Blog Posts

EL JUDICI FARSA

12/2/2019

Avui 12 de Febrer la justícia espanyola que no catalana, vol jutjar, hores d’ara pretensió vana, a demòcrates pacífics pel sols fet d’haver fet política i complir el mandat popular.

Que és un judici farsa des de el seu inici, ho demostra que Alemanya, Bèlgica, Suiza i Escòcia, ni veuen rebel·lió ni sedició i per això l’extradició és rebutjada i Espanya és veu obligada a retirar-la.

Fins i tot és tant farsa, que la justícia espanyola incompleix no permeten que el judici es faci a Catalunya, lloc natural judicialment.

Situats i saben que la pretensió és condemnar l’independentisme i escapçar els líders, ens permetem unes quantes reflexions:

És cert que varem fer un Referèndum l’1’octubre, i també és cert que la República catalana és va proclamar, legítimament i legalment d’acord el Parlament de Catalunya. Per tant és obvi que la decisió va ser de trencament respecte a la unitat territorial d’Espanya. No ho negarem.

També és cert que voler constituir Catalunya com un Estat en forma de República, és un dret universal, dret d’autodeterminació. El problema és que a diferencia del Canada i Anglaterra, Espanya és passa per l’engonal els drets universals.

La obvietat esdevé un fet indiscutible, la independència és el resum de tot allò que és vol per construir, decidir i canviar respecte a Espanya.

Podem reconèixer la justícia espanyola, estructura del Estat espanyol, amb prous garanties per un judici just, quan des de la instrucció i ordres d’extradició fets pel Llarena, i tenint clar que la cosa va d’escarni, d’odi i d’extermini de drets politics i socials, afirmem que no.

Avui la defensa dels acusats per sedició, rebel·lió i malversació, estan legitimant una justícia espanyola que fa aigües. Avui s’utilitza el castellà com llengua de defensa a major vergonya dels catalans d’ahir i d’avui. No podem dir que el judici és una farsa i al mateix temps participar-hi.

Avui la dignitat catalana només podia tenir una resposta coordinada, assumida i defensada per tots, advocats i presos: No reconèixer la justícia espanyola i acusar a Espanya d’invasora, repressora i anorreadora dels drets del poble català.

Altrament s’està acceptant el poder judicial espanyol i les seves resolucions, tot i saben que malgrat condemnes futures per la justícia internacional, Espanya i el poder judicial mai ha pagat preu, ni afusellant quan Franco ni amb la pretesa democràcia.

Són presos i seran condemnats per no fer efectiva la República. Seran jutjats i empresonats en un judici farsa i ple d’irregularitats. Tant per tant dignitat i que el mon sàpiga que són presos segrestats d’una República catalana lliure. Pretendre canviar Espanya escoltant i veien com ens tracten és una quimera. Ni més ni menys.

0 Comments

ANC, ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

4/2/2019

0 Comments

Ningú a aquestes alçades pot dubtar que la maquina més exitosa en termes organitzatius ha estat la ANC. La seva transversalitat visualitzada a les distintes juntes, amb membres de diferents partits i independents, sempre han ofert una direcció col·legiada extraordinària. La unitat estratègica de la ANC, sempre hauria d’haver estat el mirall pel PDeCAT, ERC i CUP.

La ANC convoca, i fins ara l’èxit sempre ha estat aclaparador. Sempre amb consignes unitàries i sense excloure res ni a ningú. Per la República, per un referèndum acordat, pel President Carles Puigdemont, per l’alliberament dels presos politics i retorn dels exiliats.

Totes i cada una de les propostes sorgides des de la ANC, sempre han estat al costat de la democràcia, el pacifisme i la defensa dels drets individuals i col·lectius.

La ANC, te ara un objectiu fonamental, que el Govern i Parlament implementin la República proclamada i dos ja en marxa: Primàries transversals per guanyar les institucions per la República, municipis primer, i la del Consum Estratègic de país. I si, tenim la mateixa presa que la dels nostres botxins, ells per sotmetrens i nosaltres per ser lliures.

Ara la ANC, i saben que el judici farsa pot ser el final del procés, fa allò tant basic com exigir al que és varen comprometre JxC, ERC i les CUP; “Estratègia unitària, restitució i implementar la República”.

