Carme Forcadell, militant de ERC va clamar micròfon en ma, com una requisitòria inquisitorial al President Mas que poses les urnes. I el President les va posar. Era el moment de fer política i fer-la des de les institucions no al carrer. Deien els partits i les organitzacions socials. Aparentment anàvem be.
Va costar deu i ajut mostrar que l’objectiu, independència, Estat propi i República fos el denominador comú. Junts per Catalunya va ser el fill bord. Els de les CUP no hi van voler saber res.
Guanyar les eleccions del 27 de Setembre del 2015 va suposar en contra del que és pretenia un escenari vergonyós i caïnita. Artur Mas, tot i anar en una candidatura per la independència, va ser vetat pels puristes cupaires i l’espectacle que varem oferir va ser dantesc i penós. Per primer cop i lluny del carrer la ideologia s’imposava.
El President Mas va fer un pas al costat i Carles Puigdemont obté l’aval de Junts per Catalunya i les CUP, tot i que és investit només per 70 diputats dels 72.
Però no en tenim prou. L’espectacle hauria de continuar. Serien els pressupostos el nou talo d’Aquiles. Els de les CUP tornen a enfilar-se per situar-nos altra cop en l’escenari del trencament amb un ai al cor permanent. Tot un espectacle i tot per marcar paquet. Patriotisme de baixa estofa i interessat dirien els avis.
Moció de confiança. El President Puigdemont supera la moció i aprova els seus primers pressupostos, però el mal ja estava fet. Quedava clar que la unitat mostrada i conservada al carrer impossible entre els partits i al Parlament.
Mas va proposar, en la conferencia del 26 de Novembre, després del 9N, una candidatura de País. Fins i tot, ell, anant l’últim de la llista. ERC va trigar una setmana per dir que no, amb la seva conferencia particular. Junts per Catalunya va ser possible pel clam del carrer i la pressió de la societat civil organitzada. Als de les CUP però la demanda social no els va afectar. Com sempre els hi va entrar per una orella i sortir per l’altra.
Carles Puigdemont i des de l’exili i amb un 155 implacable, i desprès que tothom acceptes altre cop unes eleccions autonòmiques, els de les CUP també, va demanar UNITAT i una llista de País. ERC va dir no i les CUP també. La seva excusa era, acusant-se mútuament, que els altres no volien.
Rebutjar la proposta del President legítim, Carles Puigdemont, que no la de qualsevol representant màxim de partit, ha permès que Ciutadans quedi com primera força i visualitzar que la unitat d’acció política i institucional és un bluf, o si més no molt millorable.
Hem tornat ha guanyar les eleccions i els independentistes ho hem fet en les pitjors condicions. Convocades des de Madrid i controlades des de Madrid. De fet sembla com si les haguéssim perdut. No podem triar ni investir al President avalat per les eleccions. No podem modificar reglaments tot i tenint majories qualificades i legals. No podem.....i encara sembla que alguns no ho tinguin clar que ells van a per totes i no entenen ni volen altra cosa que no sigui victòria, humiliació, escarment i liquidació de tot allò que faci flaire de català.
Fins i tot no ens posem d’acord si hem d’obeir la legalitat del 155, la del TC, la del jutge Llarena, o senzillament aplicar el mandat legítim sorgit de les urnes, peti el que peti i faci el que faci Espanya.
Espanya, els seu Estat, govern i “suporters”, insistim, van a totes. Escapçar partits, organitzacions socials, liquidar TV3, Catalunya radio, la immersió lingüística o el que és el mateix l’escola catalana, i com no, deixar si poden, com va dir aquell general franquista Queipo de Llano, “haremos de Madrid un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.
No tenim Govern, si, i si el tinguéssim seria autonòmic que ningú en tingui dubtes. El President Puigdemont ens proposa dignitat i política i com sortir del atzucac. “President de la República al exili per internacionalitzar la confrontació, un President de la Generalitat per imperatiu legal i una acció política unitària més enllà dels interessos partidistes”.
De moment no tenim res. Tenim un relat, que hores d’ara és per plorar. Sembla que alguns actuen com si tot fos normal. Sense presos politics, sense exiliats, sense demandes judicials generals i milionàries. Qui acoti el cap i s’agenolli ho farà, volen o no, admeten que tots els presos i exiliats són culpables i que la justícia espanyola és justa.
Els genis de les CUP dient que Carles Puigdemont ha de ser investit, molt be. Obviant al mateix temps la proposta del President. De Traca i mocador. Els de ERC dient que Puigdemont no perquè ho diu el TC. Si al Jordi Sánchez però com està a la presó millor un altre. Els de les CUP, per arrodonir-ho, voten no al Jordi Turull. L’argument és que un dia va ser convergent. Visca la transversalitat i l’alliberament nacional.
Així no anem be. És més, malgrat les nostres victòries del 1 d’Octubre i 21 de Desembre del 2017, estem a punt de llençar a “can pistraus”, malgrat també la resposta excepcional del CDR, tots els anys que no hem fet res més que armar-nos de raons per demostrar que amb Espanya no hi tenim res a fer.
Europa malgrat que en alguns aspectes pot representar el pitjor de la societat, té unes regles de joc generals força acceptable. Altra cosa és que alguns dels Estats de la UE siguin els darrers de la classe i de vegades és comportin com si no hi haguessin estat mai. Per exemple Espanya.
Per molt que els CDR, o qualsevol altra tipus d’organització és faci amb el carrer, Catalunya no serà un Estat. Catalunya serà el que vulgui ser, això si, mes tard o més d’hora, perquè haurem actuat dins de les regles de joc europees. Democràcia, eleccions, separació de poders i màxim respecte a les institucions.
Que quedi clar que les darreres actuacions del govern espanyol, els seu Estat i la judicatura ens ha fet cabrejar i molt. És el que volen. Ara la resposta en cap cas pot ser exclusivament de carrer. Ara toca sentit d’Estat. Toca màxima unitat. Toca que actuem com soldats d’una causa noble i justa dirigits pel nostre màxim General el president de la República al exili Carles Puigdemont.
L’Única estratègia possible és la conjunció de l’acció política en el terreny institucional i de la mobilització. Qualsevol acció dels CDR, ANC, Òmnium i AMI ha d’estar beneïda per la República i la seva representació que ha de ser indiscutible avui està a Brussel·les.
Ho ens creiem que l’1 d’octubre varem fer un Referèndum legal i que varem proclamar la República i que ara la volem efectiva i que això pressuposa donar-li el màxim valor representatiu o millor que pleguem i esperem millors temps.
Avui no és el moment del PDeCAT, ni de ERC, ni de les CUP, ni dels CDR, ni de la ANC, ni d’Òmnium ni del AMI, avui és el moment de guanyar la confrontació final que tenim amb Espanya i això requereix la màxima UNITAT i referència al qui ho lidera. La resta pot servir per tranquil·litzar consciencies però en cap cas per consolidar la República.
Europa ha de saber que som demòcrates, que socialment volem ser justos, que ens agraden complir les regles de joc, i que per sobre de tot som pacífics i amatents dels drets universals i que avui defensar l’1 d’octubre i el nostre President legítim són i seran dos fets irrenunciables. Ni més ni menys.
RSS Feed
