El 2015 teníem una candidatura independentista (Junts pel SI) on gairebé totes les forces organitzades per la independència, en formaven part o donaven recolzament. Com sempre els de les CUP no.
L’independentisme des de el 2015, ha guanyat totes les eleccions, autonòmiques, locals i espanyoles. La suma partidista ho confirma.
El 2021 és van fer les autonòmiques i altra cop l’ independentisme va guanyar de carrer. 74 diputats i el 52 % de vots confirma que l’ independentisme no només no ha reculat sinó que mante i amplia els seus suports.
La reflexió i pregunta que la majoria de catalans que volen la independència de Catalunya, amb aquestes dades és fan, és la següent; perquè amb aquesta majoria solida, les forces independentistes, no implementen unilateralment la República proclamada al 2017.
Les eleccions del desembre del 2017, amb el 155 aplicat, però amb les lleis del Referèndum i desconnexió legals, amb un resultat del Referèndum indiscutible, amb una defensa popular indiscutible, amb una vaga general indiscutible, amb el recolzament popular als líders politics indiscutible, no va ser prou per fer efectiva la independència. De sobta, la renuncia a la confrontació i acceptació de la repressió és a l’ordre del dia.
Els llibres del Puigdemont, “m’explico” i “la lluita a l’exili”, deixa prou clar perquè avui no tenim la independència.
Avui i desprès de les eleccions autonòmiques del 2017, creiem que ER va deixar clar la seva nova estratègia, que semblava vella, eixamplar la base republicana i treballar per una República espanyola federal. Gran contradicció si vols i treballes per la III República espanyola i federal, no te cap sentit dir-te independentista. És una falsedat que esgarrifa. ER ja fa estona que paga electoralment les seves noves orientacions politiques estratègiques.
El paper de Junts és més complicat. Les lluites soterrades entre convergents reconvertits, convergents enyorats, lliberals, de centre esquerra i fins i tot d’esquerres, impedeix que l’estratègia general sigui el far.
Papers diferents, poden complicar l’objectiu de partit. Si és que l’objectiu és la independència. Puigdemont, Míriam, Rull i Borràs, no són ni representen el mateix. Qui cregui la Oranich, llença tota la merda que pot a la Laura Borràs, sense suports interns per fer-ho, s’equivoca. Qui pensi que pactar amb els del 155 és un somni d’estiu i d’un quants del partit, potser l’encerta. Qui pensi que pactar la investidura del Sánchez s’ha de fer si o si, per poc que el pacte superi als que va fer ER, potser també l’encerta.
Tot plegat fa que tinguem escenaris variats i complexes. Tenim els que s’autoanomenen independentistes però treballen amb les esquerres espanyoles per una República federal espanyola. Tenim els que volen liderar l’1 d’octubre i les seves derivades, però no dubten un minut per negociar i pactar amb els del 155. Els de les CUP com sempre no compten per l’equació.
Sis anys comença ha ser prou temps per donar-nos compta que els partits amb representació parlamentaria, d’accions per la independència, diríem que poques o cap.
La batalla, confrontació judicial des del exili, malgrat els seus èxits, de moment no serveix per apropar-nos al objectiu per implementar la República.
No podem certificar que la proposta independentista és fes i s’utilitzés com estratègia per millorar l’auto govern autonomista.
El que si podem apuntar, desprès de les dues darreres eleccions, és l’abstencionisme, que ahir votava independència, més un Front Popular i Aliança Democràtica i el debat dins de la ANC per construir una nova alternativa electoral, apunten novetats organitzades de futur o no.
Poca broma. I com els dirigents, sobre tot els de Junts no estiguin i valorin adequadament aquet escenari, podria ser que finalment llepessin tant o mes que els de ER. Cal tenir present que de moment els aliats de ER són les esquerres espanyoles, Junts no te a ningú.
RSS Feed