Sembla que a alguns, els hi rellisca la unitat, SI NO ÉS COM ELLS LA VOLEN, i s’han posat nerviosos. Fins i tot creuen que és poden trastocar els seus plans electorals. La ANC només és planteja donar suport a les accions politiques que serveixin a la República, i lluny de guanyar poder autonòmic.

I si, avui per avui, la ANC ni és controlable ni podran amb ella, per tant millor dedicar energies al mandat de l’1 d’octubre. Seria el més encertat, i segur ens ajudaria a guanyar la partida a tot un poderós Estat espanyol.

0 Comments

QUE VOL ERC

2/2/2019

0 Comments

ERC no va voler investir al President Puigdemont. Calia desobeir. Sembla que ara, malgrat fer teatre del bo, “estarien disposats” a modificar el Reglament del Parlament per fer-ho utilitzant les tècniques modernes. Investir vol dir restituir i el jutge Llarena, justícia espanyola, de moment a guanyat aquesta partida.

Junts pel Si va ser, per primer cop, a les eleccions del 2015, els triomfadors. Majoria absoluta, amb 72 diputats, sumant els de les CUP. Per primer cop Parlament i Govern ens mans de gent compromesa per implementar el dret a decidir. Dret d’autodeterminació. Camí indispensable per proclamar la República i el nou Estat.

El 27 de Setembre però va ser l’iniciï d’un cert fracàs. La unitat no va ser complerta i Antonio Baños, de les CUP, va certificar que el “plebiscit” l’havíem perdut. Junts pel Si més els de les CUP ens quedàvem amb un 48,7 %. El 8,94 % dels Comuns (CSQP) no sumaven, tot i tenir vot netament independentista. De fet els de CSQP, no varen tenir cap recança amb situar els seus vots al costat del PP, PSOE i Ciutadans.

Quedava clar, i durant el mandat i el pas al costat del President Mas, que amb el comuns podemites, mai ens entendríem per fer de Catalunya una República. Pitjor, tot i omplir-se la boca de voler un Referèndum pactat, mai van donar suport al Referèndum del 1 d’Octubre.

Ada Colau va utilitzar la potencia de la capital, Barcelona, per treballar, intoxicar i fer tot el que calgués, conjuntament amb els de CSQP, perquè el procés trontolles. Ada Colau és alcaldessa gracies a ERC i podria tornar ha ser-ho altra cop gracies a ERC. Ada Colau, i està escrit va dir que la seva capital és Madrid.

ERC va negar-se en rodo a pactar una candidatura amb CDC a les eleccions municipals del 2015. Les enquestes els donaven guanyadors. L’Alcalde Trias, no era d’esquerres i la suma d’uns informes policials falsos de la UCO dient que tenia comptes al estranger, cosa que va ser utilitzada, no feia per sumar i guanyar l’Alcaldia per la República, catalana clar.

Ara l’Ernest Maragall nou candidat de ERC a Barcelona, de forma rocambolesca, nega la possibilitat d’una candidatura unitària transversal i s’obre a pactar amb la Colau el futur govern municipal. Aquest pacte seria “d’esquerres” diu. Ni primàries, ni unitat, ni estratègia de ciutat per la República.

Constatar que ERC no vol unitat, ni estratègica ni d’acció, a les eleccions municipals, a les europees hi ha qualsevol altra, ens pot confirmar que l’espectre ideològic els pot més que aconseguir la independència de Catalunya.

ERC vol eixamplar la base i tot sembla indicar que no fan fàstics amb fer-ho amb els responsables del 155 i amb aquells que és varen oposar a que féssim un Referèndum democràtic, que ja sabem mai serà acordat.

No sabem exactament on va i que vol ERC. De fet diuen que volen la República però quan tinguem majoria i acordadament. Vaja igual esperen que el PP, PSOE, Ciutadans, Vox, l’Estat, de la nit al dia es converteixin en els millors demòcrates defensors dels drets individuals, col·lectius i dels pobles.

Si ERC encara no sap a aquestes alçades que Espanya vol venjança i deixar clar que els catalans no tenim cap dret que no sigui concedit, ras i curt voldrà dir que tampoc serveix com eina d’alliberament. Ni més ni menys.

