De fet, Catalunya és el que és, per dret de conquesta. Ahir una “región de Castilla, desprès d’Espanya i, ara una “Comunidad Autonómica” del regne d’Espanya per la gracia de Franco, i dels comunistes, socialistes i nacionalistes del segle passat.
La transició ho va deixar clar, una sola nació, una sola legalitat i un sol poder polític, judicial, policial i militar instal·lats al vell mig de les Castellas i, tothom molt espanyol.
Avui Espanya és un sol Estat i el únics que legislen, de debò, per donar cos a la legalitat espanyola ho fan des de el Congres instal·lat a la carrera de San Jerómino, Madrid, on només és permet usar la llengua del imperi gairebé extint, la castellana.
Tots els funcionaris, administracions i institucions depenen del Estat espanyol i la seva legislació. Cap llei o decret autonòmic pot superar la legislació central i si és fa, l’entramat jurídic espanyol utilitza el seu poder per liquidar-les.
Tant s’ha val qui anomena als secretaris, interventors o tresorers, tots ells i la resta de funcionaris és deuen a la legalitat espanyola i a l’autonòmica, sempre que aquesta estigui supeditada a la espanyola.
Avui les institucions de Catalunya com part del Estat espanyol, exerceixen la representació d’Espanya i el seu Estat. Legalment i per acceptació “democràtica” Catalunya és part indiscutible de la nació espanyola.
Només la voluntat popular dels catalans associada a la política pot fer que Catalunya deixi de formar part d’Espanya i de moment sembla que ni els politics ni els partits, catalans o catalanistes, estiguin per la feina. Conclusió els catalans que volem que Catalunya sigui un Estat independent tenim un problema greu, som orfes d’un lideratge perquè Catalunya sigui lliure i deixi de ser una nació espoliada en tots els sentits.
RSS Feed
