Blog Posts

JA NI HA PROU

18/6/2020

Pasqual Maragall amb allò del vostès tenen un problema que és diu 3 %, va encetar una via tant perillosa com falsa. Perillosa perquè la justícia espanyola va encetar una cacera en tota regla contra el catalanisme. Contra l’independentisme vindria més tard. La qüestió familiar del Jordi Pujol és farina d’un altra sac.

Pasqual Maragall és va retractar. Igual no les tenia totes. Això succeïa en un Ple al Parlament el 24 de Febrer del 2005. La Comissió creada al Parlament a tal efecte, el 25 de Maig del 2005, va concloure que no és podia acreditar cap irregularitat sobre cobrament de comissions a canvi d’adjudicació d’obra publica.

Som al Juny del 2020. Han passat més de quinze anys. Convergència i Unió és historia. Convergència Democràtica de Catalunya amb un concurs de creditors per liquidar-la i Unió Democràtica de Catalunya que tenia un deute de més de 19 milions d’euros, també.

Després de 15 anys, ni CDC ni UDC han estat condemnats com partits en cap cas de corrupció i menys per un 3%. A data d’avui i amb sentencia ferma i tothom qui ho vol saber ho sap, l’únic condemnat és l’ex tresorer Daniel Osacar de CDC Hi te molt a veure el pacte de la filla de Jordi Montull, Gemma Montull que va pactar una rebaixa de la seva condemna si acusava a Osacar (85 anys) de testaferro de CDC pel seu finançament.

De res va servir que el MHP Mas ordenes el retorn de totes les quantitats obtingudes des de el Palau a la Fundació de CDC. Aportacions legals i transparents, tot i que afegim, immorals. De res va servir que Ferrovial digues que mai havia donat un euro a CDC.

L’operació de busca i captura amb el cas Palau i la sentencia, situava el discurs fàcil per tal que el període de Govern de CDC i el que vingués quedes arrasat per uns quants decennis.

I si, de les cendres de CDC va sorgir una nova organització, el Partit Demòcrata (PDeCAT) amb nous impulsos (9N). Un partit amb antics convergents decebuts i influenciats per la operació mediàtica destructiva del llegat de CDC i d’altres que no entomaven els nous temps i pretenien tornar a la vella política (Pascal, Santi Vila, Xucla, Campuzano) que ja no hi són.

El PDeCAT de forma vergonyant ha liquidat CDC, oblidant que el partit, els seus militants i els seus votants conformaven un espai històric, amb les seves llums i ombres. Cal fer memòria el Congres fundacional del PDeCAT va aprovar en la ponència política la lluita per la independència de Catalunya. Ho van aprovar convergents de tota la vida.

No és tracta del i tu més, però els fets són com són i si CDC té elements empastifats, deu nido el que tenen els del PSOE i PP. Fins i tot el PP condemnat com organització criminal. Els del PSOE només amb el GAL van servits.

Jordi Pujol sobiranista convençut, creia que Espanya i el seu Estat eren reformables. Pujol pactava i donava estabilitat al govern espanyol indistintament que fos el PSOE o el PP. Per cert, amb uns seitons al cove. Criticat quan ho feia amb el PP i silenci de l’esquerra catalana quan ho feia amb el PSOE.

Avui l’obsessió dels Comuns podemites i ER, també els socialistes és continuar amb el vell relat del 3% i que els hereus de CDC, el PDeCAT són la dreta. El que calgui per situar al MHP Carles Puigdemont presoner de la corrupció i la dreta política.

Tant s’ha val que el PDeCAT hagi mostrat la seva carta transversal i que avales la coalició electoral de JxCat, amb homes i dones independents com la Laura Borràs. Van sentenciar CDC i no pararan per fer-ho amb el PDeCAT.

S’ha de renunciar al llegat de CDC? NO. S’ha de liquidar el PDeCAT en funció dels atacs permanents? NO. Pot tenir La Crida el paper més rellevant a l’hora d’endressar l’espai transversal pro independència? NO. La pregunta que om s’hauria de fer és; “Podem oferir un projecte organitzat i l’estratègia per aconseguir la República catalana amb un garbuix organitzatiu mantenint un lideratge comú”? Creiem que la resposta també és NO.

Combatre les andanades per destruir tot el que representa l’espai Puigdemont, és un oximoron. Oferir una alternativa electoral, explicant el compromís polític, és el camí. Cal però que PDeCAT, JxCat i La Crida és facin seu la crida generosa del MHP Carles Puigdemont a la unitat i transversalitat. No és pot fer una crida a la unitat i fer la contraria. Unitat que fa estona sabem no serà de partits. Ara l’hem de fer de poble i país.

I si, ja ni ha prou d’entomar acusacions i d’avergonyir-nos d’allò que sens acusa, perquè ho diu la justícia espanyola, dossiers apòcrifs de la UDEF, la Guardia Civil, els mitjans addictes al regim del 78 i partits que només tenen per objectiu destruir l’adversari utilitzant el relat espanyol unionista.

Som catalans, amb els nostres encerts i errors, i nosaltres hem d’eixamplar el catalanisme, l’estimació a Catalunya, a la nostra llengua, al com som i la nostra historia, mai fer-ho des de incorporacions foranies que mai han volgut acceptar que viuen i treballen a Catalunya.

Ha de quedar clar que volem guanyar unes eleccions des de la màxima claredat i honestedat Hem de mantenir el que som i el que volem sense enganys, sense subterfugis. Millor ser coherents i dignes perdent que falsos amb victòria. La pedagogia democràtica i la defensa dels valors universals sempre per damunt de tot.