0 Comments

JO TAMBÉ SOC DE "LA CRIDA"

28/1/2019

0 Comments

Jo no ho hauria explicat millor.

Per què soc de la Crida?
IMMA TUBELLA - CATEDRÀTICA DE COMUNICACIÓ
“Només aconseguirem el que volem si ho fem de manera diferent de com ho hem fet fins ara.

Perquè vivim en un país controlat per un estat que mentre que a nosaltres ens demana àmplies majories està presidit per un president que no va guanyar les eleccions i que ho és, malgrat treure el 22,6% de vots i el 24,4% d’escons, gràcies als vots de Podem i dels sobiranistes de tot l’Estat, decisió que no comparteixo, però que entenc, donada la situació de corrupció del PP, de repressió i de caos del moment. Perquè vivim en una monarquia constitucional amb un monarca que oblida el paper d’àrbitre que li confereix la Constitució i que amb un discurs duríssim, el 3 octubre del 17 legitima el a por ellos que durant un any ha fomentat el ressorgiment d’una extrema dreta que no gosava manifestar-se com ho està fent i que entra en parlaments i amenaça a tort i a dret. Perquè vivim en un estat on el que s’anomena justícia no és gaire més que una sectorial dels partits unionistes, que incompleix les lleis internacionals, les europees, les catalanes i que té la barra de vantar-se’n.

Perquè vivim en un país que fa una consulta el 9-N del 2014, i tot i sabent que no és vinculant, voten 2.344.828 persones, guanya el sí a la independència amb un 80,91% dels vots i els organitzadors són castigats amb inhabilitacions i més de 5 milions d’euros. Perquè vivim en un país on es fa un referèndum vinculant segons la llei del referèndum d’autodeterminació aprovada a primers de setembre del 2017, on voten 2.221.585 persones malgrat les dificultats que tots coneixem i la violència física dels cossos de seguretat de l’Estat, guanya el sí a la independència amb un 90,18% i a causa d’aquest fet un president elegit democràticament s’ha hagut d’exiliar i dos candidats a la presidència, el vicepresident, la presidenta del Parlament, quatre consellers i un líder social fa més d’un any que són a la presó a les portes d’un judici sense cap garantia i fonamentat en un relat inventat. Perquè vivim en un país on des de l’Estat es van imposar unes eleccions que els partits independentistes no van guanyar, entre altres coses, i perdonin si m’equivoco, per manca de la unitat que el moment requeria però que hauria pogut nomenar president amb una àmplia majoria, el 52,59% concretament, i que no va ser possible fins a la quarta temptativa perquè a l’Estat no li agradaven els candidats. I quan accepta el quart, el titlla de supremacista. Perquè vivim en un país on el groc està prohibit i certes lletres de rap i certs actors de teatre, també.

Perquè estic convençuda que la fractura entre Catalunya i Espanya no és una qüestió de dretes i esquerres com encara algú ens voldria fer creure. Tampoc és una qüestió entre monarquia o república, perquè la història ens recorda que la República Espanyola no és una garantia de respecte pels drets nacionals. És una qüestió de mentalitat, de cultura i de model. Ells, els unionistes de dreta i esquerra encara somien amb Gibraltar i amb Perejil. Nosaltres somiem amb Europa, la llibertat, la democràcia i el dret de les persones a decidir el seu futur. Però no en el que ara entenem per Europa, una Comissió Europea que no és més que un sindicat d’estats caducs incapaços de posar-se al dia i proclius a mirar cap a una altra banda quan es traeixen els valors fundacionals de la Unió. Somiem la refundació d’una Europa respectuosa amb la voluntat dels seus pobles i de la seva gent on la simbologia nazi, els presos polítics i les vagues de fam per denunciar una justícia injusta i partidista siguin impossibles d’imaginar. Perquè em sento orgullosa de la gent que al carrer, a Lledoners, a Mas Enric o al Puig de les Basses no ha afluixat ni un instant. Perquè els que hem elegit perquè ens representin es deixin de petiteses i optin per la unitat imprescindible. Perquè aquests mateixos oblidin els cants de les sirenes que ja sabem on porten i optin per escoltar veus com la del rector de la universitat de Glasgow i advocat de la consellera Ponsatí que aconsellava declarar la independència sense esperar el judici, o la de Thomas S. Harrington, catedràtic d’estudis hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units, quan diu que no cal esperar que ningú ens reconegui abans de proclamar res. No oblidem, i això ho dic jo, Taiwan, el país que no existeix segons la llei internacional però que avança amb prosperitat i democràcia.

