La banca espanyola tenia liquiditat i maldava per col·locar-la. La bombolla Inmobiliaria va ser la turmenta perfecta. Bancs amb diners, un govern del PP amb l’Aznar de President, una liberalització del sol i una Espanya que no juga a favor de la cultura ni de fer un país competitiu en termes industrials, van fer possible el desastre i el “rescat”.
L’iniciï de tot plegat és d’una obvietat esfereïdora, tenir vivenda. Com diu la sacro santa Constitució espanyola, tothom té dret a una vivenda digna. El problema sorgeix quan l’equilibri preu de la vivenda i salari no existeix agreujat per un mercat de lloguer injust i inapropiat.
El resultat de la bombolla Inmobiliaria desconeguda pel sofert usuari i coneguda pels manegadors planetaris globalitzadors, acaba amb el somni, com una nit d’estiu, del triomfalisme irreverent practicat per uns dirigents espanyols a major gloria d’una Espanya sense futur.
La gravetat però és el que se’n deriva d’una situació que va afectar, afecta i afectarà durant anys als ciutadans. Tot plegat és d’una gravetat extraordinària perquè com sempre qui pateix és el ciutadà indefens, donat que sembla que l’Estat espanyol legisla per tothom, però només en surten beneficiats uns poquets.
El desastre inmobiliari té un abast intern de tal magnitud, que situa a la banca, “element estructural i de necessitat social”, diuen, a prop del desastre. Desprès d’una acció bancària irresponsable, aprofitada només pels constructors, uns legisladors permissius i una administració enlluernada, el tancament de caixa sobrevola teixint un mar de núvols negres amb conseqüències que només patiran els hipotecats .
Cal recordar que l’empresari constructor, és l’únic actor que no pateix, ans al contrari, són el que construeixen amb diners bancaris en forma d’hipoteques que desprès subrogaran als soferts compradors amb preus selvàtics i amb marges de benefici mai vistos.
Un endeutament i una prima de risc disparada, més l’origen del bum inmobiliari a Lehman Brothers, obliga a la UE i Espanya a fer un rescat. Rescat que la UE volia total i que el PP va circumscriure als bancs. Per cert bum que cap altre país de la UE pateix.
Mai sabrem quans han estat els diners que la UE, més el deute espanyol han dedicat al rescat bancari. El FMI parla d’una forquilla entre 80.000 i 100.000 milions d’euros. L’únic que sabem i perquè ho diu el banc d’Espanya, és que de moment dels 51.303 ME que ha rebut la banca, la hisenda espanyola només n’ha recuperat un 5 % i que dona per perduts la resta. El FROB i el Fons de Garantia de Dipositis s’ha buidat i ha fet feliços a uns bancs que són privats, que a sobre de no pagar per les seves malifetes, tornaran a repartir beneficis als seus accionistes.
Mesures com incrementar l’IVA, i pujar uns quants impostos i crear-ne de nous, era el preu del rescat. Ras i curt qui havia i qui ha de pagar el rescat és el ciutadà que només a pretès gaudir d’una vivenda. Els grans especuladors no han petit i fins i tot els fons voltors han fet el seu Agost.
Espanya i el seu Estat, amb l’aquiescència de la UE i el Banc Central Europeu, han comés un crim social. Han permès que qui pagui la crisis, i és quedi sense res, és aquell que només pretenia treball i una vivenda digna. Banquers, constructors i molts corruptes institucionals s’han lliurat, no han pagat, ni pagaran ni mai perdran la seva vivenda.
Espanya no va voler salvar als ciutadans. Va triar salvar als bancs i constructors. Va triar salvar l’Estat. Va triar que fossin altra cop els ciutadans els que paguessin.
Amb els 51.303 milions d’euros, l’Estat podia haver evitat tots i cada un dels “desahucis”, comprant les vivendes als bancs i financeres i havent-los cedit als soferts ciutadans. És l’Estat i el govern espanyol qui decideix les prioritats i en lloc de salvar bancs i ciutadans, prefereix salvar només als banquers i fer-ho gratis.
Qui a dia d’avui algú d’esquerres encara és pregunti perquè volem marxar d’un Estat salvatgement capitalista, és perquè s’ho faci mirar i és pregunti si veritablement és d’esquerres o un assimilat.
RSS Feed
