Blog Posts

JUNTS NO POT AMAGAR, PER MÉS TEMPS, EL CAP SOTA L'ALA

9/6/2022

L’estratègia de ER està donant els seus fruits. Que socialistes i comuns s’hagin afegit a la nova llei i decret sobre l’ensenyament, que els comuns donessin suport als pressupostos, són la prova irrefutable que JxCat ha assumit definitivament la seva estratègia. Negociació pel dret d’autodeterminació i amnistia, sense negociació, i un eixamplament espanyolista que no per la independència. I sobre tot deixant clar que gestionant la comunitat autònoma com en temps passats la felicitat és complerta.
Que ER vol hi ha deixat prou clar que la seva estratègia té dos objectius. Un evitar que la dreta espanyola és faci amb el poder a Madrid. Per cert cosa que no podrà evitar. L’altra acabar amb el procés donat que el seu objectiu final és la República federal espanyola.
Les diferencies entre JxCat i ER són publiques i d’un calat extraordinari. També ho és que ER no està còmoda governant amb JxCat, malgrat que governa amb Consellers més propers a l’estratègia de ER, que de la confrontació intel·ligent.
Que ER estaria més còmode amb un nou tripartir ho sap tothom. De fet si no fos per temes com Pegassos, les inversions i les eleccions andaluses, segur que aquesta opció ja estaria en marxa.
El tonto útil, o no, del Rufian és el que posa oli a l’operació, però que ningú en tingui dubtes, totes les malifetes tenen i van acompanyades per deixar amb evidencia que JxCat no trencarà res. És la nova convergència de la que és desprendran quan convingui hagen deixat clar que JxCat és incapaç de desprendre’s de la motxilla autonomista. La gestió s’ha imposat i ja pot ER traspassar totes les ratlles vermelles que JxCat tragarà sense avergonyir-se.
Que l’Aragonès desprès de dir-nos que així no Rufian, avui mateix ha deixat les coses on han d’estar. El Rufian és un actiu polític de primer ordre per ER. I és queda tant ample.
JxCat té un problema i la de resoldre. Ha de decidir i, cada dia que passa està fonent els actius que pretenien ser i deixar clar que l’1 d’Octubre és irrenunciable, ho que l’estratègia de ER, la de gestionar i la de “exigir” al “Gobierno de España” que compleixi amb Catalunya, cosa que sembla segons els fets, no farà mai, és la bona.

0 Comments

QUI NO "RISCA NO PISCA", PERÒ EN POLÍTICA SENSE "RISCÀ" ÉS POT VIURE DE COLLONS

5/6/2022

0 Comments

Vagi per endavant, malgrat ser una Comunitat Autonómica, “región española” com les altres, que a Catalunya, és viu força be. Si fossim independents seria la hòstia.

L’empenta productiva de Catalunya, malgrat l’espoli continuat des de fa més de tres segles, permet un estendard de vida gens menyspreable. D’aquí el record d’immigració que rebem i, sobre tot amb la permissivitat i vist i plau estatal que ho fa possible.

El primer Congres de JxCat “ha deixat clar”, si ens atenem als vots que han rebut els nous lideratges, que la gestió s’imposarà a la política. Això si, serà una gestió emmarcada dins els paràmetres legals del “reino de España”. Esperem que no sigui així.

Però no tot esta dat i beneit. Turull representa el sector més convergent i potser més centrat, que no deixa de ser l’aposta del Jordi Sánchez, confirmat demanant lleialtat institucional amb ER.

La Borràs per contra representa sense discussions l’1 d’octubre, una transversalitat buscada, l’estratègia dels fins aquí i, ser dona de Puigdemont. Laura Borràs mai s’hagués entregat a la injustícia espanyola. Per cert qui és cregui l’operació per liquidar a la MHP Laura Borràs, vol dir que mai farà confrontació intel·ligent contra Espanya, el seu Estat i Govern.

Sembla que el dia 7 de Juny, la ponència política a debatre i aprovar al proper Congrés del mes de Juliol, és farà publica. La proposta començarà ha deixar clar per on van els trets i sobre tot si la direcció bicèfala el comparteixen.

Una ponència política estratègica per preparar com guanyar les properes eleccions municipals, per deixar clar els pactes post electorals, per decidir amb qui podem pactar i amb qui no, però creiem, el més important, si són eleccions per guarir poder municipal institucional de gestió autonomista espanyol o per avançar cap a la independència. Decidir si mante el Govern de coalició amb els venuts de ER o la DIBA serà determinant per saber per on van els trets.

Gestió autonomista espanyola o confrontació intel·ligent permanent fins la independència. Aquesta hauria de ser la discussió política i estratègica. Si guanya la gestió, amb homes com en Giro Conseller d’economia al capdavant, no només guanya ER, qui perd és el Consell per la República. Un bon gestor autonòmic no és cap garantia de lluita per la independència.