Perquè sort EN tenim dels nostres presos, que amb la seva vaga de fam o aprofitant el judici actuen com un revulsiu per fer reaccionar els partits independentistes, no la gent que ja està convençuda i reclama des de l’inici la unitat i que veu amb indignació com es multipliquen les candidatures a l’Ajuntament de Barcelona o a les eleccions europees. Per tot això i perquè els partits polítics tradicionals no abandonen estratègies caduques més interessades a obtenir vots que en els objectius pels que els han obtingut i que només saben mirar el curt termini amb un alt risc de trair el que més de dos milions de persones demanen a crits al carrer i a les urnes, per tot això, m’he fet de la Crida amb la convicció que només aconseguirem el que volem si ho fem de manera diferent de com ho hem fet fins ara. La Crida són les persones, no les sigles, i les persones són les que ens han dut on som. I espero que així sigui.

0 Comments

ELS QUE VOLEM LA REPÚBLICA

24/1/2019

0 Comments

Sembla que aquest punt, el d’aconseguir la República, és potser el que te més recolzaments a Catalunya i fins i tot de fora. Fer un referèndum acordat també.

Sembla també que el punt que divideix més profundament és com ha de ser la República. Uns la volen com el resultat d’una revolució social, d’altres la volen respectant valors democràtics universals, d’altres lliberal i perfectament integrada a la Unió Europea, d’altres mantenint el que tenim amb una independència financera i institucional i finalment en tenim els que la voldrien fraternalment dins la República espanyola.

Com voler la República del futur, és ciència ficció ara, sobre tot perquè la resposta no és individual, és col·lectiva i només la posició majoritària de la societat la pot decidir i construir.
La disquisició i el debat de sempre és que va primer l’ou o la gallina. Que va primer construir una societat justa amb mitjans limitats o proclamar la República per tenir-ho tot, ara seria implementar-la, i construir des de la llibertat els nous propòsits institucionals i democràtics.

Si partim de la base que cap Estat, que sempre són i tenen una base impositiva, vol disminuir el seu poder, tant territorial com econòmic, se’ns presenta un repte descomunal, com deslligar-nos d’aquest Estat.

Aconseguir deixar de ser una propietat global del Estat, només té dos camins, fer-ho pacíficament i democràticament amb un acord per les dues bandes, fer-ho també pacíficament i democràticament però sense acord i la via violenta on tothom perd.

El Govern del President Carles Puigdemont, conjuntament amb el Parlament van triar la via democràtica i pacifica, però com no hi va haver-hi acord, malgrat haver-ho demanat més de 19 vegades, és va decidir habilitar la via unilateral. Aquesta via estava legitimada per unes eleccions i per una majoria independentista al Parlament com resultat d’un Programa i del seu compliment.

La pregunta que s’escau ara és com fer efectiu el mandat, tenint clar que tot indica que no pactarem res que suposes el trencament de la unitat sagrada del Estat espanyol.

Ara mateix és imperatiu que des de la política, unitària, partidista, la que sigui que vol la independència, se’ns digui, insistim, obertament com fer-ho. Ja no valen els discursos buits. Ja no valen promeses de futur. Ara el que una bona majoria de catalans vol és que se’ns digui com. En tenim prou amb una majoria al Parlament per la independència ?. En tenim prou guanyant les alcaldies per la República ?. En tenim prou amb guanyar el pols amb la justícia espanyola ?.

És hora que la transparència i compromís dels disposats guanyem el relat, el discurs i els fets. És hora de que als venedors de fum els enviem al calaix de la historia, sobre tot si volem de debò ser un Estat independent en forma de República.

