Volem dir: Quan la resta de poders pretenen imposar-se al poder legislatiu, poder que ve de la voluntat popular majoritària, la democràcia entra en fallida.
Diuen que la resolució d’un conflicte, tard o d’hora, sempre passa pel diàleg, negociació i acord. Procés que sempre serà el resultat d’unes cessions, única forma, per acordar la fi de qualsevol confrontació.
El que és curiós, o no, és veure que l’apertura d’un procés negociador, sempre està lligat a un equilibri de forces, ho dit d’altra forma, a una pèrdua d’una part del poder.
És indubtable que la unitat territorial de la Espanya franquista i dels borbons, avui, la defensen les dretes i esquerres espanyoles sense matisos; Una Grande y Libre.
Com també ho és l’espanyolització, que de forma contumaç, els poders del Estat, duen a terme des de fa mes de tres segles. De l’espoli econòmic i d’una solidaritat imposada, que son figues d’un altre paner, només amb les balances fiscals publicades una sola vegada pel govern espanyol, va queda clar.
Que ningú s’equivoqui ni l’esguerri. El PSOE mai ha volgut als independentistes catalans com a socis. Ni per governar, ni per legislar. Als que ni ho son, ni ho volen ser, però que utilitzen la independència com esquer electoral, amb aquests si. Ahir eren els botiflers i quinta columnistes. Avui son els col·laboracionistes amb ínfules internacionalistes, de baixa estofa.
ER fa cinc anys amb els seus 13 diputats, va tenir l’oportunitat si s’haguessin sumat els 8 de Junts malgrat que després només en fossin 4, per iniciar un procés de negociació des de posicions de país i progressistes. Tot és va reduir a una “mesa de diàleg” que tenia la pretensió de reunir-se una vegada al mes i que ho va fer tres cops amb quatre anys. Èxit total i la millor legislatura del Pedro Sánchez. Era el moment per introduir canvis dins del poder judicial. I ni això, amb uns indults i una modificació del codi penal a canvi d’eixamplar doctrines jurídiques, el socialistes més contents que un gínjol.
I la reflexió i pregunta és, pot un jutge, tribunal decidir per sobre de la voluntat popular. Diríem que no. És més la justícia i el poder que tenen, sempre ha d’estar sotmès al poder popular, conduit pels seus representants legítims i legals.
Som dels que pensen que el poder judicial ha d’estar sotmès al popular i que els seus estaments de control, han d’estar sota un control verificat mitjançant la tria directe d’aquells que tenen per democràcia el poder popular.
No és admissible que les causes penals tinguin el recorregut que tenen i l’arbitrarietat judicial, Fiscals, jutge instructor i tribunal per emetre sentencia. Tots ells sustentats des de el corporativisme mes salvatge.
El sistema judicial de l’Estat espanyol, és una camama. És un poder que emet justícia a la carta i que canvia la seva doctrina en funció dels interessos d’una part.
Avui el poder judicial espanyol, sense avergonyir-se li està dient al legislatiu i executiu, que pot legislar i que no, i tot en nom de la unitat territorial, mai en nom de la justícia i democràcia.
I aquest el problema intrínsec de la Constitució espanyola; és irreformable si les dretes i esquerres no volen. I mentre que el corporativisme guanyi i l’executiu no tingui cap capacitat per destituir, liquidar i netejar les males herbes, al Estat espanyol tindrem la continuïtat del regim franquista i la dictadura judicial.