La crisis i com era previsible, no només a afectat als sectors productius i socials, sinó que també a incidit en un dels pilars bàsics de qualsevol democràcia; Les organitzacions politiques. La tesis marxista que situa qualsevol canvi social al moviment de masses social, esdevé una realitat en temps convulsius. La guerra de Síria provoca una fugida dels seus ciutadans que hores d’ara ja te la seva incidència a Europa. La crisis a Espanya, va provocar una resposta, inicialment anàrquica, conformada amb un moviment d’arrel de barri, on milers de ciutadans demanaven feina, orfes d’una direcció política i d’una mínima organització i anomenat “moviment dels indignats del 15 M”.
Pablo Iglesias i uns quants ideòlegs( Monedero, Errejon, Pastor i Alba) sorgits dels centres universitaris, fills de famílies benestants, que no dels centres productius o de barri, entreveuen que amb un discurs, més trencador que reformista, és poden fer amb un moviment que ja no creu amb els partits espanyols tradicionals.
Sense cap tipus de desgast polític ni de gestió, Podemos participa a les eleccions Europees i per sorpresa d’alguns treuen cinc eurodiputats. Un discurs triomfal del “tot o res i que i som per guanyar” més el demagògic concepte d'acabar amb la casta a Espanya, fa forat.
La pregunta que alguns despistats és fan, és com del no res ocupen portades i els millors espais de màxima audiència a canals de TV d’àmbit espanyol. La resposta ve del grup Planeta i del seu difunt amo Lara, i a través de la Sexta. Pablo Iglesias és canonitzat com l’ariet necessari per fer el que PP i PSOE no poden fer a Catalunya, acabar amb el procés del poble català cap a la independència.
Podemos és la nova marca i el seu líder indiscutible i indiscutit des de les seves files és Pablo Iglesias. Personatge de verb fàcil i prou contundent per escalfar als que ja n’estan fins el barret de patiments i retallades. Dret a decidir dels catalans és el seu punter de penetració i els socis preferents Iniciativa. L’estratègia, combinar la corrupció generalitzada a Catalunya, fen responsables al President Mas i a CiU. Guanyar Catalunya per guanyar Espanya. Tant vell i tant nostrat com el que feien els del PSOE anys ençà.
Podemos va tenir el temps, que nosaltres els catalans li varem donar, per preparar primer, l’assalt al municipi més important de Catalunya, Barcelona, i per preparar la candidatura pel 27 de Setembre “Catalunya si se puede”. Fins aquí tot lícit. El seu, tot i que minso èxit a les municipals, és més demèrit dels independentistes que de Podemos.
Podemos però, a accelerat la campanya focalitzant-la amb Mas i CiU, continuen parlant de CiU, utilitzant un nou lerrouxisme amanit d’un populisme infantil. Fer-ho com ho fan, tot i que els pugui reportar beneficis electorals, servirà a la llarga per dividir els catalans. Potser és el que volen. Els seus representants a Catalunya són la avantguarda de l’odi i de “l’extermini”. Usabart, “practicarem l’odi a Mas” i CiU. Són uns corruptes i els de Junts Pel Si, són els de “Junts Pel 3%”. són les entrades als seus actes, on Franco Rabell, Fachin i cia ofereixen als espectadors.
Que Pablo Iglesias hagi quedat descol·locat pel que ha passat a Grècia amb els seus amics de la Syriza i la seva embeinada, és silenciat. Que Pablo Iglesias digui avui que el poble català té to el dret a decidir i demà que és tot el poble espanyol qui a de decidir, és silenciat. Que Pablo Iglesias digui que vol acabar amb la casta i pacta amb el PSOE i ICV que són part de la casta, és silenciat. Que Pablo Iglesias no qüestioni la Monarquia dels borbons per una tercera República, és silenciat. Que Pablo Iglesias eurodiputat defugi la seves funcions en lloc de cedir el lloc al següent de llista, és silenciat. Que Pablo Iglesias calli quan se’ns tracta als catalans de nazis, és repugnant. Que Pablo Iglesias calli quan el Parlament a proposta del Govern de la Generalitat aprova un Decret contra la pobresa energètica i Espanya l’impugna al TC i calla, és repugnant. Que Pablo Iglesias pretengui dir-los als nouvinguts que a Catalunya són ciutadans de segona i que per això ha de votar Espanya, no només és repugnant, és abominable. Que Pablo Iglesias acusi a la Generalitat i al President dels desnonaments, quan sap que Catalunya no té competències al respecte, és repugnant. Que Pablo Iglesias s’atreveixi a dir-li al nostre President que qui és ell, “oblidant” que és el President escollit democràticament pels catalans, com ho va ser el President Companys assassinat pel franquisme i de moment sense que Podemos ho hagi condemnat, és repugnant. Que Pablo Iglesias, que pretén enganyar als catalans, dient-los que ells són els triats per fer la revolució pendent i que cal fer fora al Rajoy i al Mas, se’ns acut recordar-li que totes les enquestes, de moment, diuen que en cap cas ell serà President d’Espanya, com en Rabell no ho serà de Catalunya.
I com no podia ser d’altra forma, Deu els cria i ells solets és troben. Herrera, Camats, Coscubiela, còmplices de l’odi, d’una estultícia difícilment superable, i des de posicions presuntament progressistes li fan la feina bruta. Aquest són l’avançada de Podemos i el recanvi a una ICV més cremada que la pipa dels indis. Són els salvadors d’una pretesa Espanya, sense casta i amb el crit de; “Todo el poder al pueblo”. Això si, amb la mateixa monarquia, guàrdia civil i una justícia mai criticada.
Des de aquest humil bloc, només se’ns acut recordar aquelles insignes paraules del gran Pepe Rubianes: “A mi, la unidad de España me suda la polla por delante i por detrás, que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro i les quedan los huevos colgando del campanario; que se vayan a cagar a la puta playa con la puta España que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda con el país ese y dejen de tocar los cojones”.
Pues eso.
RSS Feed