De moment JxCat és l’única organització que recolza nítidament i sense fissures al Consell per la República i als seus dirigents. Si a JxCat la gestió administrativa s’imposa, Puigdemont haurà fet mol be no estant a cap lloc orgànic del partit.

Gestió o confrontació. Amb la gestió exclusivament, potser la repressió judicial i policial s’atenuarà. El que no passarà és que els catalans rebem el tracte que com a poble ens mereixem.

Pitjor amb la morralla mai podrem atendre les necessitats del dia a dia. Això si, sempre podrem, amb el permís del amo, legislar nous impostos perquè Catalunya és rica.

Som l’única Comunitat autonòmica espanyola amb un impost als vehicles per contaminació. Som els únics que paguem impostos al Estat, a la Generalitat i a la AMB. Els únics que paguem per heretar les pertinences dels nostres avis o pares. Som els que més paguem per renda del IRPF mitja. Som els que rebem menys sobre les inversions que aproven els PGE. Som el graner d’Espanya en termes econòmics i els de la gestió ho saben, com també saben que tenen espai per escurar la mamella, tot i que serveixi per empobrir als catalans.

I si, els convergents han guanyat la primera partida a Argelers. El que no saben és que si imposen la gestió per sobre de la confrontació qui guanya és ER. Els d’ER tenen el poder autonòmic els suports dels unionistes d’esquerres espanyols i tres anys per consolidar la seva estratègia eixampladora i de suport al “Gobierno de España”.

La ponència política estratègica ho dirà tot. Ho guanyen els que no “risquen” per viure com ara, ho guanyen els que estan disposats a jugar-ho tot, fins i tot el que ara tenen.

0 Comments

ESPOLIAR

2/6/2022

0 Comments

T
Desposseir (algú) d’allò que li pertany. Traduït vol dir; robar-te les teves pertinences, de forma violenta o fabricant una legalitat imposada.

Alguns no saben que quan Felip V amb el Duc de Berwick i amb el consell del “Conde Duque Olivares en van arrabassar i prendre les llibertats dels catalans, no només van executar i destruir catalans i les seves pertinences, van iniciar l’espoli ordenant el manteniment del seu exercit i el que serien els primers impostos a pagar als borbons anomenada “quota territorial” per sufragar les despeses de la guerra.

Els reials Decrets de Nova Planta, van ser els fonaments per construir la nació espanyola i per legitimar l’espoli que fins a dia d’avui patim.

La contundència de l’espoli que Catalunya pateix, avui és pot quantificar. D’espolis en patim de variats i sense fre. En tenim d’econòmics que serveix perquè els recaptadors gastin on vulguin. En tenim cultural per fer del castellà llengua única. El tenim tecnológic per controlar tots els medis de comunicació. I sobre tot el tenim per imposar-nos la liquidació de la Nació catalana a traves de la seva legislació i d’un Estat que compleix fil per randa els desitjos antics dels borbons i els seus dictadors, una gran i lliure, Espanya.

Passar d’un 17% amb voluntat independentista a un 52% hauria de ser determinant per implementar la República catalana. Aquest fet és l’única proposta per acabar amb l’espoli general que patim.

Ens podrem queixar fins l’infinit. El que mai s’ha de fer és callar davant qualsevol insult, incompliment i espoli que serveixi per abaratir els drets dels catalans.

Només podrem eixamplar-nos si tothom que vol la independència explica, demostra i convenç que totes les deficiències estructurals, mobilitat, sanitat, ensenyament, atur, immigració, inversions, són el gruix que afecten tant als independentistes com als que no ho són.

L’ incompliment del Govern espanyol i el seu Estat, a l’hora d’efectuar les inversions, no només amb les infraestructures aprovades als PGE a Catalunya, hauria, si tinguéssim un Govern independentista, prou motius per actualitzar la llei de transició jurídica i recuperar la proclamació de la República.

Han tingut gairebé cinc anys per oferir-nos alternatives i solucions al conflicte entre Catalunya i Espanya. Doncs no, cap ni una. Be, una taula de diàleg inservible, unes inversions fake, una repressió desfermada judicialment i policialment i com no uns indults que són parcials amb una espasa de Damocles permanent si els alliberats no treballen per desmobilitzar i liquidar el procés.

Si la mobilització, desobediència, o qualsevol acció que és demani al respectable, no va acompanyat per que fer i amb la coordinació institucional, no serveix per res.

Per cert, el temps, acompanyat dels fets, demostren que els lideratges politics ara valen el que val la seva estratègia i el seu èxit i, desprès de comprovar que continuar gestionant l’autonomia dins la legalitat espanyola, l’èxit és inexistent, afirmem que aquets líders han de plegar.

