El Zaragoza i l’Iceta membres destacats i incombustibles, i artífexs de la “pesoacització” del PSC, van descobrir la evidencia i necessitat que calia deixar clar que la cosa no anava de drets ni de democràcia. Anava de poder. Per les esquerres o per les dretes. Poder que només el dona la submissió dels diferents pobles peninsulars. Avui amb la por de la dreta i dema amb la dels “rojos”.
De fet ER i desprès de l’1 d’octubre del 2017 i dels indults, la seva estratègia, anava de; “aquí estem nosaltres per garantir que el PP i Vox no governin a Espanya, la seva nació”.
Salvador Illa ex ministre unionista del PSOE i primer secretari del PSOE a Catalunya, ha fet una crida a les esquerres de Catalunya per guanyar les eleccions espanyoles i barrar el pas al PP i Vox. A totes, fins i tot als que diuen ser independentistes.
Amb ER no tindran problema, els seus vots serviran pel mateix que han fet a Madrid els darrers anys. Estem segurs que la crida de Jordi Turull i Laura Borràs no serà atesa ni per ER ni per les CUP. La del Illa, ens juguem un pèsol, que si que serà atesa per ER, Comuns i una part dels cupaires.
La “taula de diàleg”, la llengua catalana a Brussel·les, els Fons next Generation, rodalies, les inversions aprovades i mai executades, la castellanització de Catalunya, més la postura intransigent d’acabar amb la repressió i la negativa a que els catalans exercim el dret d’autodeterminació, corrobora que:
Espanya, el seu Estat i tot l’entramat institucional mai abordaran la possibilitat d’un acord que reconegui que els catalans i catalanes som subjecte polític que vol dir amb identitat pròpia.
El regim del 78 ho va deixar tot lligat, fins i tot que el repartiment entre les dretes i esquerres espanyoles tindrien el seu torn. 350 diputats pel Congres espanyol.
A Catalunya li corresponen 48, a Euskadi i Navarra 23, a les Illes 8 i al País Valencia 20. Si tots votessin independència, la suma faria 99 i encara quedarien 251 diputats garants de la unitat pàtria del franquisme i del borbó.
Ho dèiem, lligat i ben lligat i ho van fer amb el Franco a la caixa. Uns cracs els franquistes i uns tarats, venuts i botiflers els que ho van permetre sense demanar comptes. Però se’ls va assegurar que tindrien part del pastis.
Son masses els fets els que determinen que estar al Congres i Senat espanyols des de posicions nacionalistes independentistes no serveix per l’objectiu de la independència.
Col·locar, diners pel partit, i negociacions per unes motlles que molt sovint mai arriben, és el que normalment Catalunya obté.
De fet, si Catalunya, l’ independentisme, els nacionalistes, no tinguéssim representació al Congres i Senat espanyols, tindríem exactament el que ara tenim. Suma o resta igual a zero, o lo justet per anar tirant. De Renfe, corredor, etc., ja en parlarem un altra dia.
El que destaca i de forma extraordinària és que som els mateixos “independentistes” amb la peregrina justificació de que els altaveus mediàtics i institucions internacionals estan ubicats a la “gran metròpoli”, Madrid, els que portem 44 anys legitimant el regim del 78.
Cert que el procés te un inici i segurament tindrà un final. L’iniciï, esdevé possible, quan és constata que l’autogovern és una camama, quan les competències no és produeixen, pitjor és recentralitzen. Quan la guerra contra la immersió i la llengua catalana és més oberta que mai, i quan Catalunya perd pes polític, industrial i tecnològic.
Estar a Madrid no ens aproparà a ser un Estat independent. De fet el moment que va permetre situar-nos molt a prop de ser Estat, República catalana, va ser amb un Govern català i Parlament “decidits” a proclamar la independència. El “Gobierno de España”, mai ha estat disposat per fer un Referèndum d’autodeterminació. Ni tant sols a fer una consulta.
Mes de dos milions de catalans sense votar més l’abstenció normal, podria donar un resultat on la interpretació només seria de que a la majoria de catalans el que passi al país veí ens importa un rave.
Si això ho sumem a la vinguda del MHP Carles Puigdemont i la presidència del Pedro Sánchez a la Unió Europea, Catalunya pot tenir el seu moment per implementar la República catalana proclamada el 27 d’octubre del 2017.
Uns volen anar a Madrid amb la peregrina proposta de barrar el pas a la dreta espanyola. Altres volen anar-hi per pactar un nou Referèndum. Finalment tenim els altres que amb l’excusa de la unitat que mai tindrem sembla que siguin els autèntics. Tot plegat només serveix perquè dretes i esquerres unionistes ens venguin que Catalunya avui és un oasis.
Jo ni faré campanya, ni penjaré cartells, ni buscaré aliats per guanyar, ni dedicaré cinc minuts ni que hi hagi una candidatura unitària i de país. Faré vacances, gaudiré de la família i l’alternativa a la meva soledat independentista serà llegir. Tot i esperant que algun dia els 74 diputats i el 52% de vots, tinguin els collons d’implementar la República. Aquest dia hi serè fins on calgui.
RSS Feed
