No fa gaire corria per la xarxa tuitaire una reflexió prou interessant. “Estaríeu d’acord que ERC desaparegués a canvi d’aconseguir la República catalana”. Reflexió que hauria de ser extensiva als del PDeCAT, les CUP i tuti quanti. La ANC tot i no ho ser un partit, ho tenen clar, amb la independència desapareixen.
Doncs be, no varem trobar cap resposta. Se’ns acut que la divisió, encara que sigui parcial, dins del mon sobiranista independentista, té molt a veure amb el sectarisme de partit, que uns denominen ideològic i d’altres sociològic.
Que és un partit? El partit és una organització, amb una estructura piramidal (els que van d’assemblearis no entren amb la següent definició), on la majoria de militants o socis, sembla que decideixen les regles de joc i el futur en forma de resolucions, més una acurada defensa del partit i la seva estructura de comandament i subsistència.
És un fet revelador que partits i sindicats parlin poc dels nivells de militància i de les altes i baixes. Cap partit representa ni és representatiu per nombro de militants el que la societat civil no organitzada vol i desitja. Unes sigles, un titular i unes subvencions permeten tenir representació pagada. Una part pels escollits i l’altra pel partit.
Tot partit és el resultat inicial d’uns quants ciutadans que tenen la pretensió de canviar, conquerir, implantar, i alguns millorar la qualitat de vida i d’altres imposar un model de vida on uns tenen el poder i els altres no pinten res.
És doncs evident que tot partit és una eina, fins i tot una quimera, que segur té el temps que la historia li vulgui donar. ERC, per exemple al hivern del 31 no existia. La tenacitat i visió d’homes com Francesc Macià, va fer possible que d’altres partits desapareguin i és fundés ERC que permetria guanyar les eleccions del 14 d’Abril del 1931.
Quina diferencia amb els d’ara. Rufian, Bosch, Tardà, hem de suposar que Junqueras, Aragonès i cia. van en la mateixa direcció, són contraris a la unitat per la independència i per la República. “Lluny de la dreta, del 3% i sobre tot no enfadem als podemites”. Queda clar els dirigents de ERC, avui avant posen el partit abans que la consecució de la República catalana. De l’espanyola i gual no.
President posi les urnes, i el President Mas de dretes, tacat pel 3% les va posar. Ho va demanar una militant de ERC. I de 62 diputats a 50, malgrat disposar de dos anys més de legislatura. CiU és historia. Pel que sigui. CDC és historia. Pel que sigui. ICV és historia. Pel que sigui. El PDeCAT te tots els números també per ser historia.
Ens queda ERC, que no només no vol sumar amb la dreta independentista, sinó que objectivament vol la República catalana dins la República espanyola. Deu ser per això l’eixamplament que proposen amb l’esquerra espanyola.
ERC pretén ser l’eina fraternal i eterna. Potser no saben que ERC està posant els fonaments per un o d’altres partits. ERC és indispensable, de moment, però la seva estratègia de restar amb els independentistes i sumar amb els fraternals anti independentistes, situa l’eina de ERC com partit en vies d’extinció.
Tothom és important, però ningú és imprescindible. ERC tampoc.
RSS Feed
