Castella, avui vestida d’espanyolisme que no ha renunciat al llegat franquista farà el que calgui per impedir que Catalunya sigui lliure. L’Espanyolisme nostrat a Catalunya, sempre va desunit, menys quan és tracta de barrar el pas al independentisme. Cas Trias.
Que Junts pel Si va ser un cant sense continuïtat, després del 2017, n’hem tinguts probes adequades com per saber que la unitat pro independència avui, és una entelèquia.
De la Historia a vegades n’aprenem per millorar i encertar l’estratègia, però no sempre. A les eleccions municipals convocades el 12 d’abril del 1931, organitzacions catalanistes, independentistes, republicanes i laborals van entendre que per canviar-ho tot, calia una proposta de país liderada pel que millor representes el canvi per alliberar Catalunya de la seva dependència amb Espanya i el seu Estat. Francesc Macià va ser l’escollit, pel seu tarannà i pels seus fets a favor del alliberament de Catalunya. Ell va fundar el partit d’Estat català. Sempre ho va tenir clar, la independència de Catalunya anava lligat a la construcció del seu Estat.
Al Foment republicà instal·lat al carrer del Cros, els dies 17, 18 i19 de març del 1931, amb la ponència política constituïda i presentada per Salvador Albert, Lluhí i Vallesca, Humbert Torres i Joan Lluis Pujol i Font, és va acordar que Francesc Macià, fos el president, i Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader, i Luis Companys en fossin els dirigents del nou partit, ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). (Vida i mort de Lluis Companys, Josep M. Poblet, editorial Pòrtic, publicat al 1976).
Les forces organitzades, polítiques i catalanistes van practicar la generositat i la unitat amb menys d’un mes per afrontar unes eleccions municipals que va conduir a ERC, el nou partit de la unitat catalanista, a una victòria esclatant.
Una unitat que és va esberlar quan la República espanyola i veien que Macià proclamava la República catalana dins d’una confederació de Repúbliques Ibèriques, enviava a tres ministres Lluis Nicolau D’Olwer, Marcel.li Domingo i Fernando de los Rios, per dir-li al MHP Macià que la proclamació del Estat Català no havia caigut be a molts sectors de la no nova República espanyola.
I Macià va renunciar a la independència de Catalunya, al Estat català a canvi d’un Estatut, treballat i pactat a Nuria, que mai és compliria. La renuncia i els seus arguments els van donar els sectors afins a Luis Companys. Macià no s’estaria de dir que era el sacrifici més gran que feia en vida. Un Estatut per un Estat Català.
ER, i són fets contrastat va avantposar els interessos i drets dels catalans a canvi d’una construcció republicana espanyola el 17 d’abril del 1931.
ER, i també son fets contrastats, va trair al MHP Carles Puigdemont, no executant la feina que una part del Govern, els Consellers de ER s’havien compromès. Eines d’Estat.
ER, i també son fets contrastats, va impedir que el President Puigdemont no fos investit per via telemàtica pel boicot dut pel president del Parlament, Torrent, de ER, en lloc d’aplicar els acords i resultat electoral.
ER, i també son fets contrastats, ha preferit legitima a la guàrdia civil amb uns informes falsos, i la justícia espanyola, avants que defensar a la MHP Laura Borràs.
ER potser no tindrà seguiments telefònics, ni acusacions de corrupció, i segur que màniga ampla per viatjar i acordar amb d’altres amb el permís del Estat espanyol a major gloria del PSOE, Sumar, Comuns i el Borbó. Però ER s’ha guanyat a pols que avui tothom pugui saber que és el que ha fet ER després de 93 anys d’existència. Ni tan sols ha aconseguit que l’Estat espanyols restitueixi a tots els efectes, judicials, policials i estatals l’assassinat de Lluis Companys.
Alguns a Junts, fen les seves càbales resultadistes, van, com aquell que no vol la cosa, argumentant que caldrà fins i tot pactar amb ER el nou Govern. Creiem que volen dir presidit per Puigdemont.
Puigdemont és potser el millor líder que avui té Catalunya, no Junts. No sabem quin serà el resultat electoral, però creiem que cal afegir, a banda del històric, com anat al Congres espanyol les relacions entre ER i Junts a les darreres legislatures. El que si podem afirmar és que ER va rebutjar de totes pactar cap estratègia de confrontació ni de negociació. Un torpede al can de la unitat mai escoltat.
No sabem que farà Puigdemont si li calen els vots de ER i d’algú mes, el que si sabem si ens atenem al històric, és que ER només ha de servir per votar a favor de la seva investidura, no per acordar un Govern.
ER ha demostrat que tenint un 52 % dels vots independentistes i majoria absoluta al Parlament, com ve ha dit Puigdemont va fer una renuncia explicita a la independència. Repetir amb els que ja han deixat clares les seves intencions, creiem seria un greu error. Abans noves eleccions.
ER avui ja no practica el que deia l'any 1936. Avui tots els indicadors diuen el contrari.