9 DE SETEMBRE I DESCOMPTANT.
Gandhi, volia la llibertat i independència de la India. Ningú, fins i tot els que no fan res davant d’injustícies flagrants, poden negar que Gandhi va ser l’artífex per aconseguir la independència del que era una colònia anglesa, la India.
Gandhi va fer vagues de fam, i ens va oferir moments dialèctics memorables. Va conjugar l’acció amb la teoria. De fet, els anglesos no van poder suportar la carrega democràtica dels arguments d’en Gandhi, que denunciava de forma descarnada que els anglesos eren imperialistes i poc o gens respectuosos amb la democràcia i el respecte dels drets dels pobles i la persona.
“Si una llei és injusta, és just transgredir-la”. Gandhi, proposava desobeir, no una, sinó totes les lleis i disposicions que els anglesos disposaven per fer de la India territori d’espoli. Els fets i la documentació existent, més el resultat final, dona fe d’una gran certesa dels arguments que Gandhi va proposar a la ciutadania per aconseguir la llibertat de tota una nació, sotmesa.
La India aconsegueix el seu objectiu, la independència el 15 d’Agost del 1947. Gandhi va pagar amb la seva vida ser el líder d’un procés que va conduir a la independència de la India. El van assassinar el 30 de Gener del 1948. Europa acabava un devastadora guerra mundial i el repartiment del que seran els nous mercats mundials, més la manca d’Estats prou democràtics, en cap cas van aturar les voluntats d’altres pobles per ser lliures.
Som al segle XXI, any 2014, Espanya i per sort físicament ja no és l’imperi aquell on mai és posava el sol. L’estat espanyol forma part de tots els entramats politics internacionals de caire democràtic i és membre de la Unió Europea, d’una Europa que vol i aposta per la democràcia . Espanya te un Parlament (Congrés), triat amb unes votacions democràtiques, que representa una ciutadania i Catalunya en forma part.
Catalunya pot tenir tots els arguments de menyspreu i de maltractament fiscal que vulgui, però això no vol dir que el que fa Espanya no és faci en termes legals i democràtics. Podem denunciar que unes lleis fetes al Congrés són directament una agressió a Catalunya i als catalans, però no direm mai que no és fan des de la “legalitat espanyola democràtica”. És obvi que les lleis que fan a Madrid i que van en contra dels catalans és fan amb l’aquiescència democràtica i observança nostra i de Europea.
Cridar a la insubmissió d’un entramat legislatiu, pot ser tant contraproduent com pretendre dir que ja sabem quina és la majoria a Catalunya per tal o qual cosa. Agradi o no Catalunya i els catalans, hem participat a cada crida electoral de l’Estat espanyol com si ens anés la vida. A dia d’avui CiU, ERC, ICV, encara tenen en actiu diputats espanyols que legitimen democràticament la realitat d’Espanya. No és pot ser partícip d’una llei espanyola i cridar al mateix temps a la desobediència. Europa no ho entén.
Cridar a la desobediència civil o insubmissió, és un error estratègic. La solució a les diferencies que tenim de concepte i de futur, han de venir des de el camp de la política. De govern a govern i de Congrés a Parlament. La ciutadania ara no vol confrontacions, vol solucions pacifiques i democràtiques. Com a molt, la societat civil pot emplenar carrers i places pacíficament per manifestar als politics voluntats. Però amb això no en tenim prou. Ens hem comptar. És hora de la política realista, practica i intel·ligent.
El temps de Gandhi a Europa és historia, ara és el temps dels acords i de practicar la democràcia amb el sentit més ample de la paraula. No guanyarem i fins i tot ens pot anar a la contra proposar accions que Europa no compartiria. Com diu el President de que ens servirà ser independents si la comunitat internacional no ens reconeix.
El reconeixement internacional només vindrà, si el que fem és fa des de premisses escrupolosament democràtiques i si la consulta no és legal unes eleccions autonòmiques si. Legalitat, legitimitat són els pilars. Confrontació, insubmissió i desobediència, si és la proposta, des de aquí jo ho diem, hem perdut i segur que per sempre. Ara ja no és temps dels Gandhi’s i menys a Europa.
Gandhi, volia la llibertat i independència de la India. Ningú, fins i tot els que no fan res davant d’injustícies flagrants, poden negar que Gandhi va ser l’artífex per aconseguir la independència del que era una colònia anglesa, la India.
Gandhi va fer vagues de fam, i ens va oferir moments dialèctics memorables. Va conjugar l’acció amb la teoria. De fet, els anglesos no van poder suportar la carrega democràtica dels arguments d’en Gandhi, que denunciava de forma descarnada que els anglesos eren imperialistes i poc o gens respectuosos amb la democràcia i el respecte dels drets dels pobles i la persona.
“Si una llei és injusta, és just transgredir-la”. Gandhi, proposava desobeir, no una, sinó totes les lleis i disposicions que els anglesos disposaven per fer de la India territori d’espoli. Els fets i la documentació existent, més el resultat final, dona fe d’una gran certesa dels arguments que Gandhi va proposar a la ciutadania per aconseguir la llibertat de tota una nació, sotmesa.
La India aconsegueix el seu objectiu, la independència el 15 d’Agost del 1947. Gandhi va pagar amb la seva vida ser el líder d’un procés que va conduir a la independència de la India. El van assassinar el 30 de Gener del 1948. Europa acabava un devastadora guerra mundial i el repartiment del que seran els nous mercats mundials, més la manca d’Estats prou democràtics, en cap cas van aturar les voluntats d’altres pobles per ser lliures.
Som al segle XXI, any 2014, Espanya i per sort físicament ja no és l’imperi aquell on mai és posava el sol. L’estat espanyol forma part de tots els entramats politics internacionals de caire democràtic i és membre de la Unió Europea, d’una Europa que vol i aposta per la democràcia . Espanya te un Parlament (Congrés), triat amb unes votacions democràtiques, que representa una ciutadania i Catalunya en forma part.
Catalunya pot tenir tots els arguments de menyspreu i de maltractament fiscal que vulgui, però això no vol dir que el que fa Espanya no és faci en termes legals i democràtics. Podem denunciar que unes lleis fetes al Congrés són directament una agressió a Catalunya i als catalans, però no direm mai que no és fan des de la “legalitat espanyola democràtica”. És obvi que les lleis que fan a Madrid i que van en contra dels catalans és fan amb l’aquiescència democràtica i observança nostra i de Europea.
Cridar a la insubmissió d’un entramat legislatiu, pot ser tant contraproduent com pretendre dir que ja sabem quina és la majoria a Catalunya per tal o qual cosa. Agradi o no Catalunya i els catalans, hem participat a cada crida electoral de l’Estat espanyol com si ens anés la vida. A dia d’avui CiU, ERC, ICV, encara tenen en actiu diputats espanyols que legitimen democràticament la realitat d’Espanya. No és pot ser partícip d’una llei espanyola i cridar al mateix temps a la desobediència. Europa no ho entén.
Cridar a la desobediència civil o insubmissió, és un error estratègic. La solució a les diferencies que tenim de concepte i de futur, han de venir des de el camp de la política. De govern a govern i de Congrés a Parlament. La ciutadania ara no vol confrontacions, vol solucions pacifiques i democràtiques. Com a molt, la societat civil pot emplenar carrers i places pacíficament per manifestar als politics voluntats. Però amb això no en tenim prou. Ens hem comptar. És hora de la política realista, practica i intel·ligent.
El temps de Gandhi a Europa és historia, ara és el temps dels acords i de practicar la democràcia amb el sentit més ample de la paraula. No guanyarem i fins i tot ens pot anar a la contra proposar accions que Europa no compartiria. Com diu el President de que ens servirà ser independents si la comunitat internacional no ens reconeix.
El reconeixement internacional només vindrà, si el que fem és fa des de premisses escrupolosament democràtiques i si la consulta no és legal unes eleccions autonòmiques si. Legalitat, legitimitat són els pilars. Confrontació, insubmissió i desobediència, si és la proposta, des de aquí jo ho diem, hem perdut i segur que per sempre. Ara ja no és temps dels Gandhi’s i menys a Europa.
RSS Feed
