Els franquistes, els seus hereus directes i una oposició avida de poder i llocs remunerats des de les institucions, han tapat, amagat i obviat la legitimitat democràtica de la II República espanyola, que malgrat tot, la reconeixem democràtica i per la que van donar la vida ciutadans de tots els pobles de la Península i fins i tot de fora.
Franco va imposar la transició des de el moment que el seu fillol i hereu Juan Carlos I, és converteix a la seva mort i sense Constitució en el nou cap de Estat i “Jefe de las fuerzas armadas españolas”.
“De aquellos lodos estos barros”. Franco avui seria sens dubta constitucionalista. Una Constitució monàrquica, com ell volia. Una Constitució on només i caben espanyols, com ell volia. Una Constitució que només reconeix una sobirania, la espanyola, com ell volia. Una Constitució que proclama la unitat indivisible d’Espanya i que proclama que l’exèrcit espanyol n’és la garantia perquè mai pugui esdevenir res que vulguin els pobles que habiten a la Península. Franco seria constitucionalista i segur que estaria orgullós dels politics espanyols que han cuidat amb esmero el seu llegat.
Veure com socialistes, comunistes, ara els comuns podemites, i altra fauna política han renunciat a la República, la seva clar, ho diu tot. Són els legitimadors de tenir un Estat sense separació de poders. Exactament igual com quan la dictadura franquista. Són els legitimadors d’una monarquia foragitada pels republicans el 14 d’Abril del 1931. Són els legitimadors d’un govern espanyol corrupte que fa lleis contra els drets humans. Són els legitimadors d’un intervencionisme centralista en tots i cada un dels motius politics per millorar. Són els legitimadors de la persecució política que fan als que gosen discrepar i proposar altres objectius.
Espanya, si la Espanya actual dels borbons, la dels governs repartits entre el PP i PSOE, la del Estat corrupte i sense separacions de poder, és la Espanya construïda des de la il·legitimitat d’un cop d’estat, al 1936, i d’una transició controlada i imposada.
El mon antifranquista, malgrat algunes excepcions, va acceptar legitimar el cop d’estat del 36, el regim del genocidi i dels assassins dels republicans. A diferencia del que passa a Alemanya o Itàlia, on liquiden i condemnen el nazisme i feixisme, les esquerres espanyoles, PSOE, PCE, i les perifèries nacionalistes beneeixen la transició enterrant República, democràcia, restitucions i la construcció d’un lloc on els pobles decideixin el seu futur.
La seva legitimitat, els hi dona reconeixement internacional. D’aquí que els catalans no puguem ni hem de rebutjar la nostra legitimitat. Renunciar-hi, des de la imposició del regim del 78 i ara del 155, és la nostra mort com a poble diferenciat i com a poble amb futur.
Acceptar, acatar i implementar una acció de Govern des de posicions autonòmiques i des de un Estatut escapçat, és perdre la nostra legitimitat, i permetre-ho avui és una rendició en tota regla.
El mon antifranquista, malgrat algunes excepcions, va acceptar legitimar el cop d’estat del 36, el regim del genocidi i dels assassins dels republicans. A diferencia del que passa a Alemanya o Itàlia, on liquiden i condemnen el nazisme i feixisme, les esquerres espanyoles, PSOE, PCE, i les perifèries nacionalistes beneeixen la transició enterrant República, democràcia, restitucions i la construcció d’un lloc on els pobles decideixin el seu futur.
La seva legitimitat, els hi dona reconeixement internacional. D’aquí que els catalans no puguem ni hem de rebutjar la nostra legitimitat. Renunciar-hi, des de la imposició del regim del 78 i ara del 155, és la nostra mort com a poble diferenciat i com a poble amb futur.
Acceptar, acatar i implementar una acció de Govern des de posicions autonòmiques i des de un Estatut escapçat, és perdre la nostra legitimitat, i permetre-ho avui és una rendició en tota regla.
Avui aquesta és la nostra legitimitat, la
República catalana. Ni més ni menys
RSS Feed
