Qui defensi que els boicots a qualsevol acte, empresa o producte serveix, tenint en compta que la globalització ho fa complicat, potser l’esguerra. Els boicots generals sempre són com allò que carrega el diable. De fet ni han que produeixen l’efecte contrari.
Boicotejar sempre va associat al fet, d’una praxis que potser servia temps ençà utilitzat preferentment per combatre productes nocius. Ara, el boicot s’utilitza com eina política. Sembla que alguns espanyols han contemplat el boicot com eina per erosionar lo català i en concret el desig del dret a decidir.
Partits i entitats de caire social, criden des de Espanya al boicot del productes catalans. Potser el sector del cava és un dels més significatius. Altres amaguen el crit, però sibil·linament el defensen i potencien. Deuen creure que des de la butxaca ens agenollaran.
Boicot i justícia, no casen. De fet Espanya no fa res més que contravenir tractats internacionals de lliure comerç per la porta del darrera.
Tenim la certesa que des de Catalunya, no s’ha fet cap crida per boicotejar cap producte espanyol. És més tenim el convenciment que aquesta crida mai és farà. La fraternitat entre els pobles, te concrecions que van més lluny i té a veure amb els treballadors, les empreses i el seu benestar. La lluita política, ara al segle XXI mai hauria de basar-se amb el boicot.
Malgrat tot acceptem un tipus de boicot, l’ideològic, tot i saben que mai seran tant generals com per fer el mal que és persegueix. Boicot a tot allò que faci ferum de feixisme, de racisme, de xenofòbia, d’intolerància, és un deure. Boicotejar el que és produeix amb l’esforç i suor de la gent, mai.
Demanar boicotejar un mitja de comunicació és a primer cop d’ull lleig. Un dels pilars de qualsevol poble que és vol lliure ha de ser la llibertat total dels mitjans de comunicació. Llibertat d’opinió i expressió en diuen. Ara bé quan un mitja menteix, tergiversa, difama i crea opinió lluny dels estendards democràtics, ha de ser rebutjat i denunciat. No demanarem cap boicot, ara bé, el qui se demanem és que els hi treballen des de posicions democràtiques i progressistes, és repensin que hi fan i quina és la seva contribució d’un mitja com per exemple La Vanguardia i si val la pena barrejar-se amb articulistes que usen la misèria comunicativa com eina de combat.
La pela és la pela, ho sabem, i seria injust demanar a la Pilar Rahola, al Francesc Marc Álvaro, o al Quico Sallés que pleguessin, i no ho farem. Ara bé, si callen davant articles infames on tracten de feixista al Salvador Cardús en el mateix diari on escriuen, potser moltes coses també poden canviar i pensar que molta parafernàlia, però poc o gens disposats a jugar-nos res per la democràcia i Catalunya.
RSS Feed
