Diuen els entesos que un deute estatal, sense comptar el privat, entre un 60 % o 70%, és acceptable i denota una “economia forta” i complidora dels compromisos amb els deutors. S’afegeix l’efecte potenciador del consum com element dinamitzador. Cal però, modernitzar els sistemes productius, diuen.
Fer un anàlisis polític del que succeeix a Grècia, és una tasca tant impossible com la defensa a les Termopiles pels espartans liderats per Leonides contra els perses de Jerjes.
El substrat sociològic a Grècia després de formar part de l’imperi Otomà, s’ha conformat amb guerres varies, dictadures militars i una monarquia, fet que ha impedit modernitzar el teixit social i industrial a Grècia. Grècia només produeix com element competitiu el turisme. Cap Know-how. Cap valor afegit a res. Sembla que tot és redueix al joc geoestratègic militar. Deu ser per això que entre les poques prioritats la que no toca és retocar la qüestió militar. Tot per defensar Chipre.
Avui, dir que és millor l’oferta de Brussel·les que el que demana Grècia, és un impossible. Les esquerres populistes, irresponsables i insolidàries amb la resta del planeta, defensen que tot el que ve de Brussel·les és pur capitalisme. Són els mateixos que mai han rebutjat els fons estructurals d’anivellament territorial provinents de Brussel·les. Els altres acusats de ser les dretes, però que curiosament no necessiten salvar les seves economies, ni fer quitances, diuen que Europa només és viable equilibrant el que és recapta amb el que gasta.
Dues concepcions que xoquen i segur que té més a veure amb la viabilitat d’un projecte, Europa, que amb el concepte tradicional de dretes i d’esquerres.
Davant d’aquest panorama, Podemos, l’artefacte dissenyat des de els foros universitaris, s’ha posat al costat de Syriza, Varufakis i del NO. Curiós que no facin el mateix amb els de Etiòpia, o el Tibet, o els Kurds. De fet, tot i no ser tangible, Podemos i la Syriza, proposen un canvi de lideratge sense revolució. Des de Grècia a Europa i des de Podemos a Espanya.
El més sorprenent és que Rajoy manifesti que el que passa a Grècia no pot passar a Espanya. Pablo Iglesias, sense dir-ho, diu el mateix, només vol una nova redistribució del poder polític i econòmic.
Directament i després de dos rescats de Brussel·les i un de la banca privada, Grècia continua sense ser solvent i amb un deute al voltant del 180% del seu PIB. Impagable i presoners d’una situació critica per molt de temps. El diagnòstic és clar, científic, i empíricament demostrable; “els grecs han estirat el braç més que la màniga”.
Aquí és quan diferim sense matisos amb el Rajoy i Iglesias. El proper corralito serà el d’Espanya, i afegim la culpa no serà ni de Brussel·les ni de la Troica, directament dels governs de dretes i d’esquerres que han passat per Madrid. Una part també serà dels ciutadans.
El perquè és ben simple. Construïm trens d’alta velocitat que no fa cap país d’Europa pels seus costos. Construïm submarins que no suren. Fem autopistes privades que desprès rescatem amb diner públic. Fem autovies on no hi passa cap cotxe. Construïm aeroports de 1000 ME que després de no aterrar cap avió és venut per 60 ME. Fins i tot mantenim un exercit mastodòntic quan amb una OTAN reforçada tindríem un estalvi estratosfèric. En fi en els darrers 6 anys Espanya i el seu Estat han passat d’un deute públic del PIB del 80% al d’un 100% i pujant. Espanya s’endeuta per cobrir les despeses internes i per pagar els interessos del deute i ara exponencialment.
Segur que té a veure amb allò de l’estirar el braç més que la màniga. A Catalunya i amb un tripartits ho varem comprovar. Piscines a dojo, guarderies a tuti pleni, poliesportius a cada poble, CAPS a 20 Km. Després els crèdits s’han de pagar i clar quan no te’ns prous diners, l’espoli i te molt a veure, l’únic que es pot fer és reduir despesa, o el que és el mateix retallar.
De moment sembla que els únics que hem retallat hem estat els catalans, la resta a Espanya han mantingut la seva despesa. Alguns fins i tot l’han incrementat. A aquest ritme Senyors Rajoy, Sánchez i Iglesias, segur que Espanya està més a prop de ser el proper “corralito” que un dels Estats sanejats que d’haver-ne ni han.
De fet aquest motiu, el del endeutament per fer tot el que hem explicat, i l’arribada d’un “corralito” en un futur no gaire llunya, s’afegeix als altres que ja tenim per ser lliures. Treballar-nos un futur lluny d’unes gestions més pròpies dels nous rics, que d’aquells que saben que tindran el que sigui si hi ha esforç i excel·lència amb el treball de ser el nostre Nord.
RSS Feed
