El pacte de legislatura signat per CiU i per ERC, hauria de tenir una vessant d’excel·lència i un altra de lleialtat.
Deia en Mas que necessitava una majoria extraordinària per portar a terme la proposta, la seva proposta. Els catalans i les catalanes han de tenir la capacitat legal i legitima per decidir el seu futur i en conseqüència el de Catalunya. Mas no va aconseguir la majoria excepcional que demanava i en J. Mª. Puyal és va equivocar estrepitosament amb el seu vaticini.
Deia en Junqueras, nosaltres hem de garantir el procés, no ens en fiem de que siguin capaços d’anar fins el final, nosaltres serem la garantia. Junqueras sabia perfectament que qui guanyaria les eleccions eren els convergents, l’estratègia objectivament velada era evitar com fos que el President Mas tingues majoria absoluta. La raó de la desconfiança va ser explicada i l’argument, més altres accions van quallar, els de CiU no eren de fiar, i els lligams amb el PP i PSOE i una certa “corrupció” n’eren l’excusa. En Junqueras podia haver donat fiabilitat a la petició i proposta del President Mas, ras i curt, no ho va fer. De res va servir el compromís i nou discurs del President, el partidisme i l’interes per augmentar l’espai va pesar i va ser present en tot moment, potser ho arribarem ha lamentar algun dia.
El President Mas va cometre un error tàctic, i si demanava una majoria excepcional, només és podia fer i demanar proposant una candidatura unitària dels sobiranistes. No fer-ho va deslegitimar en el fons la seva pròpia demanda i va abonar el terreny perquè totes les forces d’una forma o d’altra, “unissim forces per impedir que Mas guanyes.
Ara som al davant dels atacs més ferotges que l’estat espanyol pot fer, legalment o des de les clavegueres i ara és quan s’ha de demostrar que el Pacte de legislatura és va fer per Catalunya i no per els partits.
El President Mas i el seu govern de moment du la pitjor part, ha de complir la legalitat espanyola i europea i no pot evitar fer les retallades que afecten directament al benestar dels catalans i en surten perjudicats tots els sectors de la societat civil. Sindicats, oposició i unionistes espanyols, no deixen de culpabilitzar al President Mas, amb motius variats, que arriben fins i tot ha demanar la seva dimissió.
El cap de l’oposició, Oriol Junqueras de moment porta la millor part. No retalla, no gestiona el dia a dia i el que és més important, no ha de suportar un corco com en Duran i Lleida. Ell és limita ha gaudir de posicionaments de denuncia i reivindicatius, tot i que de moment la lleialtat impera sobradament.
Ara be, ERC pot cometre el seu darrer error si l’objectiu és fer el “sor passo” a Convergència. Fa estona que una majoria de catalans volen decidir el seu futur i possiblement ara com mai. El moment continua sent excepcional, en Mas ha fracassat amb la seva demanda de fer un govern de coalició, la intenció és evident, la unitat ara ens fa més forts. Rebutjar la proposta, amb l’excusa de ser oposició i al mateix temps avaladors del govern, és una situació que cada dia que passa menys s’entén. Tot i que continuar com ara. Sembla que mantenir la situació te una certa rendibilitat electoral i segur que el desgast de govern ho avala. La pregunta del milió però és, serveix mantenir aquest escenari al país?, o no deixa de ser en el fons l’expressió manifesta de que en moments excepcionals som incapaços d’anar a una.
No entendre que ens hi juguem el futur i el país, ara si que és podria tractar de deslleial. L’acord per legislatura signat, ara ha de ser un pacte de sang, de fet l’acord hauria de patir una seriosa transmutació, ara el pacte s’ha de reblar amb la pregunta i la data de la consulta. Fer-ho deixarà als d’ERC sense excuses per formar part del Govern i enviarà el missatge més nítid al govern espanyol de que hem pres la decisió i res ho farà canviar.
Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.
Lluis Companys
RSS Feed