I per cert, qualsevol líder que decideix dedicar-se a la política hauria de saber que defensar drets i obligacions és un imperatiu democràtic i de credibilitat, malgrat els costos que se’n puguin derivar. La resta és falsedat més o menys disfressat per justificar l’acció reivindicativa i ocultar el seu botiflerisme.

Tota repressió indiscrimada i justificació de qualsevol espoli, necessita els seus col·laboradors. Doncs això.

0 Comments

JUNTS PER CATALUNYA, PER LA LLIBERTAT I LA INDEPEPENDÈNCIA

29/5/2022

0 Comments

JxCat no pot ser responsable de la pèrdua de cap oportunitat per culminar amb èxit el procés cap a la independència i l’alliberament de Catalunya i, amb determinació, ha d’aprofitar i crear totes les oportunitats polítiques que siguin necessàries per abastar-les.

No saber, o no tenir clar, que Espanya, el seu Estat i tota l’espanyolada -franquista o d’esquerres- treballen i lluiten per la seva nació, Espanya, és amagar el cap sota l’ala.

És evident que la política va lligada sempre a la gestió dels recursos propis o dels disponibles. Ara bé, gestionar en termes neutres seguint la inèrcia de la mateixa administració, ho pot fer tothom. Cal deixar clar que la gestió pública, el bon govern, hauria d’estar sotmès a la legislació i a la legalitat aplicada amb lleialtat i d’acord amb els principis i valors europeus, i que haurien de ser els funcionaris públics els qui vetllessin per una aplicació legítima de les normes legals. A Espanya això és una entelèquia, donat que els seus funcionaris estan amarats d’una espanyolitat que, de forma indiscutible, s’aparta dels principis democràtics i els valors europeus que l’estat solemnement s’ha compromès a respectar i defensar.

De fet, i és una obvietat, les organitzacions polítiques poden tenir ideologies, interessos i propostes de gestió distintes, i alhora pactar per governar junts.

D’exemples on la confusió partidista es produeix quan es comparteix la gestió en tenim a cabassos. Per exemple, PSOE i UP governen en coalició; i avui podem comprovar l’amortització de líders i com UP està força allunyada d’aquell 15M.

ER i JxCat governen col·ligats. Costa d’entendre que la CUP negociï el mandat i no formi part del Govern. I avui estem en posició i capacitat per demostrar que les diferències entre ER i JxCat cada dia són menors o fins i tot inexistents. Ens referim al Govern, des don es gestiona exclusivament en termes autonomistes.

JxCat ha perdut oportunitats polítiques per deixar clar que som fidels a l’1 d’octubre; que som els qui volem la Independència i lluitem per assolir-la, per tenir-ho tot com els altres pobles lliures d’Europa; que som els qui fem i sabem fer la confrontació intel·ligent, el nostre nord fins que no siguem lliures; que som dels qui desobeeixen quan cal, malgrat els costos personals; que som dels qui mai legitimarem la legalitat espanyola d’arrel franquista i, sobretot, els qui no ho fiem tot a l’autonomisme amb l’excusa que no tenim els 68 diputats necessaris i disposats per implementar la República ja proclamada.

Els nostres conciutadans comproven amb estupor democràtic que el fet de tenir 74 diputats i el 52 % de vots al Parlament no ens ha fet avançar clarament cap a l’alliberament, i que les intervencions més o menys punyents i encertades al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu no en corregeixen el balanç d’impotència.

Si la pretensió de JxCat és oferir bons gestors -naturalment autonòmics- al respectable, i dir que mentrestant ens quedem asseguts per recuperar forces, l’errem totalment: això ja ho diu i ho fa ER.

L’errem també si la pretensió de JxCat és aconseguir la unitat independentista: és un propòsit fallit voler regenerar ER, com ells volen fer amb Espanya i el seu Estat per aconseguir una unitat estatal suportable. Portem massa cops de porta en nom de la seva fixació per ser la força hegemònica del catalanisme polític. L’únic moment on ER va acceptar la unitat, va ser amb JxSi. I la van acceptar per pressió popular: avui ER ja ha fet els deures perquè mai més torni a passar.

JxCat, si vol ser el que programàticament diu que vol ser, si vol exercir poder, si vol fer gestió política de debò, ha de decidir el perquè, el com i amb qui. De moment solament tenim un Manifest inicial que cal desplegar més per les accions que pels discursos, més per coherència cívica amb els valors i principis que proclama que ens agermana, que per declaracions tàctiques i reactives a la discriminació, venjança i repressió que ens administra l’estat, o per la crítica dels nostres adversaris.

No ho oblidem: sotmesos a la legalitat del règim del 78, vol dir que som una “Comunidad Autonómica” on, segons siguin els resultats electorals, legislem el que ens deixen i on les decisions sempre estan encabides dins el marc constitucional de l'Espanya "una y grande" a conveniència dels interessos que monopolitzen les institucions, sempre contraris als essencials i generals del nostre poble.

