Any 1978. Que cofois estaven els politics catalans, s’avia recuperat la Generalitat i és pactava una nova constitució espanyola, això si, més a prop del franquisme que de la segona República. De fet és podrien confondre amb lo substancial, els dos règims no admetien dubtes, Espanya una, una nació la espanyola i uns sols ciutadans els espanyols.
Vull creure que s’ho van creure. L’estat de les autonomies, una certa descentralització política i administrativa, donava credibilitat i fins i tot semblava que tot era possible i que anava de debò. Treballar, fer pedagogia, construir un nou estat i fer-ho des de dins va ser el màxim compromís per part de la classe política catalana. Tenia sentit, si més no les actituds i voluntats dels espanyols ho semblaven.
Ser-hi i aprofitar debilitats politiques o fer costat a governs sense majoria parlamentaria, va ser durant estona l’objectiu. Això si, quan el govern espanyol de torn ha tingut majoria absoluta, els catalans han passat la legislatura sense rascar bola, salvant excepcions per allò de per si tornen temps passats.
No importava si l’estat no aprofundia per ser un estat democràtic. Venint don veníem era el mínim que calia fer, reforçar la democràcia i els valors que comportessin construir una societat justa i lluny de la corrupció.
No importava si l’estat no acabava de fer el pas per reconèixer la plurinacionalitat de l’estat. L’aportació catalana sempre havia de ser generosa i la torna petita, no fos cas que algú s’enfadés.
No importava si el govern espanyol de torn, negava el reconeixement de la llengua catalana dins de l’estat espanyol i fora.
No importava veure les andanades contra el català com a llengua majoritària dels països catalans i anar cap al seu anorreament.
No importava si donàvem suport a uns pressupostos espanyols, any rere any, que deixaven Catalunya pel final i veure, que després d’aquest final tampoc complien les seves pròpies decisions.
No importaven moltes de les decisions que prenien els governs espanyols de torn, com sempre allà hi érem, amb ànim constructiu i donant suport quan més maldades ho tenia el govern de ton espanyol.
Eren els vells temps, temps que han finiquitat un model que mai ha reeixit. 34 anys moderns, a cavall del segle XX i XXI han estat prou i suficient perquè els catalans ens haguem adonat que no hi ha res ha fer. Amb Espanya i els seus espanyols, només és pot construir el que ells volen. Fins i tot el Pere Navarro, ha hagut d’anar a Granada per mirar de convèncer els espanyols d’esquerra que Catalunya mereix un tracte millor.
Fins l’any 2011, ser-hi, participar i fins i tot legitimar les politiques espanyoles tenia el seu sentit per la federació de CiU, ells treballaven per l’encaix i no s’ha n’amagaven. Fins i tot per els de ERC ser-hi, no entrava en contradicció amb els seus postulats “autonòmics” i de lluita per un major sostre competencial i de govern.
Ara però, som en un escenari totalment nou, tant la federació (CiU) amb un programa netament independentista, ara volen un estat per Catalunya, com ERC, que ara si han apostat sense subterfugis per la independència de Catalunya, per tant ara tenim un escenari nou que demanda gestos nous. Aquest nou posicionament polític, i amb un estat espanyol sord i immune a les aspiracions dels catalans, xoca frontalment amb qualsevol aspiració que els grups parlamentaris catalans proposin per Catalunya a Madrid. La proposta espanyola és simple i entenedora, ells governen pels espanyols, això si ni han uns que ho son més que d’altres.
Estratègicament, ser-hi ara, és un error i que només servei per donar legitimitat als acords recentralitzadors i d’ofegament econòmic que la majoria parlamentaria espanyola els hi permet fer.
Retirar-nos ara del Congrés de Diputats, no participar de les “caciquades” del PP, no participar i deixar de ser còmplices del nostre auto espoli, és ara donar una imatge internacional de que nosaltres volem decidir el nostre futur i que si hem de continuar formant part del Congres espanyol, també ho hem de decidir. Ser-hi i participar en el Congrés, és admetre que som espanyols, i tot que legalment sigui així, ara és moment de visiualitzar el primer trencament i raons per fer-ho en tenim.
Cap rendibilitat política en traiem, ni mediàtica. Ells ja se n’encarreguen de filtrar i fer noticiable el que els hi convé. Si no renunciem a ser-hi, s’entendrà que és per qüestions econòmiques de grup, de partit i de salaris.
El govern de Catalunya ha de tenir tot el suport dels politics catalans, i ara quan Espanya ens menysprea, ens insulta, ens ofega, ens amenaça i ens buida de continguts autonòmics, és quan cal fer l’acte més patriòtic que és pot fer a Madrid, NO ANAR-HI MÉS SI NO ÉS PER NEGOCIAR EL DIVORCI, ells continuaran fent i desfent com més els hi plagui.
Tots els hòmes naixen iguals, però és l'última vegada que ho són. Abraham Lincoln
RSS Feed