0 Comments

A QUI VOTAR I PERQUÈ

20/1/2019

0 Comments

L’envit que l’Estat d’Espanya ens va fer el 21D va ser antològic. Creien que podien i volien guanyar les eleccions autonòmiques que van controlar de forma matussera i fins i tot, potser, incomplint la seva legalitat, i malgrat la repressió desfermada, l’independentisme va tornar a guanyar amb 70 diputats (la majoria absoluta és de 68).

Restitució va ser l’eslògan de Junts per Catalunya. Eixamplar-nos i abandonar la unilateralitat, el clam de ERC. Els de les CUP restituir al legítim President Carles Puigdemont i implementar la República ja proclamada.

No cal ser molt llest per entreveure que el 21D va trencar qualsevol pretensió i creença d’anar junts i fer República. La mateixa nit del 21D, JxC, ERC i les CUP, van fer la representació efectiva de que qualsevol propòsit unitari era una quimera. La comunicació del pretès èxit electoral independentista, és va convertir en un al·legat partidista i enterrador.

Mai entendrem, sobre tot perquè no se’ns ha explicat, com ERC a traves de Roger Torrent, trenques el pacte amb JxC. Obeir al jutge instructor Llarena i desobeir als electors, hauria d’haver tingut conseqüències. Igual de greu va ser que ERC amb els del PSOE-psc votessin a favor de retirar el sou als diputats electes empresonats i exiliats.

Malgrat tot sembla que JxC i ERC amos del Govern, PDeCAT i CUP no compten, insisteixen amb fer veure que tenim un Govern “efectiu” i que la seva força ve del partit i del Parlament. No volem ser molt agosarats però la pel·lícula te mes talls que els “nodo”.

Per arrodonir-ho, a aquestes alçades, ja ningú dubta que ERC vol implementar, no la República, sinó una nova estratègia dirigida als espanyols demòcrates per obtenir recolzaments i finalment pactar un Referèndum. Vaja, exactament com el que proposa Unidos Podemos. Mentrestant practicar la política pujolista del peix al cove.

Perfecte, ERC té tot el dret a decidir el que li plagui. Al que no té dret és a entabanar-nos i enganyar-nos. Si volen i lluiten per una República federal espanyola, que ho diguin obertament, segur que tindran clientela.

Si els de les CUP volen fer la revolució primer, perfecte i tenen tot el dret a proposar-ho. Ja ens explicaran com la volen fer. Si creuen que han de perdre el temps amb els Comuns, Podemites i rareses politiques, allà ells, però creiem que els catalans independentistes, ens hem guanyat el dret progressista a que se’ns digui la veritat.

Junts per Catalunya, segur que han d’entomar la seva ració critica. Voler restituir i no restituir altra cosa que no sigui més autonomisme. Acceptar incomprensiblement totes les decisions del president del Parlament, malgrat que se’ns hagi fet creure el contrari, no els deixa en bon lloc, i si sumem que ningú entén quina és l’estratègia per implementar la República, vol dir que tenim un problema estratègic i d’objectiu global.

A qui votar a les municipals, a les europees i a les properes autonòmiques que seran més aviat que tard? A qui votar comença a ser l’element cabdal per intentar no perdre majories independentistes i republicanes.
Hores d’ara no tenim propostes que ens facin creure que aconseguir la independència és possible. La dispersió política, de caire ideològic, com sempre, ens està marcant l’agenda, i els indicadors de base no escoltats, ens poden dur al desastre.

Ja ningú proposa tenir majoria (68 diputats) al Parlament per implementar la República unilateralment, saben que mai pactarem un Referèndum amb el PSOE, PP i Ciutadans.

Ningú ens explica que suposa tenir uns eurodiputats a favor de la independència i que poden fer per la República. Ningú ens explica perquè serveixen unes eleccions municipals, saben que la gestió municipal està tenallada per una legislació espanyola que ens limita i controla. Ningú ens explica perquè vol guanyar unes eleccions autonòmiques i per que fer desprès.

A qui votar, és pot convertir en el problema més greu dels independentistes. Quan les ofertes politiques són variades i sense un objectiu clar i de com assolir-lo, que ningú en tingui dubtes, la desmobilització està servida.