0 Comments

ESCLAUS D'UNA "LEGALITAT" SUBORNADORA

16/6/2020

0 Comments

Temps ençà els monarques absolutistes, a les seves colònies, situaven virreis i governadors, amb un estol de soldats, per cuidar les seves pertinences. Aquests a l’hora és rodejaven de comandaments entremitjos fidels comprats amb una bona soldada, per garantir que les pertinences i l’espoli colonial no patis.

Franco, sense eleccions, va construir el seu poder piramidal, primer garantint al seu exercit i comandaments privilegis per dret de conquesta i a la església per implantar la seva moralitat, la continuïtat dels seus privilegis, només compartits pels nous amos del regim. Van ser els que mai van patir cap racionament. I durant el regim franquista, els nous i vells feixistes, com vulgars lladregots prenien estalvis i patrimonis als republicans.

La transició no va ser només la instauració d’un regim anti democràtic. Franco va instaurar el regim dels comprats, dels subornats, dels estraperlistes, dels roïns, dels venjatius i de tots aquells que van decidir viure amb silenci amb la por de saber que qualsevol protesta ratllava el suïcidi involuntari.

Avui, segle XXI, 16 de Juny del 2020, no tenim Virrei, ni Governador. Tenim institucions supeditades al regim sorgit al 1978. Supeditades perquè una Constitució franquista (imposició del Estat franquista, restauració dels Borbons per decisió de Franco, substitució de l’ensenya republicana per la roja i gualda dels colpistes, manteniment de lleis franquistes), així està escrit i aprovat per la espanyolada del moment, dirigida per socialistes, comunistes i sobiranistes perifèrics, saben que el nou regim repartia petites parcel·les de poder amb unes bones soldades.

Avui les institucions de Catalunya, són la garantia del poder borbònic i la continuïtat del sotmetiment històric(Constitució dixit), i un espoli complert que mai ha tingut aturador. El “Gobierno de España” decideix com van i venen les competències. El “Senado español” decideix, amb el suport dels partits nacionalistes espanyolistes quan les nostres institucions poden ser neutralitzades. Avui Catalunya no pot legislar, per molt progressista i democràtica que sigui una llei, sense el vist i plau de Madrid, i si no és té, el “Gobierno de España" té els mecanismes TC per evitar-ho.

Això si, els dirigents situats al capdavant de les institucions, que desprès de la sentencia (14 d’octubre del 2019), proposaven un Govern efectiu, no han fet altra cosa que assumir on són i el que són. Són dins d’una “Región española”, en forma de “Comunidad Autonómica”, a major gloria del borbó i amb una soldada com a premi als serveis prestats. Són els guardians del regim del 78, volent-ho o no, i l’únic que ara fan és; Reivindicar, protestar, exigir, denunciar. I tot s’incorpora al pou mort. Abans els pous morts eren els abocadors de la merda.

Quan un polític té principis i sobre tot un bon gruix de dignitat, els calerons, soldada, és un fet que no intervé a l’hora de prendre decisions. Quan un partit que té un objectiu de país, la seva prioritat és aquest, però aquí a Catalunya veiem que la prioritat és situar, endollar i remunerar esplèndidament als militants, amics, coneguts i saludats, i tot pel manteniment d’una organització on els calerons són la vella ideologia per construir poder partidista i decidir qui cobra i qui no.

És difícil saber, malgrat portals de transparència, els endollats actuals, en diuen assessors, de ER, de JxCat i les CUP. Endollats esplèndidament. Endollats al Govern, a les Diputacions, a la AMB, ETB, als Ajuntaments. Endollats a dit i sense cap concurs. Són els que saben que la disciplina ho és tot per mantenir un sou públic decidit des de el partit. L’estol d’endollats i càrrecs públics institucionals, és el preu que paga l’Estat espanyol per mantenir el regim del 78. Un preu que paguen gustosament, saben que sense Catalunya el preu i cost no el podrien assumir.

I si, els que van de independentistes, i no preparen les eines d’Estat, no proposen la confrontació i desobediència, i legitimen dia si i d’altra també els poders repressors del Estat i la seva legalitat franquista, només vol dir una cosa; Viure del, i amb l’autonomisme graciable, tampoc està tant malament. Només cal continuar dient que “protestem, exigim, reivindiquem i denunciem”, perquè ells paguin la soldada i estiguin tranquils saben que l’espoli colonial continua i la unitat de la seva nació, Espanya no perilla.

0 Comments

VAN PER FEINA

13/6/2020

0 Comments

Quim Torra, Laura Borràs, Salvador, Juvé, Pau Juvilla, i un no acabar, són al punt de mira de la “justícia espanyola”. La seva estultícia i prepotència es manifesta fins i tot resolen i sentenciant contra la justícia superior de la Unió europea. Euro ordres fallides. Euro diputats exercint sense cap sotmetiment a la Constitució espanyola. La seva força, com sempre, és la del fusell, presó, multes i inhabilitacions. La raó i la democràcia mai pot imperar dins d’un Estat fill del franquisme. La justícia tampoc.

Veure i comprovar, com utilitzen els informes maldestres de la Guardia civil (policia patriòtica, ara denunciada pel Sánchez perquè tasten els seus efectes) com arma llancívola i per condemnar, hauria d’avergonyir als demòcrates espanyols, si és que encara en queden.

Els espanyols franquistes no en van tenir prou amb la victòria a la Guerra civil. Acabada no hi va haver reconciliació, el que van fer els feixistes, falangistes i franquistes va ser assassinar a més de 160.000 republicans (Paul Preston, editorial base).

