ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PREPAREM-NOS AVIAT HAUREM DE DECIDIR ALTRE COP

9/10/2018

0 Comments

 
Picture

Situem-nos i desprès que cada escu decideixi el que cregui més convenient per la nostra dissortada pàtria.

L’any 2006 el PP va iniciar la seva campanya contra l’Estatut català aprovat majoritàriament al Parlament català, retallat (ribotat) al Congres espanyol i legalitzat amb un Referèndum fet a Catalunya per un 73,9% dels votants.

El 27 de Juny del 2010, el Tribunal Constitucional espanyol, dicta sentencia sobre els recursos presentats pel PP, el defensor del poble, Múgica, i d’altres membres destacats del PSOE.

Montilla convoca eleccions i la coalició de CiU les guanya amb 62 escons. ERC de 21 passa a tenir-ne 10, el PSC-PSOE de 37, 28 i ICV de 12, 10.

Oriol Junqueras, el 2011 descavalca al Joan Puigcercós i una nova direcció pren el timó per intentar ser, segons l’Oriol, el pal de paller del catalanisme independentista.

La ANC és constitueix 10 de Març del 2010 i amb la seva presidenta Carme Forcadell s’inicia el procés per elaborar una estratègia coordinada amb els partits politics i la societat civil. L’objectiu és aconseguir un Referèndum pactat i si no fos possible posar sobre la taula la unilateralitat. Forcadell sempre ha esta militant de ERC.

El President Mas, estableix dins del seu Govern i Parlament la necessitat del dret a decidir i proposa un recorregut que no tingui conseqüències jurídiques. Fer una consulta que necessita del permís del Estat, govern espanyol i Congres, és la proposta, i per això s’aprova al Parlament enviar una delegació al Congres espanyol. I van els diputats Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV. La resposta, el 8 d’Abril del 2014, va ser el NO de 299 diputats espanyols de 350.

ANC, més Òmnium, més ERC, més les CUP i el sector independentista dins de CDC, Unió ja és historia, pressionen per unes noves eleccions autonòmiques per oferir una proposta transversal i estratègica, que ens dugui a la independència. Forcadell: President posi les urnes. I el President Mas les posa el 25 de Novembre del 2012.

CiU rep un correctiu. De 62 diputats passa a 50. Oriol Junqueras amb la seva màxima; “hi hem de ser perquè no ens en refiem del Mas”, fa que ERC recuperi part del seu crèdit. Espanya però hi té molt a veure posant les clavegueres al servei dels unionistes i independentistes disfressats. Mas rep els atacs de dins i fora tant brutals com falsos que aconsegueixen  l’objectiu del Junqueras, Mas no és fiable.

El President Mas malgrat tot i amb una dignitat indiscutible compleix amb el seu programa i compromís i el 9 de Novembre del 2014 posa les urnes i els catalans tornem a fer us del dret a decidir. El 9 N marcarà una fita estratègica que ni ERC ni els comunistes de ICV segueixen. Els de les CUP si.

El 9 N és el principi de tot plegat. L’autonomisme, el peix al cove, la puta i ramoneta s’han acabat. Catalunya ha liquidat el regim del 78. Només ens calia fer el darrer acte i proclamar la República.

És la pressió social organitzada que permet unir esforços malgrat que la direcció de ERC, no ho vol. Finalment ERC i CDC, Unió ja és historia, conformen el Junts pel Si. Els de les CUP com sempre instal·lats amb el seu núvol, i sense entendre de que va la cosa.

Junts pel Si guanyen, però l’error d’haver demanat també el vot als de les CUP ens portarien a l’iniciï d’una colla de desastres. Junts pel Si, proposen un programa, per primer cop, netament independentista i per la independència, amb full de ruta previsible i unilateral arribat el cas. Insistim, els de les CUP levitant.

Primer entrebanc, els 62 diputats no permeten investir al president Mas. Acord entre CDC i ERC; la Presidència del Govern pel Mas la del Parlament per la Forcadell. Els 10 diputats cupaires volen el cap del Mas. Entre el 3%, que és de dretes diuen, els dossiers de la UDEF, la CUP s’oposa frontalment a la seva investidura. Comencen els desgavells.

Pels cuapires la independència només té sentit si abans fem la revolució. Els aliats per la llibertat de Catalunya si són de dretes no els volen, abans “región española”.

ERC és desentén de la investidura del President Mas i els cupaires inflats de supèrbia, no paren de dir que han enviat al Mas a la paperera de la historia. L’abraçada del David Fernández amb el President Mas desprès de la consulta del 9N no va servir de res.

El President Mas va fer un pas al costat i la nova proposta de Carles Puigdemont, torna a patir el correctiu de les CUP. Per fer-nos-ho mirar. El correctiu continua amb els pressupostos i una moció de confiança. El silenci de ERC és tant esfereïdor com tàctic. Mentrestant els de les CUP se les tenen amb els convergents ara PDeCAT, s’ho miren creien que aquestes lluites els afavoreixen.

De fet les municipals de 2015 ja van sentenciar a ERC i d’alguna forma al procés. La Colau amb un regidor més te la Alcaldia i ERC per no voler fer tàndem amb el Trias res de res. A no ser que el propòsit fos preparar el terreny per un futur d’enteses clandestines.

El President Carles Puigdemont va complir en tot. Lleis de transició jurídica i referèndum aprovades al Parlament. Referèndum realitzat l’1 d’Octubre. Proclamació de la República, tot i que fos per 7 segons. ERC no ha complert en res. No tenim la hisenda catalana. No sabien res de la estratègia econòmica i empresarial espanyola per fer trontollar el procés. No teníem cap Estat en portes per reconeixens com Estat lliure. Sobre la justícia, una cadira i res més. Seriem injustos si no afegíssim la traïció del Santi Vila del PDeCAT i altres renuncies.

Som on som, amb presos politics i exiliats i un Govern que té tots els ingredients per fracassar. Les dues estratègies,la de ERC i JxC – PDeCAT, no són complementaries són liquidadores. ERC vol renunciar a la unilateralitat i desobediència acceptant el regim del 78 per eixamplar-nos, diuen, però no diuen fins quant ni amb qui. Junts per Catalunya i PDeCAT tot i semblar que porten camins diferents, volen deixar clar que la nostra sobirania val el mateix que la espanyola i que acceptar les derives, dèries, d’un jutge o judicatura d’arrel franquista, no és el camí.

La nostra confrontació està servida. Els de les CUP que ja fa dies ens van comunicar que passaven a  l’oposició, no facilita ni arregla que ERC i JxC, fins i tot posant-se d’acord, ells s’ho poden carregar tot.

Roger Torrent va trencar l’acord de restitució. Consumada la seva obediència al jutge Llarena, JxC, hauria d’haver fet tot el que calgués per anar a no ves eleccions. Ens haguéssim estalviat aquest mesos i l’espectacle dels darrers dies.

Endarrerir l’inevitable, ara només serveix, perquè tots els altaveus llencin als quatre vents, la bona nova esquerranista que el nostre futur va lligat a Espanya i que els nostres aliats són els del PSOE, els Comuns podemites i que la legalitat que emana del regim del 78 s’ha d’acceptar incondicionalment, esperant que la fraternitat algun dia ens permeti tenir més autogoverns, això si, sempre dins de la Constitució espanyola que només reconeix als espanyols amos de la llei i del territori.

Preparem-nos, aviat tornarem ha exercir el dret a decidir. Aquest cop haurem de triar be, o si més no, triar aquells que saben que la llibertat sempre té un preu i que estan disposats a pagar-lo.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.