El 155 va tenir els seus efectes que podem traslladar a la vessant econòmica. El 21D ha tingut els pitjors efectes, va sembrar la llevo de la divisió.

Només des de la claredat i un compromís incorruptible, costi el que costi, podem tornar a imprimir confiança i de que podem guanyar la República.

Avui la cosa no va de gestió autonòmica, ni nacional ni municipal, avui va de guanyar totes les eleccions. Guanyar-les és possible si tenim clar l’objectiu, i conformem la unitat imprescindible, i si JxC, ERC PDeCAT, CUP no hi estan per la feina, és hora, perquè volem guanyar-ho tot, de generar l’alternativa, per saber a qui votar i perquè. Pot ser La Crida és la resposta.

0 Comments

PARLEM DE LA UNITAT?

17/1/2019

0 Comments

“Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas, guardé silencio,
porque yo no era comunista,

Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata

Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,

Cuando vinieron a buscar a los judíos,
no pronuncié palabra,
porque yo no era judío,

Cuando finalmente vinieron a buscarme a mi,
no había nadie más que pudiera protestar.”

Reflexions atribuïdes a Bertolt Brecht, que reflexa sense matisos, que desentendre’s de les injustícies que d’altres poden patir, per qüestions ideològiques o de raça, ens condueix irremediablement a un futur allunyat de la justícia social, solidaritat i fraternitat mundial.

Avui el quart poder del Estat d’Espanya, amb permís, coneixement o no, ens ha mostrat altra cop que és el braç armat del franquisme ideològic.

Les detencions fetes per la policia nacional d’Espanya, a Batlles, ciutadans i un periodista a Girona, sense cap ordre judicial, sense cap delicte in fraganti, sense cap avis preceptiu, fetes amb nocturnitat, sense identificació dels funcionaris, l’únic que podem pensar que és més del “a por ellos”.

“A por ellos”, per independentistes. “A por ellos” per anticapitalistes. “A por ellos” per demòcrates. “A por ellos” per republicans. “A por ellos” per voler utilitzar els drets d’expressió i manifestació.

Que ningú ho dubti, només la submissió total “els farà lliures”. Sindicalistes, lluitadors pels drets socials, politics que creuen amb la democràcia, empresaris amb criteris justos, solidaris amb la ciutadania mundial, vosaltres sou els següents. Primer la intolerància, desprès la repressió mental, desprès la física i finalment la mort. Sense democràcia, sense llibertat, sense drets individuals i col·lectius, la societat tard o d’hora estarà condemnada al conflicte i la Espanya dels borbons no només no ha resolt el tema de la convivència, sinó que sempre ha imposat pel dret de conquesta la seva llei. Amb foc, terra cremada i centenars de morts.

Ahir, avui, hagués tocat que el PDeCAT, ERC, CUP, Junts per Catalunya, La Crida, AMI, ANC, Òmnium i qualsevol altra organització democràtica que si vulgues afegir, haguessin anat a Waterloo i amb el suport del Consell de la República, escoltar com el nostre President legítim Carles Puigdemont, que no només diu que així no, sinó que diu que fins aquí i que el Parlament de Catalunya el Govern de la Generalitat i el Consell de la República catalana, han acordat implementar la República catalana amb el retorn immediat de tots els exiliats, amb l’objectiu de controlar el territori i establir cura de reconeixements i tractats internacionals.

Potser no passarà, ni quelcom semblant. Ara be, si el que ha passat a Girona, sumat al procés, a la causa general contra Catalunya i la seva llengua, al judici farsa, a la persecució i repressió general contra els catalans sobiranistes a favor de la independència, si tot aquest quadre no ens fa trempar per dir prou i anar tots a una, voldrà dir que ens podem convertir en els normalitzadors i uns covards, i primer els nazis van anar a buscar als comunistes, però com jo no n’era...................................

0 Comments

PARLEM DE PRIMÀRIES?

14/1/2019

0 Comments

Els que s’autoanomenen d’esquerres, sembla que tenen el copyright del que vol dir progressisme. Progrés per millorar les injustícies socials i fer-ho des de l’eina més antiga moderna, els partits. Partits i sindicats són les organitzacions per avui decidir el futur de la societat.

