya i la seva constitució com un Estat lliure i democràtic: CDC, ERC, i la CUP com forces parlamentaries.
En contra de la independència de Catalunya: PP, PSOE, ICV, Ciutadans, Podemos, com forces parlamentaries.
Ras i curt. Qui triï anar, i anar on sigui, amb els contraris a la independència, voldrà dir o que no està del tot a favor de la independència de Catalunya, o que no a madurat prou en termes patriòtics.
La previsió és que guanyem els del SI. També és previsible que sigui possible sumant els vots i Diputats de les forcés a favor de la independència. També és previsible que la següent acció serà constituir un Govern que segur hauria de ser de concentració i iniciar el procés constituent. Doncs bé, això podria ser literalment impossible si el referent de la lluita social s’imposa per damunt de la independència, i ERC de moment sembla que torna a ensopegar com en el 1931, quan uns “catalans i espanyols” ens van oferir un Estatut com torna per renunciar a l’Estat català, i que desprès de forma miserable ens retallarien.
RSS Feed
