Poc a poc, meticulosament i radicalment, la substitució del català, valencià o mallorquí pel castellà és un fet inqüestionable.
Defensar la nostra llengua, amb l’entramat legal espanyol, castellà, avui és converteix amb una operació d’alt risc.
Dels tres poders que te l’Estat espanyol, el que determina i unifica la construcció de la nació espanyola és la llengua castellana, oficial i d’obligat compliment a totes les institucions espanyoles. Oficial al poder executiu. Oficial al poder legislatiu. Oficial al poder judicial. I com no oficial al Parlament de la Unió Europea.
Del català no podem dir el mateix. No és oficial al nostre Parlament. No és oficial als medis de comunicació i publicitat als territoris de parla catalana. No es oficial al poder judicial instal·lat a Catalunya. No es oficial ni als ports ni aeroports. No és oficial a les escoles, instituts ni universitats. No és oficial als hospitals ni centre d’atenció primària. El que si es oficial, i d’obligada practica i us es el castellà.
Ens podem enganyar, engany que l’únic que ens ofereix és l’anorreament dibuixat des de els Decrets de Nova Planta del Felip V, amb la col·laboració oberta dels botiflers d’ahir i d’avui.
Els castellans avui espanyols, per fi han entès que ja no calen guerres per activar polítiques de liquidació ètnica. Avui ho fan en nom de la justícia i de la democràcia. La espanyola clar.
Si volem mantenir-nos com a poble, amb la nostra llengua, historia i costums, no ni ha prou amb mes o menys competències autonòmiques. Independència o res. I qui digui el contrari menteix.
RSS Feed
