Tot sembla indicar que els convergents han posat fil a l’agulla. Artur Mas president de CDC i ex President de la Generalitat, vol obrir i eixamplar la base critica i mundana del partit. Lloable si un vol continuar sent actor públic d’una majoria de ciutadans.
Construir, innovar i definir ideologies, mai ha estat feina senzilla. Tenir els referents com a punt de partida és bo, però cal saber que tothom construeix dia a dia nous elements referencials.
És la societat qui demana i proposa. Han de ser les organitzacions i els seus líders els que entomin i proposin noves referències, lligades sens dubta a voluntats majoritàries. Consultar, crear mecanismes de participació, són les millors eines per democratitzar i segurament evitar accions individuals no desitjades.
Ara, i majoritàriament els ciutadans de Catalunya, un 80 %, contemplen l’eufemisme del “dret a decidir” com la millor opció per resoldre la confrontació amb Espanya i el seu Estat. Gairebé un 50 % a favor i sense eufemismes de la independència.
Ser on som, amb un Parlament i Govern, compromesos amb un full de ruta per la independència, determina que els partits favorables facin estratègies de suport. Altrament ni s’entén ni ajuda.
CDC farà, segur, un Congrés que definirà ideologia, estratègia i possiblement alguns tacticismes a emprar a curt termini. Sembla que els que ja treballen per ser els propers dirigents, visualitzen posicionaments, que si més no introdueixen dubtes a curt termini i claredats de futur.
Josep Rull, coordinador d’organització, substituint a l’Oriol Pujol, ens ha fet unes declaracions que ni són menors ni poden deixar als militants indiferents; Al partit hi ha de cabre tothom, els que volen la independència, i els que no la volen.
Tothom pot dir i proposar el que vulgui, faltaria més. El problema és que de moment Catalunya ni és independent ni és Estat. Catalunya és una “Comunidad Autonómica de régimen común”. Aquesta realitat fa inviable que qualsevol partit que ara mateix vulgui la independència, llibertat de Catalunya, i vulgui ocupar un espai polític i social, el que sigui, renuncií com eix troncal a la independència. Ara s’hauria de proposar com un fet indestriable i requeriment basic. Un partit i una organització sempre té uns objectius i ara mateix la independència de Catalunya n’és el més importat. Sense independència i eines d’Estat, Catalunya no se’n sortirà.
Deixar la porta oberta a una militància variada ideològicament, vol dir ocupar un espai polític indeterminat i prou ample com per ocupar la centralitat política. Lloable si és fes des de un país lliure. Ara mateix, on tothom és posiciona, uns contraris, d’altres a favor, un partit també ho ha de fer. Altra cosa serà quan no calgui definir-nos com independentistes.
És tot un contrasentit proposar que tothom i cap ara. Si ens atenem a la proposta també seria possible admetre i proposar que els unionistes d’abans UDC, i tenen lloc. Sobre tot perquè els que queden estan d’acord amb el dret a decidir.
CDC pot aprovar en el seu Congrés de “refundació, renovació” el que vulgui, però fins que no aconseguim la independència, l’objectiu ha de ser prou nítid pels que hi són i pels que si puguin afegir. Obrir les portes als contraris de la independència, per molt que acceptin el dret a decidir, l’únic que fa és embolicar la troca i fugir del discurs sobiranista. Si és vol la sobirania plena, la independència és el millor estadi per gaudir-ne. La resta fullaraca.