Les seves propostes congressuals "avalen" que les seves direccions tinguin la capacitat per executar-les i d’ells depèn el model democràtic, la transparència i millorar la participació. Diuen.

Fins a dia d’avui, a Catalunya i Espanya, han estat els partits, a traves dels seus òrgans de direcció, els que han decidit qui pot ser candidat a unes eleccions. La població només ha pogut triar la papereta. L’aposta dels partits és clara, si vols participar, afiliat. Tot i que darrerament han obert la participació als programes, no als seus candidats. Els candidats, llistes, malgrat que ara recentment facin primàries internes, sempre finalment és l’aparell del partit qui guanya l’aposta. ERC amb el canvi de candidat a l’Ajuntament de Barcelona, amb primàries incloses ens demostra que qui decideix sempre és la direcció.

Que són les primàries obertes que la ANC recolza? Doncs una forma de fer on decididament qui triïn siguin els ciutadans. Una tria per escollir la voluntat majoritària. Una tria on els que decideixen no són els aparells de partit. Una tria on la participació popular determini qui és i són els millors candidats.

Segur que la proposta és tant trencadora que fins i tot pot fer envermellir als que demanen participació per desprès fer el que vulguin. No hi ha participació ni transparència de cap procés, sense el control de la ciutadania. Els partits, tenen tantes servituds, que són al mateix temps enemics del que proposen: Participació i transparència. Gasten tantes energies pel partit, que s'obliden dels objectius.

No és pot demanar participació sense donar el poder de decidir a la ciutadania. Fer-ho, perquè després una executiva, “x”, sigui la que decideixi, és la llavo dels desencís i de creure’ns que tots el politics són el mateix.

L’apoderament popular, la participació, la responsabilitat, la transparència, són conceptes que no practiquen els partits. Fem de les primàries un tomb a la manera de fer política. Nosaltres decidim, nosaltres ho podem canviar, i no depèn de ningú més.

0 Comments

ELS DIPUTATS A MADRID EN CAP CAS REPRESENTEN CATALUNYA HO SÓN D'ESPANYA

13/1/2019

0 Comments

El pacte del 78, deixava ben clar que a Espanya hi han dos tipus de diputats, els autonòmics i els espanyols. També deixava clar que la legislació i la legalitat suprema és la que dicta el Congrés espanyol. La legislació autonòmica és tant de pa sucat amb oli, que quan legisla superant l’espanyola, els espanyols tenen un Tribunal Constitucional per liquidar-la.

Qui recapta els nostres impostos és la hisenda espanyola. Qui fa les lleis orgàniques d’obligat compliment és el Congrés espanyol. Qui controla, immigració, duanes, ports aeroports, comunicacions, economia, el banc d’Espanya, les inversions, és el govern espanyol.

Els diputats espanyols de Catalunya, ho són, per participar a les eleccions espanyoles. Per jurar o prometre la Constitució espanyola. Per participar en les seves comissions. Per participar amb els debats espanyols. Per votar mocions, lleis i propostes de resolució. Tot ho fan a major gloria d’Espanya.

Els diputats espanyols de Catalunya, per molt que vulguin el contrari, només fan i serveixen per donar legitimat a totes les decisions que pren la majoria del Congrés espanyol, i qualsevol concessió per Catalunya, respon als interessos politics o no, del govern espanyol de torn.

La moció de censura al Rajoy, ha tingut la virtut de mostrar-nos, que els fets continuen sen els mateixos. Els presos politics en presó preventiva. Els exiliats lliures a Europa i perseguits a Espanya. Els drets individual, llibertat d’expressió, cada dia més escapçats. La fiscalia immersa amb una persecució il·limitada contra tot el que faci referència al 1 d’octubre.

Són fets i per molt que el tractament formal pugui semblar diferent, el que és ben cert, és que el PSOE, PP i Ciutadans, amb el seu pacte de sang per defensar el seu Estat, fa impossible cap proposta que no sigui estrictament autonòmica i sempre sota el paraigües d’una espanyolitat imposada.

Pedro Sánchez no farà cap proposta que suposi reconeixements sobirans. Sánchez, s’està limitant a fer el que han fet tots els presidents espanyols; fer concessions en funció de dos necessitats, el suport al Congrés i aconseguir vots a les cites electorals.