És pel nostres explícits compromisos amb la llibertat i amb els drets nacionals -que entenem incorporen un propòsit inclusiu de justícia social-, que la Sentència i les resolucions del TSJC (depenent de la justícia espanyola) respecte del mínim momentani del 25% de castellà a les aules de les nostres escoles, mereixien una resposta política clara i contundent a part de buscar una sortida administrativa i legalista, més o menys funambulesca, com la de les diferents versions dels pactes que han confós a l’opinió pública.

Pels que practiquen, accepten i volen ser “Comunidad Autónoma”, segur que sí que en tenien prou amb un Pacte ambigu que es pot interpretar segons convingui, i que la justícia esbiaixada que sofrim ho interpretarà en contra nostra, perquè per a ells el primer valor és la unitat territorial (que definitivament confonen amb la uniformitat cultural), fins i tot per sobre del de la convivència pacífica amb el que teòricament estan compromesos pels tractats europeus.

Però, sense excepció, els experts que saben de les dinàmiques sociolingüístiques no s’estan de recordar-nos que, a part d’altres accions en altres àmbits, el català ha de ser l’única llengua vehicular a les escoles si no volem perdre la llengua i amb ella la nostra identitat com a poble, perquè és el patrimoni que més ens identifica i que tenim el deure de protegir i desenvolupar, encara que sigui contra l’agressió assimilista d’un poder judicial que vulnera les seves obligacions de protecció i tutela efectiva més elementals per a una convivència pacífica entre els pobles de l’estat. No preveure que aquests jutges de part, si és necessari amb el concurs de la Real Academia de la Lengua Española, consideraran que vehicular i curricular són sinònims, és una errada a hores d’ara incomprensible.

I davant d’una sostinguda i permanent agressió il·legítima, injusta i abusiva, encara que es disfressi de justícia, no queda altra posició cívica, cap altre camí digne que la denúncia i la desobediència fins a la mudança d’un poder judicial que corromp els valors i principis democràtics, amb la complicitat de totes les institucions centrals de l’estat. Mudança que solament s’albira amb la Independència.

Els temps de CDC no tornaran. Catalanisme més o menys regionalista, més o menys nacional, “peix al cove” i gestió equilibradora de l’estat a canvi, mai més seran els fonaments per governar vint-i-tres anys més. Aquella estratègia oportunista del moment ens portà inexorablement a l’atzucac: o espanyolitzats o independents i molts convergents ho sabien. Malgrat això, a Junts, més per nostàlgia o interessos personals que per realisme polític, encara n’hi ha uns quants que enyoren aquells temps passats. El primer d’octubre decidírem ser independents i no ser espanyolitzats.

JxCat, ara mateix, és un garbuix ideològic des del prisma d’un país normal amb institucions consolidades: ni de dretes, ni d’esquerres, ni de centre. Per aconseguir l’objectiu de la Independència i l’alliberament nacional, una organització transversal és la millor opció; i per fer autonomisme la pitjor. Ara, el que toca és deixar clar quin és el paper de JxCat. Gestionar, bon govern, civisme, europeisme, catalanisme, confrontació, legitimitat, legalitat, autonomisme, constitucionalisme, són els termes també del garbuix, i no tots són de lluita. JxCat ha de decidir què vol, com fer-ho i fer-ho ràpid, que les oportunitats i obligacions històriques no s’esperen. Independència o l’aniquilació lenta però sistemàtica del poble català. Cada dia al costat dels que rebutgen la unitat independentista és un roc a la motxilla que els dona no solament l’hegemonia electoral, sinó tota la iniciativa política.

Els espanyols ho tenen clar: són Estat, reconeguts com un pes pesant en el clan de la UE i, per primera vegada, després d’estar contra les cordes, saben que poden guanyar la partida definitivament. El pitjor per a la nostra formació és que tenen clar també que els seus col·laboradors són PSC, ER, Comuns, PP, Vox, i Ciutadans si encara existeixen a les pròximes eleccions.

JxCat tindrà al Congrés del proper dia 4 de juny la seva darrera oportunitat per no seguir el camí vers la insignificança dels experiments anteriors de l’entorn postconvergent. Ara bé, sabem que, “sospitosament”, en tindrem dos: el primer per triar una nova direcció i l’altre per decidir objectius polítics i estratègia; cosa que a molts ens ha deixat astorats, perquè confiàvem en els principis democràtics de la formació. Ara no els entenem, perquè normalment els militants aproven primer les resolucions polítiques i organitzatives congressuals, i després trien la direcció i els lideratges tenint en compte els debats previs.

Per pensar-hi, reflexionar-hi i decidir si el que volem és una organització on els dirigents poden fins i tot no compartir el que les bases volen i aproven.

Toca decidir, i fer-ho amb consciència i responsabilitat en un moment greu. Gestionar l’autonomia sabent que els espanyols van a totes per la nostra aniquilació, o deixar clar que JxCat és l’alternativa per a la Independència, amb el suport del Consell per la República.

La resta, i aquest cop sense fusells, tothom qui vol saber-ho ja sap on ens du: a la irrellevància com a poble i a una espanyolització definitiva.

0 Comments

JA HO VAREM ESCRIURE PERÒ I TORNEM

25/5/2022

0 Comments

Els artífexs de la transició no tenien clar com aniria. Passar d’una dictadura a una pretesa democràcia sempre tindria costos. Pels franquistes, deixar de tallar una part del bacallà, seria convenient si deixava sense efecte els seus crims. I així va ser. Un pacte on els franquistes no perdien i uns quants guanyaven el que no havien tingut durant la dictadura.

El temps però aclareix les ments mes obtuses. Els hereus del franquisme de sobte van descobrir que la nova legalitat posava en perill una part important del que van guanyar desprès d’un cop d’estat.

No podia ser que la seva Constitució consagrés les diferencies entre espanyols. Nacionalitats i “Comunidades Autonómiques”. D’una tacada i amb un intent de cop d’estat van guanyar la partida amb una llei, la LOAPA (30 de juliol del 1982), van deixar clar que Espanya és la nació i la resta regions, hi ho Comunitats Autonòmiques. El de menys és que existeixin diferents mètodes de finançament. La solidaritat interterritorial és decidiria on sempre, a Madrid.

I de sobta els espanyols unionistes de dretes, franquistes i d’esquerres, és van il·luminar. Només calia que la judicatura, tota, d’arrel franquista i que és mantenia intacte, funciones com salvaguarda de les essències espanyoles amb una permissivitat coordinada amb l’executiu i legislatiu espanyols de torn.

Avui el veritable poder per sobre de governs, parlaments i de institucions autonòmiques, és el judicial. La resta d’institucions espanyoles al seu servei. Per sobre de voluntats populars. Practicants dels rituals mafiosos on el virtuosisme per fabricar doctrines és la mateixa que fabricava el franquisme per dictar penes de mort.

Qui utilitzi la justícia espanyola per resoldre qüestions de tot ordre, és un entregat que ha decidit viure sense cap lluita. Que ho facin els amorfes, entra dins d’una certa normalitat. Que ho facin els que volen fer de la política un símbol de lluita no només te visos d’engany, és pitjor, és donar legitimitat allò que estem combatin.

Ens han destituït diputats i Presidents. Ens ha empresonat utilitzant informes falsos. Ens han impedit aplicar lleis progressistes. Ens diuen que les seves resolucions estan per sobre de las dels representants del poble. Son els garants i defensor de les essències franquistes amb el vist i plau del borbó.

Aquest és l’escenari. Els franquistes van descobrir que no els calen les majories populars, amb el control del poder judicial i suport de les armes en tenen prou.

Davant d’aquest escenari, creiem, només dues opcions són possibles: Submissió des de l’autonomisme o Independència.

0 Comments

I NO ENS CANSAREM

14/5/2022

0 Comments

L’1 d’octubre del 2017, Catalunya amb les seves institucions i recolzament popular varem posar Espanya i al seu Estat contra les cordes.

I el MHP Carles Puigdemont ho va deixar clar; Referèndum o Referèndum i al Parlament de Catalunya s’aproven dues lleis, la del Referèndum i la de Transició jurídica. De la llei a la llei, democràticament i pacíficament.

I varem posar urnes seguin escrupolosament la legitimat que emana del Govern i Parlament. L’objectiu era l’autodeterminació del poble català. A favor o en contra de la independència. Tothom podia exercir el seu dret al vot.

El regim del 78 i preveien que un Referèndum d’autodeterminació posava en perill la unitat territorial i els interessos econòmics, van fer i treballar per impedir-ho utilitzant els mitjans que calguessin, legals o il·legals. La repressió policial va ser la forma per intentar que el referèndum no és fes.

I malgrat el “a por ellos”, els “piolins” (Policia espanyola i Guardia Civil), les resolucions judicials espanyoles i totes les pressions politiques dels unionistes espanyols, no ens cansarem dient que; el Referèndum de l’1 d’octubre del 2017, malgrat ordres, repressió i amenaces va ser un acte legítim des de les institucions de Catalunya i per la voluntat popular on la ciutadania que va voler va omplir les urnes amb el seu vot, i que malgrat tertulians a RAC1, que insistentment diguin que no és va fer cap referèndum, els fets i l’actuació repressiva i antidemocràtica d’Espanya i el seu Estat demostren que l’escrutini i resultat on la ciutadania va decidir que Catalunya és convertís amb una República independent i amb un nou Estat, tenia tota la legitimitat democràtica, Altrament l’Estat no s’hagués comportat amb mètodes dictatorials i repressius com va fer. Agradi o no, és vulgui o no, Avui Catalunya és una República. Només manca que tinguem els líders adequats per acabar la feina.

Altra cosa va ser l’actuació dels líders institucionals, que creiem en cap cas van estar a l’alçada històrica del moment.

0 Comments

RÚSSIA GUANYA, LA UNIÓ EUROPEA PERD I ELS EEUU QUEDEN CONTENTS.

11/5/2022

0 Comments

Va de mercats i beneficis i Rússia sap que te els recursos que la Unió Europea no te. Als EE.UU saben que només desintegrant la potencia del gran mercat de la UE en te prou i si de pas pot desgastar competidors millor.

El primer que va felicitar Anglaterra amb la seva fugida de la UE van ser els EE.UU de la ma del president Tramp. Mantenir la OTAN controlada pels americans, i l’OPEP, com gendarmes de la puresa capitalista sempre ha estat l’objectiu no amagat dels governs dels EE.UU. Armes i poder econòmic, un binomi indestriable, la bíblia dels poders obscurs americans.

I si, Rússia guanyarà. Guanyarà no per que la raó geoestratègica estigui al seu favor, guanyarà perquè estan fent el mateix que els EE.UU. a totes les guerres on hi ha estat participant com promotors sense pagar cap preu i, sobre tot, perquè són una potencia militar i nuclear.

I si a la Unió Europea, tots els ciutadans ja fa estona que hem perdut. Hem perdut perdent drets, benestar i sobre tot saben i deixant clar que les Estats que conformen la UE, és més important que la construcció d’un espai plenament democràtic on els drets individuals, col·lectius i de poble siguin l’objectiu i no nomes l’euro.

I si, els EE.UU. que no és juguen altra cosa que no sigui destruir per tornar a construir des de un control militar energètic i econòmic desaforat, de moment amb la destrucció, condemnar Rússia, i dient-los als europeus que sempre els necessitaran, amb OTAN o sense en tenen prou.

Liquidar el conflicte entre Rússia i Ucrainià és possible, només caldria que la UE, que ja comerciava en termes capitalistes amb Rússia, s’oblidi d’una vegada d’uns aliats avesats a fer guerres per defensar els seus interessos, que curiosament mai són democràtics.

0 Comments

DE MOMENT SOM UNA "COMUNIDAD AUTÓNOMA"

6/5/2022

0 Comments

La farsa de la transició és va concretar amb la declaració que Espanya és la Nació i Catalunya una “nacionalidad” convertida amb una “comunidad autonómica” on la legislació espanyola determina el que podem i no podem fer. Punt.

Els fets han deixat clar que Espanya i el seu Estat, hereus del franquisme, estant lluny dels estàndards europeus amb tot el que és refereix a la democràcia i els drets socials que sen deriven.

El resultat final és que sempre és l’Estat espanyol amb el seu Govern qui decideix. Decideix el que s’inverteix, el repartiment dels fons europeus, d’immigració, el control de duanes, la representació institucional, i el més greu, el control del poder judicial i del poder policial. Equació que permet liquidar qualsevol oposició.

Mantenir el Govern de Catalunya i el Parlament, te un cost, en euros, rendible, si ho comparem amb l’espoli que patim. A canvi, les institucions de Catalunya que avui i d’acord la Constitució espanyola representen l’Estat espanyol, i desprès del 155, s’han convertit en els moderns testaferros. Tenim un Govern subjecte a la legislació espanyola i un Parlament que només pot legislar sense superar la legislació espanyola. Malgrat la distancia, son els nous “kapos”.

Els espanyols de dretes o d’esquerres mai pactaran el dret d’autodeterminació del poble català. Els de dretes per domini imperial, per defensar el seu estatus i, sobre tot perquè saben que sense l’espoli de Catalunya, mai tindrien el que tenen. Els d’esquerres col·laboracionistes amb el seu pretès internacionalisme de classe també saben que sense l’espoli de Catalunya, ells tampoc tindrien part del pastis.

La queixa permanent de la situació que patim els catalans no serveix de res sinó va acompanyat d’una lluita i denuncia permanent. Però sobre tot fer-ho amb un objectiu que és el de la independència, pactada o via unilateral com han fet d’altres pobles.

Insistir i dir-nos que toca reformar Espanya ja ho van intentar històricament prohoms catalans i som on som. Dir-nos que amb una República espanyola anirem millor, és no haver llegit la historia de la I i II República espanyola.

No és que ens vulguin espanyolitzar, no és que no s’inverteixi el que aportem, no és que ens vulguin espanyolitzar, no és que ens espiïn, no és que ens atonyinin per posar urnes, no és que cridin “a por ellos” com si fóssim empestat, no és que hagin vingut voluntàriament a Catalunya i ara ens facin responsables, no és que els que venen de fora creguin que son a Espanya i amb el castellà en tenen prou. Senzillament és que ens odien i ens volen extingits i només perquè som un poble diferent al espanyol.

Davant d’aquesta situació hem de triar; O Comunitat Autònoma on qui decideix que ens toca ho fan de Madrid, o Independència i ser lliures per decidir per molt que errem.

Per cert, al pas que anem, la pretensió de ser independents i amics dels espanyols, a cada nova malifeta de Espanya i el seu Estat, ho estan posant més complicat. De moment alguns pensàvem que amb els espanyol d’esquerres teníem possibilats, avui ja no.

0 Comments

FOC NOU

5/5/2022

0 Comments

El MHP Carles Puigdemont ho va tenir clar. Amb el PDeCAT i els seus dirigents no teníem futur. De fet el 155 que va canviar les regles de joc, obligava. S’albirava una lluita entre els vells i nous autonomistes, disfressats de federalistes i patriotes i, els valedors de l’1 d’octubre. I va néixer una nova proposta que és volia eina per la unitat i transversalitat, Junts per Catalunya.

La certesa que l’estratègia de ER és oposada a la de JxCat, avui és indiscutible. També que alguns sectors i militància de Junts, no han entès com l’estratègia de la confrontació intel·ligent és la de la dignitat i, de moment ni la tenim ni gairebé se l’espera AMB ELS "LIDERATGES ACTUALS".

Si JxCat decideix fer autonomisme possible, i pedagogia del peix al cove, com l’extinta convergència, estem convençuts que el Congres de Junts a Argelers, sentenciarà la seva defunció.

Si JxCat no impedeix que els nous lideratges siguin totalment decisoris i tinguin capacitats al marga de les decisions politiques i organitzatives del conjunt de la militància, haurem destruït una bona part del compromís militant. No cal ser assemblearis purs, però tampoc menysprear a la militancia.

Si JxCat no té clar que el control del partit mai ha de ser “d’interessos familiars” sinó per la militància i perquè no, també de la ciutadania, ens tornarem ha traslladar a temps passats on la proposta política i organitzada només servia per col·locar o endollar. JxCat només pot ser eina d’alliberament. Per gestionar el que l’Estat ens concedeix, ho pot fer qualsevol.

JxCat, la militància, ha de rebutjar obertament qualsevol proposta que faci ferum a tutelatge, a interessos espuris, pitjor, dir-nos qui i qui no pot ser l’ocupant de tal o qual cadira.

Un Congres és la reunió dels que compleixen els estatuts i on els participants tenen la legitimitat democràtica per decidir els objectius politics, socials i organitzatius. I la tria dels que han de representar l’organització el nou mandat n'és cabdal.

Corre un manifest – carta, d’uns quans situats (Consellers, alcaldes, assessors i representants institucionals), proposant que la MHP Laura Borràs sigui presidenta del partit i Jordi Turull Secretari General. Si ens atenem als estatuts vigents la Laura seria el gerro xines i en Turull el braç executor. Si aquesta proposta triomfa, creiem que triomfa l’estratègia del Jordi Sánchez; “Màxim poder, al preu que sigui, fen veure que som i adaptant-nos als nous temps arriscant el mínim o gents”.

Com és pot parlar, proposar i fins i tot conspirar per tenir el control de l’organització, abans d’haver debatut els objectius politics, l’estratègia i les seves tàctiques derivades.

Aquesta és una greu contradicció. Jo vull i busco els suports sense saber que s’aprovarà al Congres perquè desprès ja faré el que jo cregui convenient. En Jordi Sánchez, “solet”, va pactar amb ER el Govern i la seva composició. La resta comparses. Així i això és el que fan els partits on les bases no pinten res.

Si la Laura, en Turull o qui sigui, mereix liderar i dirigir JxCat ho han de dir els militants hi ho han de dir saben el compromís ferm dels que és presentin. Per tant és obvi que a la militància ens cal saber quin és el seu projecte i quins els suports.

De moment l’únic que ha obert boca és el Conseller Puigneró que demana mans lliures per pactar amb els del PSOE als Ajuntaments. Cosa que l’honora, però que quedi clar, el meu vot no el tindrà.

0 Comments

PEGASO

30/4/2022

0 Comments

Cavall alat a la mitologia grega del deu Zeus. Zeus volia el seu “vehicle” privat per arribar on fos per resoldre els conflictes dels humans.

Pegaso, aplicació desenvolupada a Israel amb el suport dels EEUU, per espiar i subministrada exclusivament als Estats on l’estat de dret sigui la seva senyera.

Mèxic, Marroc, Emirats Àrabs, Kazakhstan, Ruanda, India, Hongria són Estats dels que és te la certesa que han comprat l’aplicació i, d’alguns és pot afirmar que l’estat de dret brilla per la seva absència. Ara també la tenim del Estat espanyol. Aplicació utilitzada per espiar a activistes de les ONG, politics, empresaris, advocats i periodistes.

Ningú pot posar en dubta que la seguretat, defensa dels drets democràtics i millorar els estàndards de vida han de ser la senyera dels que democràticament tenen el mandat per fer-ho. Al que no tenen dret, ni l’Estat, ni els electes, és a iniciar espionatges amb l’objectiu de combatre als que defensen legítimament i democràticament propostes beneficioses pel poble.

El regim del 78, sobrevingut d’un pacte amb la dictadura franquista, és la causa intrínseca de la corrupció política i econòmica del Estat espanyol. Saber que tens tot el poder, avalat per les armes dels sediciosos i traïdors a la II República espanyola i pensar que un traspàs d’una dictadura a una pretesa democràcia és podria fer mantenint les estructures franquistes, era i avui queda demostrat encara més, una fal·làcia.

Quan un Estat utilitza mitjans obscurs per liquidar als adversaris que pretenen la seva transformació, fa pales que el que tenim no és un estat de dret, on la separació de poders és real i efectiu.

Que un magistrat, tribunal dona validesa als informes emesos pels serveis de seguretat, amb una intervenció prèvia sense causa delictiva justa, el resultat objectiu, n’és una flagrant violació dels basics i democràtics de qualsevol ciutadà.

Però és encara pitjor, han espiat als advocats immersos amb una defensa dels seus clients, sense saber que justícia i policies, tramaven la seva estratègia per condemnar si o si.

Podria ser que el “Gobierno de España no sabes res”. Ho dubtem perquè només poden tenir l’aplicació del Pegaso els Estat. Si fos així i per demostrar que no en sabien res, haurien de fer tres coses:

La primera ordenar a la fiscalia que tots els judicis on han intervingut els advocats espiats, fessin el que cal per declarar tots els judicis nuls de ple dret.

La segona fer dimitir als màxims responsables del CNI i d’interior, Marlaska i Robles.

I la tercera proposar una moció de confiança al Congrés per donar les explicacions i garantir la continuïtat com Govern.

Com que ens temem que no faran res d’això, els espanyols demòcrates, si és que ni han, haurien de demanar directament la dimissió del Pedro Sánchez. I com que també sabem que això no té recorregut, els diputats independentistes que donen suport a la legislatura, haurien de retirar-lo immediatament. Veurem que fan.

0 Comments

<<Previous

Forward>>

Autor

Boi Fusté i Carbonell

Bomber jubilat.

contadores para blogger

RSS Feed

Arxius

January 2022
December 2021
November 2021
October 2021
September 2021
August 2021
July 2021
June 2021
May 2021
April 2021
March 2021
February 2021
January 2021
December 2020
November 2020
October 2020
September 2020
August 2020
July 2020
June 2020
May 2020
April 2020
March 2020
February 2020
January 2020
December 2019
November 2019
October 2019
September 2019
August 2019
July 2019
June 2019
May 2019
April 2019
March 2019
February 2019
January 2019
December 2018
November 2018
October 2018
September 2018
August 2018
July 2018
June 2018
May 2018
April 2018
March 2018
February 2018
January 2018
December 2017
November 2017
October 2017
September 2017
August 2017
July 2017
June 2017
May 2017
April 2017
March 2017
February 2017
January 2017
December 2016
November 2016
October 2016
September 2016
August 2016
July 2016
June 2016
May 2016
April 2016
March 2016
February 2016
January 2016
December 2015
November 2015
October 2015
September 2015
August 2015
July 2015
June 2015
May 2015
April 2015
March 2015
February 2015
January 2015
December 2014
November 2014
October 2014
September 2014
August 2014
July 2014
June 2014
May 2014
April 2014
March 2014
February 2014
January 2014
December 2013
November 2013
October 2013
September 2013
August 2013
July 2013
June 2013
May 2013
November 2012
September 2012
August 2012
February 2012
December 2011
October 2011

Ara, com fa tres segles

"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

UN PENSAMENT, UNA FLOR

Les tombes flamejants

"Fou una pàtria. Va morir tan bella.
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvellant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremi una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants."

Ventura Gassol

Cançó futura

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l’estol passa.

La malvestat
s’és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!

L’ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l’engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l’allau no us val!

Joan Salvat-Papasseit
Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

Ampla és Castella

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

Joan Salvat-Papasseit

Bonaventura Carles Aribau

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Diputats de Catalunya,

els de l'antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
"duien lo senyal en pits".

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n'adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
-el llevant contra el ponent-
aquest senyal guspireja
com un estel resplandent.

Si les quatre flames roges
parquen lènsenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terrai la guaites
entre clarors matinals.

L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:

-No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria...

-Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
-Per Catalunya!- tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impía,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
dueies el senyal al pit!

Antoni Rovira i Virgili