Els espanyols franquistes van imposar la seva reconciliació mort Franco. La bandera, la seva, la roja y gualda. La seva continuïtat, l’elegit, Juan Carlos I el borbó. Cap judici al regim franquista i sobre tot continuïtat del Estat que va acompanyar Franco fins la seva mort.

Mateixos militars, mateixos jutges, mateixos fiscals, mateixos policies, mateixos funcionaris. Avui, segle XXI, els governs espanyols encara ho fan amb lleis vigents franquistes. Ahir la dictadura franquista i avui el regim del 78 tenen el mateix comú denominador, l’Estat és el mateix.

No han calgut dues generacions de catalans per saber que amb Espanya i el seu Estat, la solidaritat i fraternitat la marquen des de Madrid. Al 2006 els catalans ja varem comprovar el que valen els nostres vots, zero, i al 2017 el que les nostres institucions, zero.

Ara i aprofitant la nostra debilitat mostrada al 2017, volen rematar la feina. La volen rematar amb la complicitat, volguda o no, de ER i les CUP que ja fa estona van renunciar al 1 d’octubre i la unilateralitat, per molt que diguin el contrari alguns militants i congrés de ER. Quan pactes amb els teus botxins, esperant reconeixements i sense cap posició de força, l’únic que s’obté és morralla que fixa i legitima on és i qui te el poder.

ER no sap on s’ha ficat. Creiem que a la gola del llop. Espanya i el seu Estat mai pactaran com bons veïns un divorci amistós. I dir que millor un “Gobierno de España de izquierdas”, que un de dretes, quan volen el mateix, la “nación espanyola”, només és pot plantejar des de la por, la debilitat i la submissió. També pot ser que el paper de Kapo reconvertit s’hagi acceptat com mal menor.

El 155 només va tenir un objectiu escapçar tot el moviment independentista de lideratges i sembrar la desunió. Eliminar un Govern legítim, un Parlament legítim i la direcció de les dues entitats socials més importants de Catalunya, la ANC i Òmnium. També a d’altres destacats electes dels municipis i del activisme social.

Diríem que això que relatem és cert i sembla que alguns ho hagin oblidat, o pitjor, fan gestos que legitima una justícia que va dictar sentencia culpatoria a uns homes i dones honestos, demòcrates per sols fet de donar la paraula al poble. Una sentencia que diu que són uns sediciosos i prevaricadors del diner públic. Sona la cosa.

I si, van per feina donat que tenen clar que encara tenim patriotes disposats a defensar l’1 d’octubre, la República ja proclamada, els drets individuals i col·lectius i com no les nostres institucions portal de la nostra Nació. Ho saben, el pòsit a favor de la independència ja no marxarà i només els queda impedir que guanyem a les urnes desposseint-nos dels millors.

Van per feina i la volen acabar. Llàstima que alguns continuïn pensant que abans de la independència el més important sigui ser pal de paller o fer la revolució. Renunciar a la unitat ens fa perdedors. Acceptar la legalitat espanyola fa guanyadors als que mai han volgut la independència. I no hi ha més cera que la crema.

0 Comments

SENSE EL PODER LEGÍTIM QUE DONEN LES URNES NO ENS EN SORTIREM

8/6/2020

0 Comments

Ni som al Àsia, ni al Orient Mitja, ni a l’Africa, ni a Sud America. Som a Europa, i de moment com a part d’Espanya, europeus. La segona Guerra Mundial va tenir els seus efectes, prevenir-ne una tercera i bastir una legalitat institucional on les regles s’imposessin per damunt d’aventures revolucionaries. És més, avui qualsevol moviment per molt reivindicatiu que sigui, només te alguna possibilitat d’èxit des de la confrontació democràtica, pacifica i institucional.

Ens estem referint als moviments populars que volen canvis profunds on resideix el poder polític i econòmic, i que no tenen res a veure amb les reivindicacions, locals, sindicals o individuals. Per exemple el que fa i pretén el SNP d’Escòcia.

No sabem si són moltes o poques les veus que diuen que la independència de Catalunya només la farem al carrer. Però a la xarxes, no és gens menyspreable el munt de gent que ho manifesta. Ara bé, qui cregui que la independència serà i la farem com quan els comunistes des de el carrer prenen el Govern a Rússia, o com Fidel Castro a Cuba, l’erren. Ni el context és el mateix, ni els interessos geoestratègics tampoc. I sobre tot perquè al segle XXI, nosaltres els independentistes, no hem d’acceptar la violència com eina de futur.

Catalunya només té la possibilitat i única per ser un Estat independent, si tenim tot el poder institucional i els que el tenen i representen als catalans, estan disposats. Queda clar que si tens el poder institucional, és pel fet de que la majoria de catalans te’l han donat a les urnes.

En cap cas hauria d’existir dicotomia entre poder popular i poder institucional. El popular sotmès al institucional, i l’institucional al popular. Participació, transparència i una legislació que ho faci reial, és el camí.

Si volem ser independents i lliures d’Espanya i el seu Estat, només hi ha un camí; Guanyar a les urnes. Tenir uns dirigents disposats i un poble a fer-los costat. Qui proposi i digui que no cal fer-ho, proclamar el que sigui, al Parlament, s’oposa a que la independència pugui ser realitat. I que ningú oblidi que sense reconeixement internacional ni serem lliures, ni Estat ni República. Cal recordar que la negociació, petició al Govern i Estat espanyol per pactar un Referèndum, ha estat reiterat i la resposta sempre ha estat el NO. Catalunya només pot exercir el dret a decidir de forma unilateral aprovada institucionalment al 2017. De la llei a la llei, però fins el final.

