Alguns pensen que tot va començar amb un “cepillado socialista” i amb una sentencia del “Tribunal Constitucional espanyol” sobre el que “l’estatus quo” català pensava esdevindria el nou miracle català: Un nou Estatut.
I no, tot va començar al 1714. Varem perdre la guerra i ens van atonyinar de valent, físicament, mentalment i exercint el càstig mes inimaginable, si ens atenim al context de l’època. Van exercir la política de terra cremada i van publicar els Decrets de Nova Planta per anorrear-nos definitivament com a poble. Ens volien castellans o morts.
I de pares a fills s’ha transmès que els catalans som un poble sotmès i que només la resiliència permanent, ens ha permès sobreviure com a poble.
No cal que ens enganyem més. La potencia relativa que te ER com partit i sense ser pal de paller, els fincats han aconseguit imprimir a Catalunya els seu relat: No aconseguirem absolutament res si no és pactat amb el “Gobierno de España”, el seu Estat i amb totes i cada una de les institucions espanyoles.
I JxCat, malgrat la seva retòrica octubrista i la voluntat de marcar perfil propi des de el Parlament, exili i Consell per la República, de moment són la part alíquota per fer possible que l’estratègia de ER s’hagi imposat institucionalment.
Pedro Sánchez sap, que si Espanya no afluixa sobre la pèrdua de drets, la seva España ho pot pagar molt car. Fins i tot són masses els detalls indicadors que demostren que la separació de poders s’apropa perillosament a una quimera.
El Sánchez vol acontentar a tothom i alhora disminuir el potencial espanyolista contrari a tot el que faci ferum de català. A casa en deien; “a missa i repicant campanes”. El Sánchez vol que a la Unió Europea dient-los que amb els indults, les declaracions i fotos placenteres, la confrontació Catalunya Estat, s’ha acabat.
A Catalunya i amb l’ajut dels presos, que desprès de gairebé quatre anys empresonats volen sortir, ha situat el debat dels indults com alternativa de retrobament i començar un nou període de pau i diàleg constructiu. De la resta dels represaliats, del robatori econòmic sembla que pel Sánchez no suposa cap contrarietat i amb els “líders” al carrer ni ha prou. Il·lús.
Tot aparentment molt bonic. De fet el Sánchez, amb l’ajut de ER i els comuns podemites, ens han preparat la trampa més des mobilitzadora mai feta. És la seva màxima per dir-nos als independentistes i elits politiques de Catalunya que fer això mereix una bona recepció.
Mentrestant la trampa saducea dels indults, més de 3000 companys i companyes catalans continuaran pagant un bon preu per exercir la democràcia. Ara el “Tribunal de cuentas espanyol” ho acabarà d’arrodonir.
Empassar-nos l’operació indults i agrair-los la seva magnanimitat seria d’estúpids. Fins i tot amb una amnistia. Ho acabem la feina o l’acabaran ells i, de moment el fet d’estar al segle XXI sembla que els afavoreix més.
Espanya, el seu Estat i tota la espanyolada mai i si, ho tornem a dir, mai pactaran de bon grat que fem un Referèndum per decidir. Els espanyols de dretes o esquerres sempre ho han tingut clar, Espanya sense Catalunya deixarà d’existir.
Si els catalans insistim i fem de la confrontació intel·ligent, de les accions democràtiques i pacifiques el nostre baluard, som dels convençuts que tard o d’hora guanyarem, només cal fer de la insistència la nostra lluita i dema és un bon dia per fer-la efectiva: Boicot a la presencia espanyola al Gran Teatre del Liceu.
RSS Feed
