I amb el més pur sentit del ridícul, la dita és va estendre. “Els negres a l’Africa, els grocs a Àsia els àrabs musulmans a l’Orient i els blancs a Occident”.
Segur que els que ho deien no tenien idea del que és ser un racista o un xenòfob. De fet el que feien era sense saber-ho explicitar la confrontació soterrada d’un conflicte històric; les societats identitaries mai establiran camins de concòrdia. Seran els interessos d’Estat els que amaguin la confrontació entre cultures.
La cultura mai és un caprici, i segons els estudiosos, el conjunt cultural determina la identitat d’un poble. Llengua, costums i tradicions son bàsicament els elements que ho determinen. El llegat cultural amb els àmbits de la construcció, esports, pintura, escultura i musica també.
Ho sabem i som conscients, que el capitalisme ha esdevingut el format social més universal, i amb la mesura que la tecnologia ens ha permès avenços amb l’àmbit de la comunicació i mobilitat, la globalització humana, dels serveis i l’explotació dels recursos, avui hem d’admetre que la dificultat és el com fem de la part humana integracions socials i compatibles saben que el que tenim són societats ètnicament parlant tant distant com diferents.
El que és curiós, estrany i llastimós, és veure com avui la lluita no és fa en termes ideològics. El marxisme, el comunisme, el socialisme, són historia. Avui la lluita és com les multinacionals i Estats és reparteixen la riquesa natural i la massa com milloren els seus drets, salari i accés al consum general.
L’altra qüestió, avui un greu problema, és veure i comprovar com les classes mes desfavorides en lloc d’organitzar-se per fer les seves revolucions socials, opten per fugir i buscar noves oportunitats a d’altres indrets. Hem de saber que tot i que ho volguessin fer, ho tenen pelut, les classes dominants s’han armat dels recursos adients per impedir qualsevol canvi.
Una de les atrocitats més greus que pot patir qualsevol humà és que se’l foragiti ho hagi de marxar del seu lloc d’origen. A la Península ibèrica, els andalusos, gallecs, extremenys i castellans en tenen prou experiència, malgrat que els dominants s’esmerçaven en dir-los que eren a Espanya, no a Catalunya.
Un dels arguments del capital sempre ha estat amb la necessitat de ma d’obra i si és econòmica millor. Però la vida evolutiva també afecta a les qüestions tecnològiques. Avenços tecnològics era directament proporcional al fet que la ma d’obra econòmica disminuïa i s’iniciava el nou procés selectiu per tecnificar la ma d’obra.
Al tercer mon, l’espoliat el deprimit, el sense medis, l’oblidat, de vegades ho és perquè no te cap tipus de recurs natural. I quan el te, l’explotador l’únic que ha fet fins avui, és garantir que la seva explotació estarà ven vigilada pels naturals convertits amb la casta col·laboracionista i venuda.
De fet és pitjor. Aràbia Saudi, Kuwait, Qatar, Bahrain i els Emirats d’Aràbia Saudi, tots ells amb monarquies absolutistes o disfressades com monarquia federal, són avui països àrabs de religió monoteista l’Islam. Monarquies hereditàries i lluny de les democràcies occidentals. La separació de poders brilla per la seva absència. Però tenen petroli i gas.
I curiosament àrabs de tota mena i marroquins concretament, no han triat aquets països com els del seu alliberament social. Tots cap als països europeus, malgrat que hagin de jugar-se la vida travessant la mediterrània.
El xoc social que fins no fa gaire només era cultural i identitari, avui i després dels diversos atemptats de la Yihad musulmana, s’ha comprovant dues vessants horribles. La primera és que els àrabs ni volen ni mai s’integraran a la cultura occidental. La segona i més greu és que estan convençuts de la seva dèria religiosa i objectiu celestial.
El darrer problema í no ens referim a cap tipus d’integració, és el dels recursos que reben sense cap aportació o molt minsa al sistema per mantenir la societat que avui tenim.
Més de cinquanta milions d’àrabs a la UE, poca broma, que no s’integren que reivindiquen la seva subsistència social sense aportar gaire cosa al sistema productiu que no sigui el de baix cost i sense gaires aspiracions per millorar les seves aportacions, tard o d’hora serà un greu problema. Sembla que a Suècia i Alemanya ja estan prenen mesures per reconduir la situació.
A Catalunya, tenint en compta l’estratègia castellana, franquista i dels borbons, la d’enviar-nos gent d’altres contrades per diluir la nostra identitat, han aprofitat la globalització per saturar-nos de marroquins. Àrabs legals i il·legals. La part sud americana també té la seva incidència, però com a mínim no tenim el xoc obert cultural al màxim.
No controlar la immigració. La seva recepció. No tenir els recursos adequats per practicar una solidaritat desmesurada, ens condemna i ens impedeix fer cap política d’integració i d’ajut adequat.
I aquesta n’és la qüestió tenen dret els immigrants legals o il·legals ha gaudir de la nostra societat, la dels drets personals, la que ens iguala sense distinció de sexe, quan ells ni l’han tingut mai, ni la consideren, ni l’han lluitat, sinó que han optat per la sortida i per un manteniment social que està a segles de la nostra societat occidental.
La pregunta, passem de la reflexió, és els hem d’acceptar saben que ells no accepten els valors de la nostra societat.
No volem ser racistes, però tampoc volem renunciar als nostres valors i si ells no els accepten o rebutgen, ja ho saben tenen altres indrets on practiquen els seus valors i segurs seran ven rebuts.
RSS Feed