0 Comments

I LA CAUSA GENERAL CONTRA CATALUNYA I ELS INDEPENDENTISTES CONTINUA

7/6/2020

0 Comments

Aquest diumenge(07/06/2020) al diari Punt Avui, l’únic que no ha deixar de posar a la seva portada el llaç groc des de l’empresonament i exili dels nostres politics, fa un extens treball informatiu de que no només no hi ha cap desescalada repressiva(judicial i policial), sinó que tenen pressa per rematar la feina.

El “Gobierno de España”, anomenat “d’esquerres i progre”, ho té clar. Com deia el Pedro Sánchez a la pregunta; “de quien depende la Fiscalia”, i responia, del “Gobierno, y ya esta todo dicho”, certifica que el recolzament que el PSOE va fer al 155 promogut pel PP, en cap cas era el somni d’una nit d’estiu. Els socis de “Gobierno”, Unidas Podemos, és cert, és van quedar equidistants amb el 155, però ara són responsables de tota la repressió que ens està venint i vingui. També de que no és derogui la Llei Mordassa.

Avui, PSOE i UP són el “Gobierno de España” i tots aquells que li donin suport, també són corresponsables de les seves decisions. Corresponsables si aquest “Gobierno de España”, pretén després de la normalització i acabat l‘Estat d’Alarma, quan convingui, que la màxima autoritat en sanitat serà del “Gobierno de España”. Corresponsables quan decideixi un repartiment dels ajuts econòmics que manifestament danyin Catalunya. Corresponsables si no tenim l’autoritat per aplicar l’ajut basic que si poden fer Euskadi i Navarra. Corresponsables si Madrid finalment no modifica la Llei per poder utilitzar els superàvits municipals. Corresponsables quan condecoren als policies repressors del 1 d’octubre. Corresponsables d’un sistema judicial, que hores d’ara, a casa i fora, tothom sap que la seva justícia és suporta amb la falsedat dels informes que fa la Guardia Civil.

I responsables de no haver estat capaços de negociar la fi de la repressió judicial i retorn dels exiliats i sobre tot culpables a l’hora de donar suport als botxins, enganyant als catalans, dient-nos que amb els nostres botxins i repressors, l’únic que podem fer és claudicar, i demanar una taula per dialogar sense continguts. La negociació ni hi és ni se l’espera.

Aquesta és la realitat pura i dura, hem normalitzat la repressió. Hem blanquejat un “Gobierno de España”, tot i sabent que van estar al costat del PP i C’s amb el 155. Un “Gobierno” monàrquic allunyat dels conceptes republicans. Un “Gobierno” que mai ha pretès construir un Estat federalista, i els darrers fets amb la lluita contra el covid_19 ho certifiquen. Un “Gobierno de España” com el del PP, que continua amb la Causa general contra Catalunya i la llàstima és que ER que avui malda buscant diners per evitar el que no podran, encara s’entestin en dir-nos que millor “este Gobierno que uno de derechas”. Hi ho hem fet entre tots, acceptant que el nostre Govern mai serà efectiu.

Tot plegat per plorar si no sabéssim desprès del que diu el Tarda, el Junqueras i el Rufian, primer el partit i que aquesta repressió només pot tenir una resposta, més amor. Això ens tranquil·litza, perquè quan vinguin les eleccions, la foto don és cadascú, ara ja és transparent i tothom podrà triar. I donat que la unitat entre partits és impossible, a partit d’ara demanarem l’altra, la bona, la unitat del vot.

0 Comments

ESTEM COL-LAPSATS

4/6/2020

0 Comments

Estem col·lapsats. Sobre tot econòmicament. L’Estat de dret també, donat que el sistema judicial garant del sistema, també ho està, i per les darreres informacions sembla que trigaran més de dos anys per posar-se al dia.

Col·lapse amb els ERTOS i la seva aplicació. Després de tres mesos da la seva aprovació via Decret, el munt de treballadors que no han rebut els diners, són insondables. Col·lapse a ensenyament, per establir els protocols i procediments pel tancament de curs i inici del nou curs amb les millors condicions. Col·lapse a la caixa de la Generalitat per fer front i donar suport econòmic a tots els sectors i empreses perjudicats per la pandèmia. Col·lapse al sector del automòbil amb el tancament de la Nissan i les empreses col·laterals.

On no sembla que hi hagi col·lapse, més aviat presa molta presa, és per obrir la instrucció judicial per jutjar i condemnar a la diputada per Junts per Catalunya Laura Borràs.

Laura Borràs segons el tribunal de comptes, no ha comés cap irregularitat, quan dirigia l’Institut de les lletres catalanes. Qui si va cometre irregularitats va ser el jutjat numero 9 de Barcelona iniciant una investigació judicial prospectiva, quan ja era diputada i només ho podia fer el TSJE, prèvia aprovació del suplicatori corresponent aprovat al Congrés.

Per aquets cas, el de Laura Borràs, la justícia espanyola ni els investigadors policials espanyols, no estan col·lapsats, i aquest mes de Juny al Congrés espanyol és votarà per aprovar o no el suplicatori. Està dat i beneit, s’aprovarà. I s’aprovarà amb els vots del PSOE, UP, C’s, PP, VOX i l’abstenció del PNB i ER o no. Si ER votés a favor, i està dit i escrit el trencament dins l’espai independentista serà gruixut. Sobre tot perquè situarà una legitimat de la justícia espanyola no admesa pels independentistes i perquè voldrà dir, sense dir-ho, que accepten la sentencia sobre els presos politics, que en síntesis diu que són uns delinqüents.

