ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

NOMÉS ELS DE ERC ENSOPEGUEN REITERADAMENT AMB LA MATEIXA PEDRA.

13/6/2015

0 Comments

 
Picture


Sembla que els de ERC no han aprés “absolutament res”, en el que és refereix als espanyols, i sobre tot amb els que s’autoanomenen  d’esquerres.

ERC en els seus inicis va demostrar que la direcció i militància practicaven la “conllevancia” ideològica i estratègica. Fins i tot, amb uns tocs anarcosindicals per demostrar que eren de lo més progressista. És permetien programes politics més a prop d’un liberalisme nou que d’una social democràcia moderna. Dues animes i convivien la catalana que clamava per un tot i la catalana pro espanyola que clamava per reformar l’Espanya monàrquica, autàrtica i senyorial.

Francesc Macià, proclama l’Estat català i la República catalana dins la Federació Iberica. Macià mai va voler prescindir de la solidaritat catalana cap els pobles de Espanya. Aquest fet, va contrastar amb el posicionament contrari de Lluis Companys i el sector més obrerista i espanyol de ERC. Macià hi va renunciar per traïció dels seus. L’anima espanyola per primer cop guanyava i no ho feia precisament a favor de Catalunya.

Treballar des de la perspectiva ideològica, sempre és un encert. Ara bé, quan és tracta de conjugar llibertats socials i la llibertat de la pròpia nació, la col·lisió és inevitable. Els espanyols d’esquerres treballen incansablement per les seves llibertats i justícia social, que curiosament no són les mateixes que les que busquem els catalans. Els espanyols ho fan  per imposar la seva llengua el castellà. També volen deixar clar i sense fissures que són ells els que tenen el dret i la capacitat per decidir-ho tot. De fet els d’esquerres d’un altra país, acostumen ha ser el més xovinistes. Fins i tot, practiquen com sempre el colonialisme i la posada en escena de que ells són els triats per la gracia de Deu.

ERC, tenia la clau que permetia la formació dels dos tripartits. El primer que només va durar tres anys i prou convulsos, doncs Maragall expulsaria del Govern als de ERC, tenia tots els ingredients per preveure que un altre tripartit no fos possible. Doncs no, ERC i baten records temporals, va signar un segon tripartit amb el PSC-PSOE i ICV. CiU amb l’Artur Mas de líder va guanyar folgadament les dues eleccions. Però ERC va preferir pactar amb aquells que és diuen d’esquerres però espanyols. La part més sagnant, és que aquesta etapa (2003-2010) en cap cas va servir per cap avenç ni de competències ni per ampliar la sobirania dels catalans.

Ser d’esquerres no és sinònim de millor o pitjor. Ser de dretes tampoc. És pot ser d’esquerres i ser un corrupte igual que un dretes. És pot ser dretes i ser just i ser d’esquerres i tenir actituds impròpies. El que és una evidencia, i que ningú canviarà, a no ser que agafem el fusell, és, que mentrestant el referent social sigui el capitalisme i el lliure mercat, inevitablement tindrem dretes i esquerres, o empresaris i treballadors, o rics i pobres, o corruptes i que no.

Ara però, Catalunya no té al davant la juguesca per ser de dretes o d’esquerres. Ara la partida és a tot o res, és per dotar-nos legítimament i jurídicament la capacitat de decidir-ho tot. Com ho fan els espanyols. O independència com un país normal amb dretes i esquerres amb tots els matisos, o una “región española con ciertas peculiaridades”.

De fet el 27 hem convertit la votació amb un acte plebiscitari per expressar de forma democràtica i pacifica que volem ser un Estat independent. Per aconseguir-ho ens caldrà sumar esforços, vots i Diputats. A aquestes alçades, ens falta saber on és situa UDC, tothom s’està posicionat respecta el procés i la independència de Catalunya i triar el companys de viatge no deixa de ser un posicionament.

A favor de la Independència de Catalunya i la seva constitució com un Estat lliure i democràtic: CDC, ERC, i la CUP com forces parlamentaries.

En contra de la independència de Catalunya: PP, PSOE, ICV, Ciutadans, Podemos, com forces parlamentaries.

Ras i curt. Qui triï anar, i anar on sigui, amb els contraris a la independència, voldrà dir o que no està del tot a favor de la independència de Catalunya, o que no a madurat prou en termes patriòtics.

La previsió és que guanyem els del SI. També és previsible que sigui possible sumant els vots i Diputats de les forcés a favor de la independència. També és previsible que la següent acció serà constituir un Govern que segur hauria de ser de concentració i iniciar el procés constituent. Doncs bé, això podria ser literalment impossible si el referent de la lluita social s’imposa per damunt de la independència, i ERC de moment sembla que torna a ensopegar com en el 1931, quan uns “catalans i espanyols” ens van oferir un Estatut com torna per renunciar a l’Estat català, i que desprès de forma miserable ens retallarien.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.