El 28 d’Abril tornarem a decidir, tot i que en aquest cas és per ser diputat i senador de la nació espanyola del PP, PSOE, Ciutadans, Unidos Podemos i ara VOX.
Catalunya, en general, que mai ha renunciat a les urnes, i serà. Hi seran el independentistes, els federalistes, els unionistes i com no els feixistes camuflats o no.
Unes eleccions que ens tornen a donar certes oportunitats. Oportunitat per saber si som majoria i oportunitat per saber que hi anem a fer a Madrid, capital de la nació dels unionistes espanyols.
Establir els condicionants i el perquè hi anem és potser el que ens pot mostrar la manca d’unitat estratègica que ara mateix tenim. Junts per Catalunya, ERC i les CUP, que de moment diuen que lluiten i treballen per la independència de Catalunya, ja han dit que ni la unitat ni l’estratègia és indispensable.
Els de les CUP i per primer cop sembla que tenen un litigi intern i de moment sembla que la intel·ligència s’imposa i d’aquí la proposta del “Front Republicà” i un cert compromís per no promocionar l’abstenció.
Ve, al que anàvem. Que anem a fer a Madrid, al Congrés espanyol? A les xarxes sembla que s’imposa el “fem un Estat espanyol ingovernable”. Però les xarxes ni governen ni tenen capacitat per influir al Congrés ni al Senat espanyols.
La obvietat està servida. Que volen fer els de Junts per Catalunya, que volen els de ERC i que voldran els del Front Republicà.
De moment els “més clars” han estat els del Front. Anem a Madrid, si podem a fer una Espanya ingovernable, tot i que l’Antonio Baños no descarta res.
Junts per Catalunya, malgrat ja hagin dit que el seu objectiu negociador serà un Referèndum pactat a canvi d’una “certa governabilitat”, tampoc acaben d’explicitar amb claredat si l’escenari és una negació al referèndum, que és el que faran desprès.
Els de ERC, no parlen però els seus fets els delaten. Nuet, Alemany, i darreres incorporacions a les seves llistes, deixen clar que la seva estratègia eixampladora, en cap cas rebutja la lluita per enteses pro Espanya, per un front antifeixista espanyol, i per una tercera República espanyola, que ni tant sols l’expliciten Confederal.
Aquesta situació és sens dubta la que impedeix exercir la unitat i construir una estratègia de país. Manen els partits, els aparells dels partits i la menjadora i tot sembla indicar que anar a Madrid, per alguns no vol dir res més que anar-hi per allò que el President Pujol va fer durant molt de temps, posar peixets al cove. Ara però l’inconvenient, és que els espanyols ja no volen ni donar-nos la morralla.
Oblidar que els nostres presos politics seran condemnats, que els exiliats trigaran en tornar, que els unionistes mai faran politiques que posin en perill el seu objectiu nacional espanyol i que sobre tot l’Estat de les Autonomies ha finit, és el pitjor que ens pot passar, si no entenem que per revertir-ho, només la independència és la solució i aconseguir-la és possible si entenem que la UNITAT, ara i fins que no siguem República és la pedra filosofal.
RSS Feed