Va ser la judicialització del procés, el que ha permès que homes i dones demòcrates, ara romanin a la presó o exili, per donar veu al poble. És el de sempre. Els que no guanyen a les urnes, volen guanyar-ho des de les clavegueres del Estat.

Ho saben, ho tenen clar, Laura Borràs no és un Gabriel Rufian ni un Aragonès, és excel·lència amb el treball, intel·ligència amb la política, insubornable amb la feina, i sobre tot amb una claredat de país demostrada i demostrable.

Laura Borràs fa por com adversària política i com enemiga eterna dels populistes demagogecs i mentiders de la política, més. Vaja, diríem que gairebé està al mateix nivell que el MHP Carles Puigdemont, i això els fa tenir molta preocupació i por i per això faran el calgui per destruir-la, exactament com varen fer amb en Xavier Trias.

0 Comments

ELS KAPOS MODERNS

3/6/2020

0 Comments

La historia sempre serveix, i si està documentada millor. Llàstima que els que volen liderar organitzacions per canviar i millorar societats la llegeixen poc o gens. El tercer Raich de Hitler, és va implantar a Alemanya al 1933/34, i Hitler ho va fer des de unes eleccions. Ni comunistes ni socialistes de l’època, uns perquè no podien i els altres equidistants i col·laboracionistes, no ho van impedir. El feixisme nazi, radicalment xenòfob i racista emprenia el camí a la barbàrie amb una segona guerra mundial, amb més de setanta milions de morts i sis milions d’assassinats als camps de concentració nazis.

La guerra és la guerra, ja ho sabem i els que la pateixen sempre són els soldats, carn de canó, i el poble. Ara bé, el nazisme amb la seva particular ideologia, va superar tot l’inimaginable als camps d’extermini. Camps on és gasejava indistintament a; homes, dones, vells, velles, infants, invàlids, gitanos, comunistes, republicans, torturava i és feien experiments mèdics.

Camps de concentració que controlaven i vigilaven les SS. Avesats com estaven als criteris organitzatius, van idear la màxima expressió d’eficiència i reducció de costos. Els mateixos presos vigilarien als presos. Si complien tenien alguns privilegis, i si no, a la filera dels condemnats. Malgrat tot el seus serveis, l’únic que aconseguien era retardà el seu final amb unes certes comoditats. Se’ls anomenaven per la SS Kapos. Kapos que eren jueus, la majoria, o d’altres ètnies.

No som al 1934. Ni estem sotmesos als avatars d’una guerra mundial. Diuen que la globalització impedeix qualsevol aventura militar mundial, tot i que ara les guerres que tenim focalitzades i localitzades, són eternes e inacabables.

Be anem on volíem anar, a Espanya i el Seu Estat. És evident que avui a tot el territori no tenim camps de concentració. Ja els varem tenir durant la dictadura feixista de Franco. Però tenim, i en primer pla, la lluita inacabada d’uns pobles que volen decidir els seu futur i un Estat que sempre ho impedeix. De vegades amb cops d’Estat. Amb dictadures imposades pel borbó de torn. I quan semblava que Espanya amb forma de República si posava be, malgrat el suport català, ni així.

Doncs be, sense tenir camps d’extermini, l’Estat espanyol, te tots els ressorts de poder policial i judicial, per dictaminar presó i el que és pitjor amb la legitimitat per part dels mateixos que pateixen la repressió policial i judicial. I per més INRI amb el vist i plau dels representants catalans presents al “Congreso español”.

Sembla, que tot el ventall pro independència de Catalunya, amb una de les poques coses que hi ha acord és que tenim presos politics, i avui, de moment empresonats a Catalunya i curiosament la competència de presons és de la Generalitat de Catalunya, amb una Consellera de Justícia, de ER, Ester Capella, que ahir seria la gran “Kapo”, i que no fa res més que assumir les directrius provinents de la justícia espanyola, amb una diferencia, que pel seu paper cobra 110.759 € i els d’ahir per la seva col·laboració, zero, i finalment tenien el mateix futur, pena de mort. Per ser honestos i com que totes les decisions del Govern de la Generalitat són col·legiades, tots, inclòs el MHP Quim Torra, haurien d’assumir que són els Kapos moderns i vigilants dels nostres presoners.

Com és pot col·laborar, ajudar, acordar i fins i tot no utilitzar el poder d’uns vots, sense exigir la llibertat dels presos politics? Com és pot col·laborar, ajudar, i fins i tot acordar que el minso poder que tenies el deixes de tenir? Com és pot admetre que les penúries econòmiques, a Euskadi i Navarra les puguin gestionar i Catalunya no? Com és pot col·laborar, ajudar i acordar la recentralització de competències a canvi de res?

La resposta a tot plegat, i no cal ser un crac, és senzilla, ER ha decidit assumir que si és la “esquerra” qui governa a Espanya, l’obediència central no existeix, és la associació fraternal entre els d’esquerres. El problema és que l’espanyola ja té la seva nació, Espanya a la que mai vol renunciar.

No és que “Roma no paga als traïdors”, és que als catalans pels sol fet de ser-ho tampoc. Be, a no ser que facin la conversió al cristianisme com feien els jueus sefardites, que no els servia de gaire, i l’espanyolisme els perdoni els seus orígens una estona. Desprès tindran el premi, expulsió de Catalunya i cremats a la foguera per la Inquisició moderna del Estat espanyol.

Ser un “Kapo” avui, és pot dissimular durant una estona, però si els nostres presos politics empresonats mantenen la situació, saben lo injust de tot plegat, només voldrà dir que avui ser “Kapo” ha pres rellevància i que els seus privilegis no perillaran. Il·lusos. Només els cal obediència a les noves “SS” i desmantellar qualsevol opció que ho faci perillar.

