RENFE i ADIF per molt que diguin continuen sent empreses publiques, controlades i sucosament regades amb diner públic per l’Estat espanyol.
Tren d’alta velocitat. A Espanya en diuen tren de “alta velocidad española”, AVE, per cosir el territori. Talgo per rodalies a Madrid i ferralla per rodalies de Catalunya. Aquest és l’escenari. Res d’afavorir la mobilitat ciutadana. Res de fomentar el transport públic de proximitat lluny de Madrid. Tot per afavorir les grans constructores “nacionales” construint una xarxa radial d’alta velocitat que no serveix ni per disminuir el transit rodat ni per ser més competitius.
Cal mirar la lletra petita i com és desenvolupant les inversions de l’estat arreu i en concret la gestió que en fa RENFE ADIF per situar-nos. De cada sis combois per rodalies nous de trinca cinc és queden a Madrid i un per Catalunya. El Parc envellit de trens a Madrid són destinats a Catalunya i altres indrets. Catenàries, vies, estacions, accessos, pàrkings, són més del mateix.
Aquesta és en síntesis la situació i tot el que patim com usuaris esdevé pel resultat d’una manca d’inversions i modernització de la xarxa ferroviària. Cal remarcar que són els usuaris amb menys poder adquisitiu els que més la pateixen. Un transport ineficaç, ineficient, ple d’avaries, amb una organització capaç de posar un maquinista de baixa a un comboi que surt amb una hora i mitja de retard.
Catalunya mai ha estat una prioritat en termes d’inversions estatals. La futura estació de La Sagrera ho confirma. Les pífies tècniques a Girona, una estació del AVE a Tarragona en el no res, i un túnel a prop de la Sagrada Família rebutjat per tothom dona raons per saber que a Catalunya no és decideix res.
El més preocupant però, no deixa de ser el paper de CCOO i UGT davant la ignominiosa proposta estatal de rodalies a Catalunya. Són els treballadors, afiliats seus alguns, els que pateixen per anar a la feina. Catalunya té uns sindicats, ja no sabem si de classe o d’alguna altra cosa, que callen. Silenci davant la bestiesa Ferrovial d’una xarxa d’alta velocitat que mai serà rendible, amortitzable i menys afavoridora en termes socials. Silenci gairebé malaltís davant el que està succeint a la xarxa de rodalies trens a Catalunya. Sembla que només és lluita si l’empresa de torn té un Comitè d’Empresa controlat per CCOO o UGT. No és el cas a RENFE. Qui mana és el sindicat corporatiu i classista del SEMAF. Sindicat majoritari i que controla fins i tot les noves contractacions. Sindicat espanyol que en el seu moment és va oposar frontalment i amb amenaces al traspàs complert del servei a la Generalitat.
CCOO i UGT no tenen força a RENFE. Tampoc sabem si no volen violentar als del SEMAF, per cert corresponsables del servei que se’ns ofereix als catalans, però el que no poden fer és defugir la responsabilitat de denunciar i lluitar per un servei de qualitat. Fer-ho és defensar als treballadors, usuaris naturals dels serveis públics. No fer-ho implica lentament que el seu paper de motor de canvi esdevingui irrellevant i desmotivador, cosa que pot incidir definitivament amb el paper dels sindicats dins de la societat i de la seva necessitat.
CCOO i UGT hauran, i més aviat que tard, de decidir on són i quin paper volen jugar. Amb la República catalana o amb el regne d’Espanya que ja fa temps ha decidit que als catalans ni aigua.
RSS Feed
