En Jaume Giro ahir la va tocar i prou be. “Tenir tres taules fa riure”. El que no va dir és que aquesta és l’estratègia del PSOE; divideix i guanyaràs. Ho han fet amb l’independentisme i ara amb els de Sumar i Podemos.
En la política institucional la dita estesa, és, si vols que no funcioni, que s’eternitzi i sobre tot que mai arribi a cap conclusió munta una Comissió.
Avui la dita, i després del fracàs de la primera taula pactada amb ER fa més de quatre anys, el PSOE per investir al Sánchez, millor tres. Una amb Junts, amb ER i amb el Govern de la Generalitat. Embolica que fa fort, o no, perquè les tres estan sotmeses a la llei autonòmica.
Dividits al Congres, dividits al Senat, dividits al Parlament de Catalunya, dividits al parlament de la UE, escenari que confirma que els catalans ho tenim ben pelut.
Queda confirmat que els partits i líders actuals han renunciat a la unilateralitat i tot ho abonen a la negociació i acord. També queda confirmat que tota negociació només te un repartiment d’èxit si les dues parts tenen algun poder al darrera i si el poder dels pretesos independentistes, és limita al numero d’escons al Congres, afirmen que ja ho hem perdut tot.
Francesc Macià, mort el 25 de Desembre del 1933, ho va tenir clar i funda Estat Català com eina d’alliberament. Sense ideologies i com el millor component per la Nació catalana a partit d’un Estat que confirmi que som una Nació.
Només una proposta que comporti la liquidació de ER, Junts, CUP, i ANC, podria limitar la divisió i constituir l’alternativa gairebé definitiva d’alliberament. Mentrestant siguem nosaltres mateixos els que abonem les diferencies estratègiques, que no te res a veure amb les qüestions socials, mai acabarem amb la nostra dependència.
Sense alliberament nacional, mai tindrem alliberament social. I fins que això no s’entengui, no tenim res ha fer. La resta només serveix per col·locar i viure de la política dins d’una exquisida col·laboració amb els franquistes d’ahir i regim del 78 avui.