L’oferta que fa el govern espanyol és estrictament constitucional i espanyola. Les diferencies amb el PP i Ciutadans són merament de necessitat per tenir i mantenir el poder.

La pregunta que tornem ha fer-nos, és el paper d’estrassa, que contínuament fan els diputats espanyols de Catalunya que al 2017 van recolzar que el Parlament i Govern de Catalunya, fessin el Referèndum d’autodeterminació i proclamessin la República catalana, i ara legitimant un Congrés i Senat espanyols que han reprimit a tort hi ha dret, politics i ciutadans de Catalunya.

No podem voler la independència, proclamar-la i al mateix temps formar part del país que volem marxar. Altra cosa és, per exemple, l’actitud dels escocesos desprès de pactar el Referèndum, perdre’l i acceptar el resultat i continuar participant a totes les institucions que en formen part.

Ho sabem, tenir diputats, grup parlamentari, càrrecs a les comissions i els vots de les eleccions, donen diners personals i al partit. Avui, a part donacions i condonacions, els partits no viuen de les quotes dels militants, viuen del diner públic legalitzat.

És un fet que els acords amb Espanya sempre acaben amb incompliments i les seves propostes amb enganys. Addicional 3ª. Inversions. Tractament de les Nacionalitats històriques. Tractament de la llengua. Tractament de lleis pactades. “Cepillado” del Estatut.

Si ERC i el PDeCAT accepten la tramitació malgrat desprès sigui un no al PGE, el que ens estan dient és que els presos, els exiliats i no tenir cap proposta política, és el de menys. Hauran tornat al peix al cove i acceptat que amb uns quants calerons i promeses ni a prou. Els de ERC, semblaria que també estan disposats a oblidar i fer unitat amb l’esquerra espanyola a canvi d’un front antifeixista.

Resumin i des de la nostra creença argumentada, tot i que ERC i el PDeCAT poden fer el que vulguin, aquest cop, si voten si a la tramitació, o si als PGE, tenint una causa general, des de l’Estat espanyol, contra l’independentisme i Catalunya, demanem a tothom, que no vulgui trair l’1 d’octubre, que reflexioni seriosament per si toca prendre la decisió històrica de no votar mai més a ERC i al PDeCAT, a cap de les properes eleccions. S’ho hauran guanyat a pols.

0 Comments

A VOLTES AMB LES MUNICIPALS

9/1/2019

0 Comments

Al darrer post ja ho varem dir; “No anem be”. Tothom sap que el Govern presidit pel Quim Torra, no implementarà la República, i no perquè no vulgui, i gaire be segur que tampoc podrà restituir al President Puigdemont.

Malgrat aquest escenari, plenament autonòmic, i pressionats per allargar uns mesos el govern del PSOE, a aquestes alçades estem convençuts, que ni durant el judici, ni amb la sentencia, ni fent les manifestacions mai vistes, aconseguirem la independència, ni l‘alliberament del presos ni el retorn del exiliats.

Ara bé, tornem a tenir una nova finestra d’oportunitat legal i indiscutible, les properes eleccions municipals al Maig. Oportunitat republicana i per la República. Oportunitat per comptar-nos i malgrat no sigui un Referèndum, estem convençuts que un resultat aclaparador a favor de la República, fa molt factible que la part institucional, d’aquí i fora, finalment és posin les piles.

Les condicions que s’han de donar per guanyar a la majoria de municipis per la República són simples: Acceptar que primer és la República abans que el partit. Abordar les primàries com element de cohesió i de tria per tenir els millors al capdavant del municipi. Tenir clar que sense la unitat d’acció transversal podem perdre l’Alcaldia i de retruc un municipi per la independència.

A les eleccions municipals el desori pro República, serà l’èxit dels espanyols unionistes. Som a temps. Triar República o quedar-nos com som. Triar República o manifestacions eternes al carrer. Triar República o un nou 155. República o submissió i anorreament és el que ens juguem a les eleccions municipals, i creiem que finestres com aquesta en tindrem ben poques o cap.

0 Comments

<<Previous

Forward>>

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili