ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

AVUI BLANC I DEMÀ NEGRE

6/2/2023

0 Comments

 
Picture

A mesura que coneixem fets i no qualsevols; “mai pactarem amb els que s’ha n’alegraven quan ens van posat a presó”, constatem que alguns han utilitzat sentiments i el ja ni ha prou, per obtenir redits electorals i estadis de negociació indirecte.

La traducció seria aquesta: “Nosaltres no volem que Catalunya sigui independent, volem la República federal espanyola i d’esquerres. A tal efecte posarem l’Estat espanyol contra les cordes, però sense des legitimar-lo”.

Avui el mestre Agustí Colomines fa la proba del cotó, creiem, al seu article al Nacional.cat amb el paper i discurs de la Colau, que sense avergonyir-se, ahir deia que si i avui que no.

Els que som càrrecs electes, i sense que tinguem esperar que ens ho expliquin, hem constatat que a les administracions properes, Ajuntaments sobre tot, els independentistes que son oposició, hem constatat que en aquest mandat, el discurs, pedagogia, anàlisis, justificació, argumentació per defensar que els catalans tenim dret ha decidir i si el poble vol ser lliure, ha esta zero.

I el que és més increïble, és que a gairebé a una mica més de tres mesos per les properes eleccions municipals, es torni a dir que s’és més independentista que ningú torna a surar amb una potencia extraordinària per arreplegar els vots dels que si que la volen, la independència.

Constatar que ER és el partit que més ho ha utilitzat, avui els seus fets ho han deixat tant clar que dificultats tindran per tornar a enganyar a la gent convençuda que van votar i defensar les urnes l’1 d’octubre del 2017 i van guanyar el dret a ser un Estat independent en forma de República.

Ni els seus 90 anys de pervivència, ni haver tingut personatges destacats, Macià i Companys, poden avui tapar que l’independentisme s’ha utilitzat com moneda de canvi per aconseguir el contrari del que han venut.

Que ER va construir i fer possible dos tripartits amb aquells que nomes volen la seva nació espanyola, es un fet.

Que ER ha rebutjat la unitat amb els independentistes de Junts és un fet als processos electorals espanyoles, autonòmiques, europees i molt sovint per no dir sempre a les municipals.

Que ER ens ha venut que el diàleg amb España és el camí, donant suport a la legislació i execució de la legalitat espanyola i amb una taula de diàleg buida de continguts i resultats, també és un fet.

Que ER va pactar aquest mandat, amb document públic, per avançar cap la independència, acordant la presidència de la Generalitat i del Parlament, també es un fet.

Que ER no compleix ni amb JxCat ni amb les CUP l’acord d’investidura i que ha pactat els pressupostos amb el PSOE i Comuns a la Generalitat i Barcelona, també es un fet.

Que ER, amb socialistes, comuns i cupaires van decidir que la MHP Laura Borràs havia de dimitir de la presidència del Parlament, per un informa de la guàrdia civil, tot i tenir judici (serà el 10 de febrer) però cap sentencia, obviant el dret a la innocència, la van condemnar. També es un fet.

Que ER mai va voler la unitat amb l’independentisme, ni construir cap tipus estratègia que suposes la confrontació democràtica i pacifica amb España i el seu Estat. També és un fet.

Que ER, no més no ha dut a terme cap cap confrontació dins l’Estat espanyol, és que fora tampoc. Pitjor, els unics que ha fet confrontació i organització són el MHP Carles Puigdemont, Toni Comin, Clara Ponsatí i Lluis Puig. Ho han fet com eurodiputats i organitzant la proposta, avui real, del Consell de la República. Els de ER i CUP a Suiza, suposem que gaudint del bon formatge i xocolata. Ni per fer-los costat a la lectura de la sentencia del TSJE sobre en Lluis Puig que te la seva derivada per la resta i van ser.

ER mai ha volgut la independència de Catalunya. El seu objectiu com el de Lluis Companys sempre ha esta la República espanyola federal. Ni tant sols confederal. I si teniu dubtes, pregunteu al Colom, Rahola, Carod, Carretero, Bertran, i si fos viu al MHP Barrera.

Avui la castellanització del nostre model audiovisual, que també és un fet, confirma que l’objectiu és reduir tot el possible que som un poble diferent al castellà.

Aquesta és l’estratègia de ER: Semblar que son i volen la independència de Catalunya. A l’hora donar suport al “Gobierno de España” fent veure que és la via per aconseguir-ho.

Explicar que els de Junts són els neoconvergents i que millor pactar amb “socialistes” comuns i si és pot amb els de les CUP. Que les esquerres són els que garantiran el millor per la societat.

I per últim dir-nos que els independentistes seran ven acollits si donen suport als pressupostos autonòmics pactat amb els del 155. I tot per poder acabar el mandat malgrat que només tenen 33 diputats i uns dos mil milions més que ens deixa l’espoli sobre els 18.000 ME.

Per cert l’Aragonès insisteix amb l’Acord de Claredat, acord que va ser rebutjat pel Parlament de Catalunya. Aquest és el seu respecte a la democràcia, les institucions i al objectiu del 1 d’octubre. Res més a dir senyories.


0 Comments

ELS EXILIATS VAN FEN VIA

31/1/2023

0 Comments

 
Picture


Son molts els fets que determinen que la unitat per la independència entre els actors i partits politics no ha existit mai. Junts pel Si sense els cupaires ho va deixar clar. També ho va deixar clar el que decidirien aplicat el 155 i la repressió judicial i policial.

Els del “a por ellos”, volien deixar clar que Espanya i el seu Estat no permetria que cap “nacionalitat, segons la Constitució espanyola” podria iniciar cap procés que permetés decidir com a poble. La màxima espanyola sempre ha estat; “que pone en tu DNI”. Ho saben, ho tenen clar la Catalunya independentista mai serà espanyola, però també saben que tenen la força i una legalitat avui emparada per la UE.

Uns van decidir exili i continuar lluitant. altres van decidir entregar-se a la justícia espanyola, malgrat que els dos Jordis ja eren presoners.

Uns van decidir la confrontació i denunciar la manca de drets i sobre tot fer-ho sense legitimar una Audiència provinent del TOP (tribunal del orden publico franquista)  i un Tribunal superior de justícia que finalment els jutjaria sense garanties.

Tothom pot decidir per on conduir la seva vida, però els compromisos que s’adquireixen en política sempre transcendeixen lo personal.

I si, tot anava lligat a la lluita per la independència. Seguir la lluita o entregar-se a la causa, legitima, per construir una República espanyola i modificar el paradigma d’un Estat que històricament mai ha volgut altra cosa que una espanyolitat per damunt de drets i voluntats.

Els exiliats no tots, avui han aconseguit que per fi el poble català sigui considerat com subjecte polític i amb tots els drets universals democràtics. “Grup objectivament identificable”, diu la sentencia del Tribunal europeu.

A Europa i resta del mon ningú ho pot dubtar, sobre tot perquè ens hem manifestat amb multituds, perquè ho hem fet pacíficament i perquè sempre hem demanat poder decidir a traves de les urnes.

Uns van legitimar, volen o no l’estat espanyol i la seva justícia, i d’altres i gracies al seu compromís de poble i país, han aconseguit deixar clar que Catalunya i els catalans tenim drets i que cap país o estat ens els podrà anorrear.

Gràcies MHP Carles Puigdemont, gràcies MHC Toni Comin, gràcies MHC Lluis Puig i gràcies Clara Ponsati. Quina potencia hagués tingut que avui la Marta Rovira i la Anna Gabriel haguessin estat a Brussel·les. Igual, potser tornaríem a parlar de que la unitat és possible.
Paragraph. Haz clic aquí para editar.


0 Comments

POLÍTICA O GESTIÓ

31/1/2023

0 Comments

 
Picture

En termes d’acció efectiva, l’acció política i la gestió, sempre produeix un debat que ratlla forces incomprensions.

La ratlla per no confondre que el que és fa és política i no gestió, de vegades pot ser prou complexa com per confondre als titulars de la política.

Admetre que a les institucions la política és el fanal que ha de permetre la derivada, gestió administrativa, és un fet que creiem ningú discuteix. Confondre l’acció política amb la gestió, sempre és un greu error. La política pels politics i la gestió pels funcionaris i treballadors de les administracions, siguin funcionaris o treballadors assalariats.

Segur que ningú discutirà que la institució on és mes clar que la política rau de forma exuberant, malgrat el nivell expressiu, és als Parlaments. L’estructura administrativa al Parlament català, l’única gestió que fa, és jurídica i d’administració interna. La seguretat és un annex.

Als governs de país, la cosa ja comença ha tenir inicis que pot produir confusions competencials. Política i gestió. Conseller, cap del Ganivet, director General, assessors varis, és l’entramat responsable per convertir lo legislat, més uns pressupostos amb acció directe per tal que la població rebi els beneficis de les decisions politiques. La gestió pels professionals de cada matèria.

El problema rau, hi ho podem demostrar, a les administracions petites, municipis, on molt sovint les deficiències operatives restringeixen les propostes politiques.

Un càrrec electe, defensor del seu programa electoral, no pot substituir l’aplicació tècnica administrativa i per ignorància, per voler ser el que no toca, és produeixen situacions incomprensibles. Un polític que vol decidir solucions tècniques i un tècnic que vol imposar el seu tecnicisme per dir la contraria.

Si qualsevol proposta política ha de tenir sempre, el vist i plau de la legislació i dels tècnics, hem d’admetre que la gestió s’imposa i que el paper del polític és irrellevant. De fet un Ajuntament podria funcionar perfectament amb el secretari, l’interventor i l’estol de tècnics i funcionaris. Fins i tot podrien decidir inversions, el deute i les propostes per millorar i mantenir les necessitats bàsiques de qualsevol Vila.

Al maig tindrem eleccions municipals i sense desmerèixer que la gestió que se’ns deixi fer és important, som dels convençuts que la política nacional serà determinant si el que volem és que Catalunya sigui una República lliure i sobirana.
​
Els que és presentin exclusivament sota el paraigües de la gestió i sense fer cap esment sobre la independència de Catalunya, deixarà ben clar que vol una gestió autonomista dins la legislació espanyola.


0 Comments

ER, DEFINITIVAMENT, SENSE LA C, ÉS UN PARTIT ESPAÑOL

29/1/2023

0 Comments

 
Picture

Denigrà la política, és pot fer lentament o tant rapit com es vulgui. El mateix partit pot fer negre a una institució i blanc a l’altra.

A aquestes alçades i els fets ho corroboren, ningú pot dubtar del paper de ER al Congres espanyol. Aprovar pressupostos, reformes de lleis orgàniques i tots els reials decrets del “Gobierno de España”, ha estat, amb tota legitimitat, el que ER ha donat com servei a la causa espanyola que no catalana, per evitar que la dreta espanyola arribi al “Gobierno de España”, diuen.

ER i és un fet, va decidir fa molts anys que amb una República espanyola federal en tenien prou. El problema és que els espanyols no l’han volgut mai. Diríem que el que han volgut és una Espanya amb espanyols i prou.

ER va posar tots els ous al cistell d’una taula de diàleg, que ni era de negociació, a canvi de fer fora als del PP del “Gobierno”. Tres anys i tot indica que la taula esta plena de “carcoma” i força podrida si ens atenem als seus resultats. De moment ni desjudicialitsació, ni referèndum, ni dret a autodeterminar-nos.

ER no ha entès que no pot governar des de posicions pro independència amb 33 diputats de 150. Sobre tot si has trencat amb Junts i amb amb la CUP. Fer-ho, nomes permet una governabilitat tant dèbil com pretensiosa. Això si, poden permetre’s el luxe i mantenir soldades per la menjadora, sense cap legitimitat democràtica donat que ara la Presidència no ho és per una suma de la majoria parlamentaria.

Si ER finalment acaba aprovant pressupostos amb els del PSOE i Comuns, l’única certesa que tindrem és que la seva estratègia és espanyola, que volen un altre tripartit i que l’1 d’octubre i la independència els hi sua.

En termes democràtics a les assemblees dels treballadors, als referèndums, a les consultes i a totes les lleis electorals la posició i qui guanya és el que treu + 1 dels participants. ER acaba d’aprovar que perquè els catalans guanyem una consulta han de participar més del 50% del cens i guanyar per més del 55%.

ER ens ha dit que un vot del NO val més que un del SI. Pitjor ens ha dit que primer s’ha de fer el referèndum pactat amb l’Estat espanyol i que si no res de res. I encara pitjor, acaben de sentenciar que el poble català no decideix.

Els votants de ER han de saber i tenir clar que no només no van complir l’acord de Govern amb Junts, sinó que 632 militants de ER han votat a favor de la ponència política, que 7 han votat en contra i que 14 s’ha abstingut (Antich del Nacional.cat) que certifica que ER no és un partit independentista.
​
Que l’Aragonès hagi inclòs al seu Govern, un convergent, un socialista i un comunista, també certifica que ER és el que és, però d’independentista res de res.


0 Comments

L'AUTONOMISME MATA L'INDEPENDENTISME

5/1/2023

0 Comments

 
Picture

Quanta raó i quina visió a dues bandes. El MHP Quim Torra dient-nos que l’autonomisme és el fre i, els espanyols fen servir l’autonomia per dir-nos que vivim com mai, en plena democràcia i drets a dojo.

Rodejats i sentenciats és el que tenim amb l’autonomisme. Podem votar per omplir el Parlament català saben que on es legisla de debò és al Congres espanyol i on es te tot el poder és a l’Estat espanyol comandat per un borbó.

Llei electoral espanyola. Control dels resultats espanyol. Legitimació dels càrrecs electes, amb jurament o promesa espanyola. Distribució dels recursos i politiques des de la metròpoli espanyola, Madrid.

Aquest és el primer pas pro autonomia. Assolim càrrecs a les institucions, amb una bona soldada, que no decideixen res que no siguin minúcies que mai caldrà regular sota cap llei orgànica.

Gestió i sempre gestió. És la justificació i discurs per obtenir quan més regidors i alcaldies millor per controlar l’autonomia. El que no diuen ni expliquen és, a banda de la gestió controlada, és perquè serveix tenir molts regidors, alcaldies i vots. De fet fins i tot ho amaguen.

Controlar les diputacions i com no l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de retruc el transport metropolita, més els Consells Comarcals n’és l’objectiu silenciós.

Són institucions dotades amb diner públic, sense cap ascendència democràtica directe. Serà el resultat de les eleccions municipals el que determinarà el seu control. La duplicitat i burocràcia administrativa que generen per una altra post.

És podrà tenir regidors i alcaldies a dojo, però de moment per l’únic que serveix és per gestionar el que ens permeten des de Madrid i per controlar les institucions burocràtiques que donen un nivell de clientelisme extraordinari. D’axó obertament se’n diu fer autonomisme a major gloria del borbó. L’Associació de Municipis per la independència (AMI), avui és l’artefacte silenciat.

Sense la coordinació estratègica, política i organitzada, de les nostres institucions per assolir la independència, de moment, els gestos politics són estrictament autonomistes i que sapiguem a Madrid feliços.

Això si sempre podrem continuant arreglant carrers, l’enllumenat, la recollida d’escombreries, imposant tributs menors, pagant a la hisenda espanyola i sobre tot tragant amb els controladors imposats que són els Secretaris nacionals, els Interventors nacionals i els Tresorers. Funcionaris de carrera que depenen del Estat espanyol, que tenen totes les administracions a Catalunya i que per cert són els fedataris per complir la legislació espanyola i curiosament són els que mai paguen quan surten els casos de prevaricació o malversació de diner públic.
​
Avui ser càrrec electe si no s’està disposat al que calgui per alliberar Catalunya, només serveix per fer autonomisme i controlat. I cap discurs ni justificació canviarà aquest fet, que no vol dir no gestionar el que tenim el millor possible.


0 Comments

SENSE LIDERATGE NO ANEM EN LLOC

28/12/2022

0 Comments

 
Picture

De Presidents a la Generalitat n’hem tingut des de la seva restitució, amb l’actual, vuit. Constatar que l’Aragonès de ER, és com molt el menys popular i amb menys suports per governar, és per reflexionar, sobre tot si la seva posició ideològica, diuen, és d’esquerres, progressista i republicana.

No cal que insistim més sobre la unitat dels partits i organitzacions que no fa gaire defensaven la unilateralitat. Hem tingut cinc anys per adonar-nos que la unitat no la practiquem els catalans independentistes. Els que la practiquen són els espanyols per dir-nos que ni autodeterminació ni amnistia.

Treballar per reformar Espanya i el seu Estat des de posicions pretesament nacionalistes i independentistes és avui una feina banal. Demà també.

Treballar per construir un front amb una estratègia per implementar la República catalana, avui, amb les direccions actuals dels partits i organitzacions socials, és com preparar l’aterratge a Mart.

Malgrat tot el camí per ser lliures només depèn d’una unitat volguda, lleial i amb l’únic exponent i objectiu per construir una Catalunya lliure, socialment justa i plenament rica.

Cap dels líders que avui manifesten que són independentistes, i altres coses, tenen el prestigi que va tenir el MHP Francesc Macià. Macià que va construir el partit d’Estat Català, el seu nom ho diu tot, va tenir la generositat d’entregar-lo per una proposta transversal guanyadora i dur Catalunya on per dret li pertoca.

Esquerra Republicana de Catalunya, a l’any 1931, és la proposta organitzada on independentistes, republicans, federalistes, sindicalistes i d’altres entitats donen als catalans al segle XIX el primer exercit militant per alliberar Catalunya del borbó i de les dictadures.

El sorgiment del nou partit, però, va tenir el líder indiscutible, Francesc Macià. Això si, acompanyat d’un equip de primer ordre. Lluis Companys, Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader, Humbert Torres, Joan Casanovas, Albert Lluhí, Ignasi Iglésies. Un lideratge indiscutit, a les municipals del 1931, 14 d’Abril, ERC s’imposava a totes les grans ciutats de Catalunya.

Lideratge, amb un equip conjuminat, on no s’havia de pensar  amb els seus interessos i si amb els de tothom, procurant ser justos fins on fos possible, poc mesquins i àmpliament generosos. Aquest posicionament va ser el secret del gran èxit del nou partit.

Avui ni Junqueras, ni l’Aragonès, ni el Rufian, ni el Tarda, ni la Verges, ni la Vilalta tenen fusta per liderar res. De fet avui són els controladors del partit amb ma de ferro i controlant els accessos a les institucions, al territori i la caixa.

I no ho seran perquè són sabedors que només amb la unitat política organitzada serem lliures. Rebutjar la unitat, que va ser l’eina fonamental quan la fundació de ER, per si sols ens mostra que avui només són líders de partit, no de país.

Dels “cupaires” poca cosa afegirem que no haguem dit. Il·luminats, anàrquics sotmesos a objectius infantils. Són els que sempre han defensat la seva puresa ideològica tot i que ha quedat demostrat no servir per res.

Per últim tenim als de Junts per Catalunya. Organització que podria haver substituït ER (la C de Catalunya fa temps que el Junquerisme la eliminat). El Líder el tenien, el MHP Carles Puigdemont. De moment, avui només és un associat de base. Junts va ser la proposta que Puigdemont va fer davant la negativa del Junqueras per cercar unitat a les eleccions autonòmiques, europees i municipals.

Però Junts té un problema irresoluble. Convergents reconvertits controlen l’organització. Organització transversal on Puigdemont va invertit el seu saber per tal de construir la unitat que d’altres mai han volgut.

Ni Jordi Turull, ni Jordi Sánchez, ni Jordi Rull, ni Josep Rius, Ni Batet, ni Trias, ni d’altres són líders de res. De fet són els que van defensar no sortir del Govern i van perdre.

Defensar el peix al cove amb vernissos d’independència. Creure que el control orgànic del partit és l’objectiu, ens mostra que Junts pot deixar de ser el que podria haver estat.

Curiosament cap “líder” dels que viuen a Catalunya ni han convocat, ni segur tenen la capacitat de convocatòria que va demostrar tenir el MHP Carles Puigdemont. Més de dos-cents mil catalans a Perpinyà ho va deixar clar. Tenim líder i dels bons. Deu ser per això que neguen la unitat amb el Consell de la República.
​
No sabem com anirà ni que dirà la sentencia del TJUE sobre l’afer de la immunitat. Tampoc sabem la decisió que prendrà el President, exili o presencia a Catalunya. Però som dels convençuts que avui és l’únic que pot construir la unitat com va fer Francesc Macià. La resta, alguns, vividors, altres venuts, i segur que uns quants, covards per jugar-se-la.


0 Comments

NO OS DEIXAREM SOLS

22/12/2022

0 Comments

 
Picture

Va dir l’inefable Gabriel Rufian amb la seva "dialèctica punyent i servidora" i, el Pedro Sánchez va estendre un somriure  sorneguer i silenciós.

Mai compartirem que el partit sigui més important que Catalunya. Sobre tot si l’objectiu és construir una organització per controlar espais institucionals, mediàtics i econòmics, al marge de fer-nos lliures i tenir capacitats decisòries.

Les experiències d’aquells que han patit repressió política, han estat la llavor per construir estadis de llibertat i drets universals. No tenim dades objectives per afirmar que les víctimes de repressions politiques desprès hagin acotat el cap com miserables rendits al poder.

Una investidura a canvi d’una taula de diàleg, situar el dret d’autodeterminació i amnistia per tornar a la política, i comprovar que ni una cosa ni l’altra després de més dos anys, és decebedor. Escoltar al Pedro Sánchez dient: que no te cap intenció de convocar la taula de diàleg perquè entén que les converses ja han donat el seu fruit, i més desprès de l’aprovació al Senat la derogació de la sedició i la reforma de la malversació (catradio/cat informació), és si més no per quedar-se esma perdut.

Ja no és que el Sánchez ens i els hagi dit que ni autodeterminació ni amnistia reiteradament, és el paper del Rufian que sabent-ho i com un bon lacai els diu: No os deixarem sols. Amb referència a la lluita que tenen amb el PP. Sembla que no interessa recordar qui va fer possible el 155 i la repressió que patim els catalans d’ençà el 2017.
​
I si, el nivell de submissió de ER al “Gobierno de España”, és d’una misèria repugnant. En política gairebé tot és possible. Entregar-se al teu botxí mai.


0 Comments

XAVIER TRIAS

19/12/2022

0 Comments

 
Picture

En Trias pot ser el revulsiu per canviar l’orientació d’unes politiques on els barcelonins han comprovat la seva maldat.

Cap altra alternativa te al seu favor l’honestedat i creiem una certa bona gestió donat el resultat del seu llegat. En Trias va perdre la seva reelecció per una campanya de les esquerres espanyoles i les clavegueres del Estat espanyol tractant-lo de corrupte i ser militant d’un partit “corrupte”.

Al seu favor té i, Trias no s’ha n’amaga, és que no ha tapat don ve i amb qui vol guanyar aquesta partida que podria ser la seva darrera.

Voler guanyar, vol dir que necessita el màxima de vots, també els dels ex CDC, UDC, i republicans rebotats i deixar clar amb qui podria tenir acords i amb qui no.

Ara ve, Trias pot fallar i no guanyar si oblida que el seu EX partit, Convergència Democràtica de Catalunya, no existeix ni institucionalment ni territorialment. Avui el partit organitzat és Junts per Catalunya. Partit que al seu primer Congres ha deixat clar que és octubrista i pro independència.

​La ponència política així ho diu i qui estigui en contra ha de marxar del partit. Se’n diu coherència. Ja en tenim un de partit, ER, que sempre diu que és i treballa per la independència però els seus fets diuen el contrari.

Legítim i lícit dir-nos que no volia que és marxes del Govern. Vergonyós que desprès de la consulta s’escampi la postura perdedora com si fos un error comes pel “sector eixelebrat” de Junts.

I no Xavier, vos només podreu presentar-vos per Junts per Catalunya legalment. O en nom d’altra partit o per una recollida de signatures dels veïns.

Ho diem perquè sembla que oblida que Junts per Catalunya treballa i lluita per la independència de Catalunya. Vostè podrà gestionar, d’acord la Carta Municipal, que podria ser el President de la AMB, però no treballar des del convenciment que Barcelona ha de ser i actuar com la capital de la República Catalana, segur que voldria dir altres coses.


0 Comments

ELS TRES PODERS

15/12/2022

0 Comments

 
Picture

El legislatiu, l’executiu i el judicial són els tres poders que les democràcies de signe capitalista s’han donat per donar legitimats i un cert ordre prou endreçat per garantir unes regles del joc polític i de poder el més equilibrat possible.

Som dels que creiem que sempre ha existit un “quart poder”, que tot i no tenir una vida social directe, te el prou poder com per condicionar masses coses. L’exèrcit.

La dreta espanyola, sobre tot l’hereva del franquisme, i representada pel borbó, creuen que la sobirania resideix al poder judicial i quan toca al exercit.

La justícia espanyola i els seus estaments, cal no oblidar que el Tribunal Constitucional tot i no ser una peça del estament jurídic, està format per ex jutges del poder judicial, avui poden decidir i dir-nos que pot fer un parlament i que pot fer un Govern. Aquest poder és una anomalia, si ens creiem que el poder primari resideix i és propietat del poble.

Cap institució hauria d’estar pel damunt de la sobirania popular i l’únic que pot representar la sobirania popular són els que reben el suport mitjançant el vot; són els diputats. Diputats que d’acord les majories sorgides, primer legislaran i desprès governaran.

Al Estat espanyol, el seus governs de torn, sempre han utilitzat els  poders institucionals per reprimir, liquidar i prohibir a les nacions peninsulars, tot allò que no s’avingui als seus desitjos.

Aquest fet ha deixat clar que parlaments i governs perifèrics no serveixen per altra cosa que per gestionar i apaivagar objectius superiors.

I Catalunya ho ha tastat de forma contundent. Repressió total. Així ho va decidir el poder judicial. I els hi va ser igual si tot el que varem fer va ser escrupolosament democràtic, legítim i pacífic. Decidir, dret que te tot poble, a Espanya està penat.

El poder executiu i legislatiu ho va deixa clar. Al estat espanyol no és pot parlar de tot, ni decidir altra cosa que no sigui el que ells volen. En aquest cas el poder judicial els feia costat sense fissures.

A collons, però ara sembla que el “Gobierno de España” i el legislatiu estan tastant la mateixa medicina. El TC està prenen part per impedir que s’aprovin modificacions de lleis orgàniques. Si més no per veure quines són les majories i les minories.

El normal seria que és deixes, al legislatiu, la seva feina i desprès resoldre els recursos que els hi arribin. Doncs no, volen impedir fins i tot el debat natural i normal. Va passar a Catalunya  i cridaven “a por ellos”.

El problema que és dedueix de tot plegat ja ens ve de la transició. El poder judicial franquista no va pagar cap preu de les seves malifetes. Del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme, que condemnava fins i tot a la mort, al TOP (Tribunal d’ordre públic) i amb un canvi de nom va continuar la seva vida judicial amb els mateixos jutges franquistes. Avui és la Audiència Nacional.

Cap poder pot estar per sobre del legislatiu, que és on resideix la representació popular i el màxim poder democràtic i tècnicament i políticament, de la mateixa forma que el Govern està obligat a donar comptes al Parlament, a proposar lleis o Decrets per aprovar al Parlament, el Tribunal Constitucional hauria d’estar supeditat al Parlament (Congrés). Cap Tribunal del que sigui ha de poder controlar la sobirania popular.

Ara els espanyols tasten i comencen a saber que el regim del 78 mai va fer net i que el franquisme està ven enquistat al Estat espanyol.
​
Els catalans que a dia d’avui encara no entenen, o no volen la independència, potser algun dia se’n empenediran de no haver-ho volgut abans. Espanya ni és un Estat de dret ni reformable i poder jugar amb fer majories al Congrés no serveix per altra cosa que allargar agonies.


0 Comments

REBEL-LIÓ, SEDICIÓ, DESOBEDIÈNCIA, MALVERSADORS. DELINQÜENTS.

13/12/2022

0 Comments

 
Picture

Ni rebel·lió, ni sedició, ni desobediència ni malversadors. Per tan innocents de qualsevol delicte que se’ls vulgui imputar. Ahir, avui i sempre.

Assumir que l’1 d’octubre, el 6 o el 27 de setembre, des de el Parlament i Govern de la Generalitat és va delinquir, és el que va fer el PP amb el PSOE i Ciutadans i per donar-li patina legal, la conjunció astral del poder executiu i judicial van executar que els líders legítims de Catalunya eren uns delinqüents.

No pot ser que se’ns digui que tenim un Parlament, un Govern i una justícia, això si compartida, que no governa ni legisla. El 155 ho va deixar clar.

No hi ha cap delicte quan convoques un Referèndum. Al Estat espanyol el va despenalitzar Zapatero. No hi ha cap delicte quan el programa polític, contracte programa amb la ciutadania, que du una candidatura, és admès legalment d’acord la llei electoral i no pateix cap amputació. No hi ha cap delicte quan a proposta d’un Govern legítim és proposen lleis o decrets a discutir al Parlament per la seva aprovació.

I no hi ha cap delicte, ni de rebel·lió, ni de sedició, ni de malversació. El que hi ha és un Estat que en lloc de resoldre les desaveniencies politiques, les resolt utilitzant tota la repressió que disposa com Estat. La malversació està descartada doncs el sol fet que les despeses per fer un Referèndum hagin passat per on resideix la voluntat popular, el Parlament, i s’hagi aprovat preceptivament, ho legitima.

Ens queda la desobediència i la primera consideració és saber quin és el paper del Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat. Si la legitimitat la dona el “Congreso y Gobierno de España”, haurem d’admetre que les institucions catalanes no són altra cosa que un virregnat amb endollats per fer veure que tenim el que no tenim.

Si per contra som dels convençuts que els catalans som subjecte polític, que la nostra legitimitat democràtica sorgeix del vot popular català, el conflicte històric i latent està servit.

ER ha comés el pitjor error històric des de la perspectiva que sempre han dit que volen la independència de Catalunya. Admetre que és va delinquir.

Negociar uns indults parcials admeten que és va delinquir i ara negociar una rebaixa del codi penal per afavorir alguns politics per “malversar diners públics” i reduir el temps d’inhabilitació, en termes jurídics pot suposar que els autèntics malversadors surtin ven parats. Quan és malversen diners públics, els matisos no han d’existir. L’únic que és pot fer és determinar la pena en funció de la malversació.
​
Postdata. L’1 d’octubre és va fer un referèndum legítim i és va guanyar. La resta bufar i fer ampolles.

0 Comments
<<Previous
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.