El que encara no saben és que tard o d’hora també seran exterminats. Com ho va ser Lluis Companys i d’altres catalans que volien fer d’Espanya una gran nació. Castella impera, i els Kapos moderns són els seus valedors per controlar presos i colònia.

Un altra dia en parlarem dels catalans aparentment d’esquerres i republicans, que no van trigar ni cinc minuts per passar-se al bàndol franquista acabada la guerra. Aquest si que van ser els Kapos feixistes, els d’avui, miserables que a sobre ho justifiquen, dient que millor les esquerres espanyoles que la dreta.

0 Comments

NOMÉS LA GENEROSITAT I L'ESTIMA A CATALUNYA ENS POT FER LLIURES

1/6/2020

0 Comments

Sembla que la petició, exigència, pels de ER, Comuns, Socialistes i “ciudadanos”, aquets darrers dies demanant eleccions s’hagi atenuat. Però no.

Portem dos anys de legislatura i en queden dos més, si la justícia espanyola no ho evita, si ER no trenca el Govern i si el MHP quim Torra, ara decideix que la desconfiança d’ahir s’ha reconvertit amb una nova confiança i el que va dir al Febrer ho guarda al calaix. Però sembla que el nou rumb de ER acordant altra cop l’abstenció amb el PSOE – UP, a la nova quinzena d’Estat d’alarma, contràriament al que diu el MHP Quim Torra i JxCat, ens recorda que aquest govern ja fa estona que fa aigües i no ho arregla ni Deu.

A aquestes alçades, de les poques coses que segur seran inamovibles, una és la manca d’unitat estratègica i d’acció per part de les direccions de les forces independentistes. Uns per un canvi radical d’estratègia desprès de l’1 d’octubre, i d’altres per qüestions ideològiques. Creiem que és hora que ho admetem i fem la unitat transversal des de altres vessants. Amb ER i les CUP impossible anar a una.

A les properes eleccions poden passar moltes coses. Sobre tot en funció del que se’ns proposi als patidors independentistes ER ja ha decidit quina serà la seva proposta: eixamplament de la base, que no cal que sigui per la independència ni amb exclusivament independentistes, per una negociació amb l’Estat espanyol futura i sobre tot per guanyar la Presidència de la Generalitat. Els de les CUP, proposen com sempre primer la revolució social des de el carrer, i treballs ecològics d’acompanyament. Suposem que mantindran el futurible de la independència, només cal que ens expliquin com fer-la i amb qui, donat que la seva rellevància, és aparcar a nous independentistes, perquè diuen són de dretes.

Finalment tenim l’entramat que aparentment sembla situat sota el paraigües del MHP Carles Puigdemont. La liquidació de CiU primer, i la de CDC en cap cas evita que els seus adversaris continuïn atacant amb allò del 3% i el pujolisme. Relaciona al PDeCAT amb els convergents i de retruc fer-ho amb JxCat és la màxima de les esquerres catalanes i espanyoles.

Alguns que en formen part del PDeCAT i JxCat, obliden, que Convergència com partit finit no té cap sentencia, i si s’hagués de situar la seva governança al haver, igual tindria un bon superàvit respecte d'altres.

Renovar-se o morir. D’acord però potser no cal renunciar al que va suposar la convergència. Amb els seus èxits i fracassos. Molts ex convergents, avui a favor de la independència, l’erren creien que el seu passat és vergonyant. Les influenciats per la matraca mediàtica i política, creiem, pot suposar la renúncia al que el MHP Jordi Pujol i els seus dirigents van fer. Si, s’ha de ser intransigent amb la corrupció, però que ningú oblidi, i no va alló del i tu més, que si un compara el nivell de corrupció amb el PP, aquets si condemnat com partit, i el PSOE, els de CDC haurien estat uns mals aprenents.

Ho sabem el PDeCAT ha tingut, fins la marxa de la Pascal, una part de la direcció pro convergent. Deu ser per això que Puigdemont saben que no les tenia totes per tenir un partit, estructurat, lleial i amb objectius clar va fundar amb d’altres la Crida.

També sabem, que desprès de la negativa de ER i les CUP per fer al 21D del 2017 una candidatura de País, és va veure obligat amb el PDeCAT paraigües electoral i independents a constituir la candidatura electoral de JxCat. Embolica que fa fort. Puigdemont militant del PDeCAT, associat a la Crida, cap de llista per JxCat i promotor del Consell per la República.

Tindrem eleccions, segur. El que de moment no sabem és com els associats al PDeCAT i La Crida i anirem, i de moment sense saber amb quin objectiu. El Consell per la República ha de ser altra cosa, i deslligada de qualsevol partit, fins que aconseguim la independència.

Tant el PDeCAT com La Crida, David Bonvehí i Jordi Sánchez, estan condemnats a entendres i resoldre duplicitats innecessàries. Sobre tot perquè el lideratge de les dues formacions, indiscutida i indiscutible, del MHP Carles Puigdemont, no para de llençar als quatre vents la necessitat de la unitat per vèncer. Seria frustrant que Puigdemont no aconsseguis amb el PDeCAT, JxCat i La Crida el que ha de ser l’eina per fer valer la seva dita “preparem-nos”.

Els associats al PDeCAT, i a l’hora de La Crida, ara mateix estem perplexos. Incapacitat per resoldre les qüestions d’organització de partit i de retruc territorial. Governen els de JxCat i els del PDeCAT la marca legal, relegada al ostracisme, cosa que incideix al increment d’associats hi ho pèrdua. Mentrestant La Crida que és va constituir amb més de 6.000 catalans i avui amb més de 15.000 seguidors entre associats i simpatitzants, dormint el somni d’una nit d’estiu.

És urgent, i més del que alguns és pensen. Si ER s’absté per continuar amb l’Estat d’alarma, saben el cost polític que tindrà, només vol dir que ja té pactades les eleccions a Catalunya amb el PSOE, UP i Comuns. Via judicial o provocada des de el Govern. Van descaradament a pel tercer tripartit i ja ni se’n amaguen.

Necessitem urgentment que Bonvehí, Sánchez(o l’Antoni Morral), Puigdemont i Mas resolguin l’entrellat per tenir la veu transversal més organitzada. Una proposta que replegui a tots els que treballen des de el PDeCAT per la independència, a tots als que des de la via institucional volen el mateix i procuren fer la millor gestió en nom de Junts per Catalunya. I com no, sumant a tots aquells de La Crida que no han volgut saber gairebé res amb el PDeCAT, però disposats a lluitar i treballar per la independència amb els nostre líder Carles Puigdemont.

Qui digui que és complicat fer sàvia nova, aprofitant el que tenim, potser el que fa, és el mateix que d’altres per preservar privilegis, poltrones i minsos espais de poder organitzatiu. La proposta de la suma ha de ser innovadora, organitzada, on tothom i tingui cabuda i aprofitant el bo i millor del que tenim, que és molt. Però fet aquest pas, que seria extraordinari, no en tindríem prou. Ens cal dir-los als catalans/es perquè hem fet aquest extraordinari exercici, que hem de fer si o si, transversal, generós i gens partidista, sinó fem públic, la proposta política i estratègica, i com dur-la a terme, per fer de Catalunya un Estat independent en forma de República, no serem res del que hem dit i fins i tot podríem i podrien encabir-nos al costat d’aquells politics que menteixen per treure redit electoral, i nosaltres no només sabem que no sinó que ho hem de demostrar.

0 Comments

LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA I ELS CONTITUCIONALISTES

29/5/2020

0 Comments

La majoria dels Estats, disposen d’un missal anomenat Constitució, que preserva o vol fer-ho principis, drets i obligacions. Com sempre existeix qui creu que no cal i que les legislacions s’han d’anar construint d’acord els contextos. Els EEUU no tenen constitució, amb una declaració d’independència, valors de justícia i drets, feta el 4 de Juliol del 1776, aprofitant que és constituïen com un País independent de la Gran Bretanya, en van tenir prou. Anglaterra tampoc té constitució. La seva carta de valors és redueix a tot un conjunt de lleis, la doctrina que se’n desprèn d’aquestes i d’una sobirania representativa ubicada al seu Parlament.

La Constitució espanyola, amb X títols, 169 articles, quatre disposicions addicionals, 9 de transitòries, una de derogatòria i una de final, sancionada el 27 de Desembre del 1978, és de facto una de les constitucions més enrevessades que l’únic que deixa clar és; Que Espanya és una, única, indivisible amb una llengua predominant i obligatòria, el castellà, i que la dictadura i tots els implicats mai seran jutjats, ni és farà una reconciliació des de l’assumpció dels seus delictes. L’Estat espanyol mai ha demanat perdo pel cop d’Estat militar i feixista contra la República espanyola legitima en termes democràtics.

La Constitució espanyola no fa res més que evidenciar el que avui està quedant palès, Espanya te un Estat franquista. Avui no fan sumaris militars amb condemna d’afusellament. Avui potser les tortures no són físiques però si psíquiques. Avui el “Gobierno de España” tasta la medicina precolpista. Avui Catalunya buidada d’empreses, gracies al govern del PP amb un Decret encara vigent, també rep part d’allò que un general franquista va vaticinar “haremos de Cataluña un desierto”.

Si, són constitucionalistes de la Constitució espanyola perquè són franquistes. Els genocides, assassins, colpistes del 1936, avui romanen amb tots els honors espanyols sense cap justícia( segons l’escriptor Paul Preston acabada la guerra civil són assassinats 180.000 republicans), i els assassinats, torturats i represalìats, l’únic que han aconseguit és una Llei per reparar tanta ignomínia. Avui amb plena democràcia, diuen, encara no s’ha reparat ni restituït la figura de Lluis Companys, Federico Garcia Lorca, Manuel Carrasco i Formiguera, Josep Sunyol i Garriga i .......... Cap condemna als culpables. L’únic que han fet és fer-li un funeral d’Estat al Franco. Condemnar-lo mai.

I són constitucionalistes perquè la seva Constitució manlleva la democràcia i impedeix que els pobles de la Península exerceixin els seus drets universals com el d’autodeterminació, perquè segons aquesta Constitució només existeix una Nació Espanya i un subjecte polític, l’espanyol.

La Constitució espanyola es va sancionar amb Referèndum vigilat pel exercit franquista i el seu Estat. Avui i desprès de comprovar que la dreta espanyola, la ultra dreta i l’esquerra són els defensors de l’ensenya franquista i borbònica, i d’una Constitució que te de tot menys llibertats pels pobles, veiem com ahir com s’albiren núvols de tempesta, on les forces repressores i mantingudes, provinents del franquisme, fa estona i l’1 d’octubre en va ser una bona mostra, és preparen per escapçar el que calgui per mantenir els seus privilegis i la unitat pàtria.

Catalunya i malgrat la repressió que va exercir el franquisme i la seva dictadura, va votar majoritàriament a favor d’aquesta Constitució. Creien que era l’única forma d’acabar amb el franquisme. La va errar. Catalunya va defensar la República espanyola el millor que va saber i poder, i com sempre va obtenir gairebé el mateix que de les altres dictadures i dels borbons.

