ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

PRESIDENT POSI LES URNES¡¡¡¡

2/4/2018

0 Comments

 
Picture

Carme Forcadell, militant de ERC va clamar micròfon en ma, com una requisitòria inquisitorial al President Mas que poses les urnes. I el President les va posar. Era el moment de fer política i fer-la des de les institucions no al carrer. Deien els partits i les organitzacions socials. Aparentment anàvem be.

Va costar deu i ajut mostrar que l’objectiu, independència, Estat propi i República fos el denominador comú. Junts per Catalunya va ser el fill bord. Els de les CUP no hi van voler saber res.

Guanyar les eleccions del 27 de Setembre del 2015 va suposar en contra del que és pretenia un escenari vergonyós i caïnita. Artur Mas, tot i anar en una candidatura per la independència, va ser vetat pels puristes cupaires i l’espectacle que varem oferir va ser dantesc i penós. Per primer cop i lluny del carrer la ideologia s’imposava.

El President Mas va fer un pas al costat i Carles Puigdemont obté l’aval de Junts per Catalunya i les CUP, tot i que és investit només per 70 diputats dels 72.

Però no en tenim prou. L’espectacle hauria de continuar. Serien els pressupostos el  nou talo d’Aquiles. Els de les CUP tornen a enfilar-se per situar-nos altra cop en l’escenari del trencament amb un ai al cor permanent. Tot un espectacle i tot per marcar paquet. Patriotisme de baixa estofa i interessat dirien els avis.

Moció de confiança. El President Puigdemont supera la moció i aprova els seus primers pressupostos, però el mal ja estava fet. Quedava clar que la unitat mostrada i conservada al carrer impossible entre els partits i al Parlament.

Mas va proposar, en la conferencia del 26 de Novembre, després del 9N, una candidatura de País. Fins i tot, ell, anant l’últim de la llista. ERC va trigar una setmana per dir que no, amb la seva conferencia particular. Junts per Catalunya va ser possible pel clam del carrer i la pressió de la societat civil organitzada. Als de les CUP però la demanda social no els va afectar. Com sempre els hi va entrar per una orella i sortir per l’altra.

Carles Puigdemont i des de l’exili i amb un 155 implacable, i desprès que tothom acceptes altre cop unes eleccions autonòmiques, els de les CUP també, va demanar UNITAT i una llista de País. ERC va dir no i les CUP també. La seva excusa era, acusant-se mútuament, que els altres no volien.

Rebutjar la proposta del President legítim, Carles Puigdemont, que no la de qualsevol representant màxim de partit, ha permès que Ciutadans quedi com primera força i visualitzar que la unitat d’acció política i institucional és un bluf, o si més no molt millorable.

Hem tornat ha guanyar les eleccions i els independentistes ho hem fet en les pitjors condicions. Convocades des de Madrid i controlades des de Madrid. De fet sembla com si les haguéssim perdut. No podem triar ni investir al President avalat per les eleccions. No podem modificar reglaments tot i tenint majories qualificades i legals. No podem.....i encara sembla que alguns no ho tinguin clar que ells van a per totes i no entenen ni volen altra cosa que no sigui victòria, humiliació, escarment i liquidació de tot allò que faci flaire de català.

Fins i tot no ens posem d’acord si hem d’obeir la legalitat del 155, la del TC, la del jutge Llarena, o senzillament aplicar el mandat legítim sorgit de les urnes, peti el que peti i faci el que faci Espanya.

Espanya, els seu Estat, govern i “suporters”, insistim,  van a totes. Escapçar partits, organitzacions socials, liquidar TV3, Catalunya radio, la immersió lingüística o el que és el mateix l’escola catalana, i com no, deixar si poden,  com va dir aquell general franquista Queipo de Llano, “haremos de Madrid un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

No tenim Govern, si, i si el tinguéssim seria autonòmic que ningú en tingui dubtes. El President Puigdemont ens proposa dignitat i política i com sortir del atzucac. “President de la República al exili per internacionalitzar la confrontació, un President de la Generalitat per imperatiu legal i una acció política unitària més enllà dels interessos partidistes”.

De moment no tenim res. Tenim un relat, que hores d’ara és per plorar. Sembla que alguns actuen com si tot fos normal. Sense presos politics, sense exiliats, sense demandes judicials generals i milionàries. Qui acoti el cap i s’agenolli ho farà, volen o no, admeten que tots els presos i exiliats són culpables i que la justícia espanyola és justa.

Els genis de les CUP dient que Carles Puigdemont ha de ser investit, molt be. Obviant al mateix temps la proposta del President. De Traca i mocador. Els de ERC dient que Puigdemont no perquè ho diu el TC. Si al Jordi Sánchez però com està a la presó millor un altre. Els de les CUP, per arrodonir-ho, voten no al Jordi Turull. L’argument és que un dia va ser convergent. Visca la transversalitat i l’alliberament nacional.

Així no anem be. És més, malgrat les nostres victòries del 1 d’Octubre i 21 de Desembre del 2017, estem a punt de llençar a “can pistraus”, malgrat també la resposta excepcional del CDR, tots els anys que no hem fet res més que armar-nos de raons per demostrar que amb Espanya no hi tenim res a fer.

Europa malgrat que en alguns aspectes pot representar el pitjor de la societat, té unes regles de joc generals força acceptable. Altra cosa és que alguns dels Estats de la UE siguin els darrers de la classe i de vegades és comportin com si no hi haguessin estat mai. Per exemple Espanya.
Per molt que els CDR, o qualsevol altra tipus d’organització és faci amb el carrer, Catalunya no serà un Estat. Catalunya serà el que vulgui ser, això si, mes tard o més d’hora, perquè haurem actuat dins de les regles de joc europees. Democràcia, eleccions, separació de poders i màxim respecte a les institucions.

Que quedi clar que les darreres actuacions del govern espanyol, els seu Estat i la judicatura ens ha fet cabrejar i molt. És el que volen. Ara la resposta en cap cas pot ser exclusivament de carrer. Ara toca sentit d’Estat. Toca màxima unitat. Toca que actuem com soldats d’una causa noble i justa dirigits pel nostre màxim General el president de la República al exili Carles Puigdemont.

L’Única estratègia possible és la conjunció de l’acció política en el terreny institucional i de la mobilització. Qualsevol acció dels CDR, ANC, Òmnium i AMI ha d’estar beneïda per la República i la seva representació que ha de ser indiscutible avui està a Brussel·les.

Ho ens creiem que l’1 d’octubre varem fer un Referèndum legal i que varem proclamar la República i que ara la volem efectiva i que això pressuposa donar-li el màxim valor representatiu o millor que pleguem i esperem millors temps.

Avui no és el moment del PDeCAT, ni de ERC, ni de les CUP, ni dels CDR, ni de la ANC, ni d’Òmnium ni del AMI, avui és el moment de guanyar la confrontació final que tenim amb Espanya i això requereix la màxima UNITAT i referència al qui ho lidera. La resta pot servir per tranquil·litzar consciencies però en cap cas per consolidar la República.
​
Europa ha de saber que som demòcrates, que socialment volem ser justos, que ens agraden complir les regles de joc, i que per sobre de tot som pacífics i amatents dels drets universals i que avui defensar l’1 d’octubre i el nostre President legítim són i seran dos fets irrenunciables. Ni més ni menys.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.