No ho diem nosaltres. Ho va dir l’Oriol Junqueras; Jo soc el més independentista, doneu-me 68 diputats i proclamo la República.
Desobediència, autodeterminació, autogovernem-nos deien els cupaires, des de l’Anna Gabriel fins la Dolors Sabaté. I si, el MHP Carles Puigdemont va proclamar amb la majoria política absoluta del Parlament la independència, també la va guardar al calaix dels endressos. El perquè, qui ha volgut ja ho sap.
El més natural, normal, donat que ER, JxCat i CUP, diuen voler la independència de Catalunya, seria que sense gaires matisos a aquestes alçades la bona nova de constitució del Parlament i Govern fos anunciada. La majoria legal la tenen, la legitima també.
Per fi tenim les dues majories establertes en termes democràtics per assolir qualsevol objectiu. La de vots i diputats. Només els “anti” demòcrates s’oposaran a que els guanyadors exerceixin la democràcia plenament. Les majories estan i tenen tota la legitimitat per exercir-ne tots els conceptes democràtics i complir amb els seus objectius programàtics. Si no és pot fer, vol dir que Parlament, Govern i el que és legisli és pur teatre.
Tornem estar allà mateix. Catalunya té dos blocs ven definits. Els catalans per la independència de Catalunya i els espanyols que amb algunes concessions del “Gobierno de España” i el seu Estat en tenen prou. Avui s’anomenen autonomistes espanyols.
Ara però, els independentistes hem pujat un graó més. No només per quarta vegada tenim majoria absoluta al Parlament, sinó que per primera vegada també en vots.
Renunciar al poder partidista, ho sabem, és complicat. Cadires, conceptes, objectius i molt sovint gaudir d’un cert poder de partit i institucional, son motius prou llaminers com per perdre el sentit polític i patriòtic que te lluitar per conceptes sublims com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i per un futur millor i més just.
La cosa central, creiem, en cap cas hauria de ser qui ha guanyat el 14F. Hauria de ser com ho fem per ser un Estat independent en forma de República. Sobre tot perquè sembla que ER, JxCat i CUP la volen.
Si tot és redueix a qui controla el Parlament, qui és el President i quantes Conselleries controla cada escú, el que quedarà clar és que la independència no és l’objectiu principal. I si, ja sabem que la pandèmia ens està conformant uns compromisos ineludibles, però a l’hora poc realitzables donat que la nostra capacitat decisòria, en termes politics i economics, és minsa i sovint irrellevant.
ER està entestada en obrir el camí que avui no arriba ni a pista forestal amb els espanyols d’esquerres. Els mateixos que volen excloure per motius espuris a forces legitimes, democràtiques i que representen un estol de ciutadans que ja voldrien ells.
ER te tot el dret a decidir amb qui vol governar. Al que no te dret és a enganyar als catalans/es. Els Comuns podemites, i no ho diem nosaltres, ho diuen ells, no volen la independència de Catalunya. Sembla que ahir acceptaven un Referèndum pactat. Avui que són part del “Gobierno de España” ja no està tant clar.
JxCat vol la independència, i ara sense pedres a la motxilla. Els de les CUP malgrat tot l’enrenou intern per decidir, diríem que també. Res pot estar més clar. ER, JxCat i CUP som 74 diputats majoria absolutíssima al Parlament on resideix el poder popular de Catalunya, que no d’Espanya.
I si, li toca a ER decidir. Amb els espanyols unionistes i autonomistes, o amb els independentistes. Pretendre que JxCat i CUP accepten ser-hi amb una força anti independentista, que posa vetos, que insulta i difama, no és cercar altra cosa que la divisió. De moment no sabem quina.
Acord amb els que volem construir la República catalana o noves eleccions. Si ER decideix fer front amb els independentistes i construir el nou full de ruta definitiu, no caldran noves eleccions. 74 Diputats garanteixen estabilitat i complir els objectius pactats. Si ER decideix continuar amb el carrer ample al que alguns no hi poden caminar, i prescindir dels altres, les eleccions seran inevitables.
Potser el darrer pas al que inevitablement arribarem, si ER tries l’espanyolitat, a més d’unes noves eleccions, és al fet, que per fi quedaria clar qui i com i qui i quan, o no vol la independència de Catalunya.
Renunciar a un Govern i Parlament netament independentista i per la independència, només, insistim, només és pot aclarir amb unes noves eleccions. Per cert, unes noves eleccions, en cap cas vol dir que tindrem més afectacions de las que ara tenim. Noves eleccions saben, ara si, de quin pal va cada força política és per fi, el que ens mereixem els catalans.
Si ens han de governar els unionistes espanyols que ho facin amb tota la legitimat del mon i claredat. Si ho han de fer els que volem ser lliures d’Espanya i el seu Estat també. Els catalans/es és el mínim que ens mereixem.
RSS Feed
