ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

QUE VOLEN AQUESTA GENT.

6/6/2016

0 Comments

 
Picture

Izquierda Unida, eufemisme utilitzat per amagar el Partit Comunista d’Espanya, mai ha governat a Espanya. Tampoc ho ha fet a cap Comunitat Autònoma. La seva implantació sempre ha estat relacionada amb la misèria social. Estratègies variades al costat del PSOE a Andalusia o al costat del PP a Extremadura, els ha dut al pitjor resultat electoral del 20 D, amb dos diputats quedant clar que el moviment dels indignants a estat rendibilitzat per Podemos amb 69 diputats.

Un gran discurs. revolucionari, a favor dels oprimits, i els desagraïts dels treballadors i ciutadans mai els han donat el seu favor perquè governin on és decideix tot, a Madrid.

Uns quants diputats en algunes Autonomies i unes poques alcaldies, be tot i que ara algunes són importants, però sempre col·ligats amb d’altres, és el seu bagatge polític. Izquierda Unida és l’organització de la revolució pendent, la que no te inconvenient per acceptar els borbons i la seva bandera. I ja portem 38 anys de “democràcia” i el resultat és de 923.105 seguidors de 25.839.234 votants. És calcula que a l’any 2500 i si els astres s’alineen poden guanyar. Aquests són el referent clandestí de les CUP.

Les CUP, candidatures d’unitat popular, han millorat les expectatives politiques i institucionals. De tenir representació a 8 municipis, aconsegueixen 3 diputats al Parlament de Catalunya en primeres i 10 en segones. Un salt extraordinari tenint en compta el limitat bagatge polític i representatiu que duien.

El que no saben els de les CUP, Izquierda Unida si, és que avui pots ser determinant i dema, no només no, sinó que pots desaparèixer del mapa si no hi ha transformació com va fer el PCE i que tot i així no els ha servit de res.

Les CUP, a dia d’avui, tot se’ls hi suposa. Fins i tot el seu patriotisme. Com és pot demanar el vot per aquells com els de Podemos que escampen arreu i sense complexes el seu patriotisme espanyol (Errejon dixit). Queda clar, els anticapitalistes espanyols són dels nostres, la ideologia per damunt de tot. Pels espanyols no, primer la seva pàtria Espanya i desprès alguns drets democràtics i socials.

Desemmascarar el que pretenen alguns de les CUP, ara ja pot ser fins i tot irrellevant. Si volien fer mal al procés, a la bona gent que s’han manifestat sense mirar altra cosa que el benefici de Catalunya, ho han aconseguit. Alguns apliquen allò tant castís de “la maté porque era mia”. I no, Catalunya, la gent, i el que la majoria vol mai serà de les CUP.

Les CUP ens esta oferint un discurs tant perniciós com ineficaç i el més greu és que encara ni ha que dubta per situar-los on toca. Le CUP no són els companys de viatge lleials i constructors, són i estan a les antípodes. “Pobres, ells no en tenen tota la culpa la seva limitada formació dels valors per guanyar batalles, potser els fa fer astracanades que acontenten als irreverents que mai han estimat Catalunya i que per guanyar la independència segur que no serveix”.

Com és pot defensar l’okupisme com un moviment social i de primer ordre. Hipòcrites, o sou de família benestant i teniu garantida la jubilació i un modus de vida mentrestant. Podeu explicar qui cony pagarà les pensions si tothom fos okupa sense generar cap tipus de riquesa, a banda de la espiritual?

Com és pot defensar un salari universal si no som capaços de donar feina a més de 400.000 aturats, dels quant més del 60% no perceben cap ajut. Qui ho pagarà? Els rics. Jo no vull un pis, vull un xalet i amb piscina i no vull un “Ibiza”, vull un Mercedes.

Com podeu dir que no pagarem el deute. Com collons penseu que hem fet els Hospitals, les escoles, els centres d’atenció, les biblioteques, les piscines, els parcs, demanant crèdit i sabeu perquè, doncs fàcil perquè els okupes no generen recursos i Catalunya té els que té. Son els empresaris i els treballadors a banda dels crèdits els que més aporten. I si tenim deute és perquè tenim un Estat espanyol que ens “roba” i des de fa molt anys i segles, però tot i així si ens hi hem compromès pagarem.

Diuen que en democràcia és pot dir, proposar i guanyar la possibilitat de fer-ho, sempre en absència de violència. En democràcia la violència no només no és el camí, sinó que és l’entrebanc més clar per allunyar-nos. Les CUP poden donar suport ho actuar segons els seus valors, però fer costat als violents, als que no respecten als que no son ni pensen com ells, només té una paraula i tant gruixuda que no farem com la Pilar Rahola de dir-ho per vergonya.

Les CUP amb l’abraçada de l’os, varen enganyar uns quants catalans. Amb teatre del bo mostrant sabates també. Algú pot mostrar-nos una sola iniciativa de les CUP, una de sola, que hagi tingut una incidència real per les classes populars. Cap. Això si, titulars, assemblees i això ara anomenat postureig un munt.

Els deu diputats de les CUP, tenen i per respecte als catalans i al mandat de les urnes, l’obligació de respectar el pacte per garantir la estabilitat del Govern i fer possible que el full de ruta per la independència acabi be.

L’única opció que les CUP tenen per acabar amb els greuges infringits a Junts pel Si, als independentistes i al Govern presidit per Carles Puigdemont, és donar un SI als pressupostos i mostrar públicament lleialtat al Procés i al President que ara ens representa com institució i líder del procés.
​
Fer el contrari, i per molt que alguns pretenguin allargar l’agonia, ha de posar-nos en peu de guerra contra els antisistema, contra els violents i deixar clar que la independència i construcció d’una Catalunya nova no té res a veure amb aquesta gent, i si cal fer noves eleccions anem-hi.

Picture

0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.