Avui si el Gobierno de España tingues un cop d’Estat, cosa plausible si ens atenem a les declaracions i fets que passen a Madrid, Catalunya, no només hauria d’implementar la República, caldria fer efectiu el control territorial militaritzant el cos de Mossos i establin un control fronterer efectiu amb Espanya.

Per Espanya la seva Constitució borbònica i per Catalunya la República catalana. I si desprès els espanyols demòcrates ens demanen ajut, que quedi clar, sense cap participació directe al seu conflicte. Que ells decideixen que volen, si una Monarquia parlamentaria, una República o una dictadura militar. El seu conflicte només pot valer pel nostre alliberament i que cadascú s’aguanti la seva espelma.

0 Comments

SOBRE ELS PRESOS POLITICS I EXILIATS

27/5/2020

0 Comments

Són presos i exiliats per dos motius basics, per deixar de ser espanyols i per voler una Catalunya lliure en forma de República. Avui ja no sabem si tots. Per aquests motius van ser empresonats, jutjats i condemnats. Tant s’ha val com ho han fet i quins han sigut els seus arguments i raons. Estaven condemnats. Avui alguns ja tenen la certesa que entre la Guardia Civil i el Tribunal Suprem de justícia espanyola van exercir la venjança i van aparcar la justícia. La reconciliació a España només és possible des de l’òptica dels vencedors. Avui també ha quedat certificat que els informes de la Guardia Civil no valen res. Els d’ahir tampoc.

El líder de ER, Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. El líder de JxCat Carles Puigdemont, exiliat a Waterloo. Alguns encara a dia d’avui ens preguntem perquè els nostres màxims líders politics, els que creiem disposats a tot, van ser incapaços d’acordar que calia fer: entregar-se a la justícia espanyola o exili. I si, sembla que cadascú va acordar el que va creure convenient i en termes personals. Els que avui són a la presó, igual pensaven que tindrien justícia. La van errar i profundament perquè l’únic que van fer és legitimar una justícia d’arrel franquista. I ho van fer, a major inri en castellà.

JxSi la candidatura més transversal mai aconseguida quedava fora de combat i no només pel 155. Començava l’etapa dels desencontres entre independentistes i prenia més força el debat ideològic i allò de “si tu no hi vas, ells tornen”. Cada dia ens queda més clar, que “sempre hi han estat”.

Curiosament a Waterloo succeïa el contrari, Carles Puigdemont, ex convergent, de JxSi, del PDeCAT, de JxCat, de JxUE, de La Crida i del Consell per la República, amb Toni Comin candidat, diputat i Conseller per ER i la Clara Ponsatí com independent a JxCat, han donat una lliçó se coherència política. Quan comparteixes l’objectiu, la unitat ha de prevaldre sempre. I van fer via cap a la democracia.

Són a la presó i exili per uns informes de la GC, la mateixa que ara persegueix el “gobierno de España”. Informes que el Tribunal va acceptar com una veritat absoluta. I ni així, tots els presos i exiliats fan un comunicat conjunt per utilitzar-ho contra una sentencia de base falsa, que segur seria un bon pas per acabar amb els desencontres.

La justícia espanyola continua perseguint al Mas, Ortega, Homs, Rigau, Salvador, Jové, i més d’un miler de catalans per posar urnes. Ara ningú pot dir que la fiscalia, que ja sabem de qui depèn, i sota un govern “d’esquerres i progressista”, fa exactament el mateix que quan governava el PP.

Tornant al paper que políticament van fer els presos politics, legitimant la justícia espanyola, i no seguin els passos del MHP Carles Puigdemont, ens mostra la cruesa d’unes deslleialtats mai explicades. Lluis Companys quan va prendre el camí de l’exili va anar acompanyat per tot el seu Govern. Impensable que algun conseller es quedes per donar la benvinguda a Franco. I no si val dir que els contextos eren diferents. La lleialtat no entén de contexts.

Ho sabem, i malauradament la historia i els fets són el passat. I també sabem que presos i exiliats en tenen per estona. La Europa dels Estats mai condemna un Estat, com a molt pot rebatre una sentencia sense cap repercussió administrativa ni política. L’Otegi els sis anys i mig de presó els va complir integres i l’únic que va obtenir és una condemna de la seva sentencia en termes morals. Ens temem que els nostres empresonats al final rebran aquesta compensació però des de la presó.

El que si que és una evidencia, que ningú pot discutir, és que els exiliats a Europa són lliures, euro diputats i que de moment tots i cada un dels embats que presenta la justícia espanyola el guanyen. Els d’aquí, de moment a la presó, reprimits i el més greu que des de la Conselleria de Justícia ni se’ls concedeix el tercer grau.

A la II República espanyola, Lluis Companys i el seu Govern condemnats a 30 anys de presó, per declarar l’Estat català, van ser alliberats pel triomf del Front Popular al 36. Els de ER igual pensaven que fer president a un del PSOE, col·ligats amb els pseudocomunistes posaria fi al empresonament. Il·lusos. Ells no manen al poder judicials, al Estat tampoc, igual qui anirà a la garjola per un nou cop d’estat militar és el “gobierno de España”, perquè és torna a evidenciar que la transició, regim del 78, va ser un engany i va deixar intacte el franquisme.

0 Comments

<<Previous

Forward>>

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

July 2020
June 2020
May 2020
April 2020
March 2020
February 2020
January 2020
December 2019
November 2019
October 2019
September 2019
August 2019
July 2019
June 2019
May 2019
April 2019
March 2019
February 2019
January 2019
December 2018
November 2018
October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili