ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

QUE "CONY" I FOTEM A MADRID.

11/7/2013

0 Comments

 
Imagen

Any 1978. Que cofois estaven els politics catalans, s’avia recuperat la Generalitat i és pactava una nova constitució espanyola, això si, més a prop del franquisme que de la segona República. De fet és podrien confondre amb lo substancial, els dos règims no admetien dubtes, Espanya una, una nació la espanyola i uns sols ciutadans els espanyols.

Vull creure que s’ho van creure. L’estat de les autonomies, una certa descentralització política i administrativa, donava credibilitat i fins i tot semblava que tot era possible i que anava de debò. Treballar, fer pedagogia, construir un nou estat i fer-ho des de dins va ser el màxim compromís per part de la classe política catalana. Tenia sentit, si més no les actituds i voluntats dels espanyols ho semblaven.

Ser-hi i aprofitar debilitats politiques o fer costat a governs sense majoria parlamentaria, va ser durant estona l’objectiu. Això si, quan el govern espanyol de torn ha tingut majoria absoluta, els catalans han passat la legislatura sense rascar bola, salvant excepcions per allò de per si tornen temps passats.

No importava si l’estat no aprofundia per ser un estat democràtic. Venint don veníem era el mínim que calia fer, reforçar la democràcia i els valors que comportessin construir una societat justa i lluny de la corrupció.

No importava si l’estat no acabava de fer el pas per reconèixer la plurinacionalitat de l’estat. L’aportació catalana sempre havia de ser generosa i la torna petita, no fos cas que algú s’enfadés.

No importava si el govern espanyol de torn, negava el reconeixement de la llengua catalana dins de l’estat espanyol i fora.

No importava veure les andanades contra el català com a llengua majoritària dels països catalans i anar cap al seu anorreament.

No importava si donàvem suport a uns pressupostos espanyols, any rere any, que deixaven Catalunya pel final i veure, que després d’aquest final tampoc complien les seves pròpies decisions.

No importaven moltes de les decisions que prenien els governs espanyols de torn, com sempre allà hi érem, amb ànim constructiu i donant suport quan més maldades ho tenia el govern de ton espanyol.

Eren els vells temps, temps que han finiquitat un model que mai ha reeixit. 34 anys moderns, a cavall del segle XX i XXI han estat prou i suficient perquè els catalans ens haguem adonat que no hi ha res ha fer. Amb Espanya i els seus espanyols, només és pot construir el que ells volen. Fins i tot el Pere Navarro, ha hagut d’anar a Granada per mirar de convèncer els espanyols d’esquerra que Catalunya mereix un tracte millor.

Fins l’any 2011, ser-hi, participar i fins i tot legitimar les politiques espanyoles tenia el seu sentit per la federació de CiU, ells treballaven per l’encaix i no s’ha n’amagaven. Fins i tot per els de ERC ser-hi, no entrava en contradicció amb els seus postulats “autonòmics” i de lluita per un major sostre competencial i de govern.

Ara però, som en un escenari totalment nou, tant la federació (CiU) amb un programa netament independentista, ara volen un estat per Catalunya, com  ERC, que ara si han apostat sense subterfugis per la independència de Catalunya, per tant ara tenim un escenari nou que demanda gestos nous. Aquest nou posicionament polític, i amb un estat espanyol sord i immune a les aspiracions dels catalans, xoca frontalment amb qualsevol aspiració que els grups parlamentaris catalans proposin per Catalunya a Madrid. La proposta espanyola és simple i entenedora, ells governen pels espanyols, això si ni han uns que ho son més que d’altres.

Estratègicament, ser-hi ara, és un error i que només servei per donar legitimitat als acords recentralitzadors i d’ofegament econòmic que la majoria parlamentaria espanyola els hi permet fer.

Retirar-nos ara del Congrés de Diputats, no participar de les “caciquades” del PP, no participar i  deixar de ser còmplices del nostre auto espoli, és ara donar una imatge internacional de que nosaltres volem decidir el nostre futur i que si hem de continuar formant part del Congres espanyol, també ho hem de decidir. Ser-hi i participar en el Congrés, és admetre que som espanyols, i tot que legalment sigui així, ara és moment de visiualitzar el primer trencament i raons per fer-ho en tenim.

Cap rendibilitat política en traiem, ni mediàtica. Ells ja se n’encarreguen de filtrar i fer noticiable el que els hi convé. Si no renunciem a ser-hi, s’entendrà que és per qüestions  econòmiques de grup, de partit i de salaris.

El govern de Catalunya ha de tenir tot el suport dels politics catalans, i ara quan Espanya ens menysprea, ens insulta, ens ofega, ens amenaça i ens buida de continguts autonòmics, és quan cal fer l’acte més patriòtic que és pot fer a Madrid, NO ANAR-HI MÉS SI NO ÉS PER NEGOCIAR EL DIVORCI, ells continuaran fent i desfent com més els hi plagui.

Tots els hòmes naixen iguals, però és l'última vegada que ho són.               Abraham Lincoln



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.