Tot plegat de vegades és, i forma part de relats que alguns voldrien i desitgen, el que d’altres saben que mai és produirà. Teoria i praxis confrontades.
Uns viuen i moren sense pena ni gloria i d’altres malden perquè tothom visqui perseguint quimeres. S’autoanomenen revolucionaris. Revolucions que no hi són i quan hi són las gaudeixen d’altres.
Els de les CUP, crida al procés constituent, són el prototip irreverent i de futur que ens endinsa a moments inexplicables. Fins i tot el seu eslògan més triomfador, el de “autogovernem-nos”, va esdevenir una quimera. Com pots fer govern si és renuncia a ser-hi. Ser-hi vol dir estar disposat a renunciar, a transaccionar, a negociar, a pactar. No ser-hi vol dir que pots manllevar-ho i criticar-ho tot. O el que convingui.
És evident, donat la gran varietat ideològica de la nostra societat, que els de les CUP, ho tenen difícil per construir Govern o cap alternativa previsible. Sembla que no han entès que les derivades del capitalisme, fa impossible el seu objectiu polític i social. Avui a Europa l’estàndard de vida fa complicat qualsevol procés revolucionari. Tots i cada un dels moviments socials avui, a Europa, en cap cas són revolucionaris. Volen adequacions socials i un repartiment més just del capitalisme. Ningú vol renunciar a l’estat del benestar que gaudim a la UE. I d’axó els Estats n’han pres bona nota.
ERC pot reclamar i voler ser el pal de paller social i republicà de Catalunya quan vulgui. De fet ja fa estona que ho demanda. El problema és que la gent no fa ni puto cas a la demanda. És més desprès del 21D, creiem estar en disposició en dir que ERC no ho serà mai.
El procés ha tingut virtuts i misèries, però a la romana les virtuts pesen més. Hem clarificat l’oferta partidista i política. Avui tothom sap qui és unionista espanyol, qui és espanyol franquista, qui és de dretes i esquerres espanyol i qui és sobiranista independentista a Catalunya. Hem liquidat partits. Hem liquidat lideratges que potser no ho eren tant. Virtuts acompanyades d’aspectes secundaris però alhora rellevants. Transparència, guerra a la corrupció, administració més propera, conjuminen i marquen el camí. L’únic que no hem fet és possibilitar que la gent renunciï al consumisme desaforat per millorar al que ara té.
Ser i convertir un partit en pal de paller, és inviable. Fer d’una proposta i un objectiu pal de paller on tothom, o la majoria, hi siguin si que és viable.
República, implementació, desobediència al Estat espanyol quan convingui, eines d’Estat, denunciar sense contemplacions les misèries espanyoles, internacionalitzar un procés democràtic i pacífic, posar en dubta la UE, insistir amb una Catalunya Estat per millorar socialment i econòmicament. Aquest és el veritable pal de paller i avui desgraciadament ni ERC, ni el PDeCAT, ni les CUP poden ser-ho.
El pal de paller ha de sortir d’una Conferencia on les bases de ERC, PDeCAT, CUP, ANC, Òmnium, AMI assumeixin que fins la independència real, la trasnsversalitat organitzativa és el pal de paller. La resta, divisió i decepcions desmoralitzadores. Que tothom ho tingui clar. El pal de paller ho el construeix el poble o no hi serà.
RSS Feed
