La paciència és la mare i l’únic camí per arribar a grans fites, la dita era prou clara, “la paciència és la mare de la ciència”.
En termes politics, aconseguir els ritmes adequats per aprovar i oferir solucions a la societat, és potser la part més complicada. Política i tempos van de la ma. Sense consensos i grans majories, és gairebé impossible situar certes politiques al vell mig de l’acceptació popular.
Tot procés exigeix el treball pedagògic per explicar les seves bondats. Arguments i justificacions faran viable qualsevol procés. Fer-lo que trontolli, només ho pot fer la impaciència.
El 25 de Novembre i desprès d’un recorregut de la societat civil per un costat i del President Mas per l’altre, unes eleccions determinen no només un nou quadre parlamentari, sinó que els catalans tenim, i ara si, la voluntat de decidir el nostre futur com mai. El resultat electoral possibilita escenificar un acord de legislatura i el recorregut, full de ruta, del procés. Una societat civil en marxa, ho fa possible.
El President Mas, ens ho ha dit. Tindrem esculls importants. Ens amenaçaran. Ens faran por. Trauran dossiers falsos i incriminatoris. Ens insultaran. Ens ofegaran institucionalment. Ens diran que anem directes a l’ínfer. Ens diran que al dia següent serem fora d’Europa. Ens diran que l’euro deixarà de ser la nostra moneda. Fins i tot ens diran que no pagarem les pensions i que Catalunya serà una roina. Vaticinava tot això i ens deia que arribar a bon port no és senzill, tot i que ara ens queda menys per fer. Nosaltres sabem que tot plegat és la estratègia dels que no volen perdre la mamella.
Arribar a un acord, crec que ja ho he dit amb un altre post, amb la data pel referendum no te cap problema, és estrictament logística pura, cens, urnes, els components de les taules, i els llocs físics on s’exercirà el vot. Construir la pregunta sembla que és farina d’un altre sac.
Tot i que ara ja si podem confirmar que tenim dos blocs ben definits per exercir el dret a decidir, CiU, ERC, Iniciativa i la CUP a favor (87 Diputats), en contra estan els del PSOE, el PP i els de Ciutadans (48 Diputats), actualment s’està visualitzant que en el bloc del dret a decidir, comencen a surar diferencies a l’hora de concretar quina pregunta s’ha d’adreçar als catalans.
Avis per a navegants. Obviar l’esforç i el clam per fer un 11 de Setembre al 2012, amb més d’1.000.000 de persones per la independència, amb una convocatòria on el lema era per un estat propi. Obviar l’esforç de gairebé dos milions de catalans fent una “cadena”, Via catalana per la independència, amb el que suposa organitzar-ho sense cap incident, ras i curt vol dir que tenim un gruix prou definit i prou organitzat de catalans preparats per aconseguir fites molt més complexes, i no tenir-ho amb compte pot ser un greu error estratègic.
La societat civil ha traspassat la responsabilitat per liderar i dirigir el nostre procés al estament polític. No entomar aquesta responsabilitat, digerir-la i dirigir-la, és no entendre absolutament res, i reduir-ho a la semàntica partidista ni ajuda ni serveix per millorar les expectatives don som ara.
Autodeterminar-nos és el que volem els catalans i als politics no els hi queda cap més remei que facilitar que ho fem democràticament i pacíficament.
Ara el primer pas és saber si la majoria dels catalans volem estar, dependre d’Espanya i del seu estat, amb les condicions que ens volen imposar. Si guanyen els que volen més Espanya, serà el seu moment i fins i tot els agrairem que ens expliquin quina és la seva nova proposta d’encaix, autonòmica, federalista o confederalista. Ara però, cal saber que és el que volen la majoria dels catalans.
Si guanyem els que volem la independència i construir un nou país i un estat, hores d’ara ja sabem el que volem. No volem cap monarquia, ni borbònica ni carlista, no volem cap tercer poder que no sigui independent, volem un país on és premií l’esforç i el treball, volem un país on qui la faci pagui, volem un país on l’equilibra natural és preservi per un futur millor, volem ser competitius sense que això suposi imposar politiques depredadores, volem un país on la justícia social estigui el més equilibrada possible. Nosaltres sabem el que no volem, els altres de moment només ens ofereixen més del mateix i alguna reforma hipotètica, sempre que al conjunt dels espanyols, que no poden ser altra cosa, els hi sembli ve.
La pregunta ha de ser el de menys. El més important és que puguem exercir els dret a votar. La lluita ha de ser estrictament democràtica i qui guanyi ho farà per la senzilla raó de que haurà guanyat la democràcia amb el suport d’una majoria. Ara, el que volem saber és quin suport tenen els unionistes i quin els independentistes i aquesta és la qüestió. Preguntar si volem més autogovern, o més finançament, no resol el problema, ara la pregunta tot i que pugui ser enrevessada, ha de complir un requisit; ha de servir si ens quedem on som, o pel contrari volem sols i sense cap tipus de crossa. Hem de tenir clar que els espanyols del PP i del PSOE s’oposen a que votem per la senzilla raó de que seria el reconeixement de que existeix un poble, el català, diferenciat al que ells volen i pretenen com únic, l’espanyol.
No hi ha països peteits. La grandesa d'un poble no ve mesurada pel nombre que el formen, igual que no mesurem la grandesa d'un home segons la seva estatura. Victor Hugo
RSS Feed
