Les institucions de Catalunya intervingudes, sense floritures, ha estat el major desafiament que l’Estat espanyol ens ha ofert els darrers quaranta anys, i malgrat tot l’hem guanyat.
Presó i exili és el que continua oferint l’Estat monàrquic espanyol. Espanya, els unionistes espanyols d’arrel franquista, el seu Estat i els col·laboradors necessaris, no volen saber-ne res de plurinacionalitats ni encaixos. El govern espanyol, insistim, sap que la dictadura va subsistir pel recolzament d’Estats europeus i d’ultramar, que no faran ara que parteixen d’una premissa pseudodemocràtica i recolzats per una colla d’Estats de la UE que només els guia un capitalisme desfermat.
L’Estat espanyol en l’àmbit de la Unió Europea ens guanyarà la partida. En l’àmbit democràtic i popular no. Però són faves comptades. Qui té el poder econòmic i militar o policial guanya la partida. Sobre tot perquè els europeus avui ni volen, ni estan per cap aventura militar ni de confrontació.
A Catalunya, tenim les de perdre. L’Estat espanyol al que els catalans mantenim generosament, tenen i controlen tot el poder per fer-nos desistir. Només la raó, els arguments i una unitat transversal pot fer que el David català guanyi al Goliath espanyol. Fer-ho democràticament i pacíficament és el que estem fen des de fa més de set anys, cosa que ha desfermat una simpatia internacional que mai van tenir els escocesos i quebequas.
Només els pobles que han tingut lideratge se’n n’han sortit. Lideratge per transmetre amb força valors democràtics i amb capacitats estratègiques per proposar com aconseguir l’objectiu que qualsevol poble és mereix en justícia. Cert que ni han hagut com Hitler, Mussolini i Franco que lideraven molt be, el problema és que aquesta gentola proposava mort i destrucció per construir i no és el cas.
Carles Puigdemont, el President legítim, que ho hauria de ser de la República, és avui el gra al cul que té Espanya. És el responsable d’una internacionalització de la causa catalana i dels drets civils com mai ningú en la nostra dissortada historia avia fet. Ni l’avi Macià salvant les distancies.
Espanya va al tot o res, i sembla que alguns de casa encara no han entès. I disposats a fer el que calgui. L’oferta espanyola hores d’ara és definitiva i franquistes, socialistes i els nous nacionalistes espanyols de Ciutadans, ens ho estan refregant per totes bandes. Ho espanyols amb una Espanya una i gran, o res. Punt i final de la negociació.
Potser que no guanyem la partida avui, però si ens mantenim units, dema tenim tots els números de la grossa perquè ens toqui.
Només és possible que perdem la partida si el nacionalista falangista espanyol del Aznar encerta la seva profecia; “Antes se rompera Cataluña”. El nostre trencament només pot ser ideològic i tot que fins ara l’hem anat trampejant, avui tenim uns perills sobrevinguts, la por a la presó, i haver pensat que Espanya ja era una democràcia, que pot de forma indesitjable pensar que altres estratègies ens convenen.
ERC i les CUP no van voler ni acceptar la proposta del President: UNA LLISTA DE PAIS. Les misèries ideològiques i partidistes van poder més que el moment excepcional que viu Catalunya amb una repressió desfermada, i amb presos politics i exiliats.
Ahir a l’entrevista del President a TV3, va tornar a demanar paciència, que teníem temps i que la investidura s’havia de fer d’acord l’1 d’Octubre i el 21 de Desembre. Avui ERC, amb boca de la seva portantveu Marta Vilalta contradiu al President reclamant un Govern de forma immediata i urgent.
Mentrestant els de les CUP procés constituent, insisteixen que només votaran SI, si l’investit és Carles Puigdemont.
Esperpèntic i vergonyós és el mínim per decor que direm. ERC i PDeCAT, fent que sembli que estan amb el President, però ha tingut que ser Junts per Catalunya qui proposi a la mesa del Parlament la modificació del Reglament per poder investir a distancia. Els de les CUP votant no, com el PP, PSOE, Ciutadans i Comuns per investir al Jordi Turull. Proposat que ve de la ma del President Puigdemont. De traca i mocador.
Potser el que ERC, els de les CUP, PDeCAT, i personatges variats volen i pretenen és un Carles Puigdemont voluble, maniobrable, controlable, servil i ajustat a interessos partidistes. A tots aquests els catalans i Catalunya igual són els elements per utilitzar explicant-nos una bona nova futurible i intangible.
El MHP Carles Puigdemont, està llegint adequadament i amb un gran sentit patriòtic el que és viu al carrer des de l’exili. Homes i dones junts, cridant i cantant llibertat presos politics, independència, tots som CDR, Puigdemont el nostre President, i quan ho fan ningú pregunta a ningú de quin collons de partit és.
El President ha dit que ara no ens convenen unes eleccions i té raó. Ara bé, si el que és pretén és qüestionar el lideratge, l’estratègia i com implementar la República catalana, President anem a eleccions. Ara no li podem demanar que posi les urnes però si que pot fer que és facin. Potser seria bo que tothom amb el seu vot digui d’una vegada qui lidera el procés per acabar amb aquest vodevil. Ens hi juguem massa i no seria menor enviar a casa a tots aquells que no fan res més que descoratjar-nos dia rere dia.
RSS Feed
