ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

SINDICATS, FEDERACIONS REGIONALS?

13/5/2016

0 Comments

 
Picture
Un apunt d'un amic.
​
Alguns coneguts, i també alguns de no coneguts, m’han retret que opinés, en l’escrit Sindicats, relíquies del S.XIX? sobre els sindicats i el sindicalisme sense estar sindicat. Si més no, curiós.

Curiós perquè aquest comentari ja fa aflorar dos dels punts, dels que intentava opinar en l’escrit, que  formen part dels problemes que llastren el sindicalisme actual a casa nostra: el primer, l’endogàmia; el segon, creure que són els únics posseïdors de la veritat. Curiós perquè en la mateixa afirmació “si no ests de cap sindicat, com pots opinar del que fem?” s’amaga el reconeixement implícit de la derrota. Malament si tan sol els treballadors sindicats poden percebre que fan –per a què serveixen- els sindicats en la defensa de tots els treballadors, estiguin sindicats o no, en plena crisi. Curiós que a un treballador, que ha treballat més de 43 anys, li neguin el dret a opinar sobre el món del treball.

El segon retret més recorrent ha estat el que soc un “independentista radical” i que per tan desconec “la realitat de la societat catalana”. Deixem el comentari, intrínsicament pervers i manipulador, de que un independentista no està capacitat per conèixer la realitat de la societat on viu, per parlar-ne un altre dia. Per reforçar aquesta opinió, sobre la manca de coneixement dels independentistes, m’afegien, tot fent conya, que en la manifestació del Primer de Maig no havia presencia, excepte algun cas anecdòtic, ni de líders independentistes, ni de banderes independentistes. Conclusió: els nacionalistes passem olímpicament dels problemes reals de la societat catalana*.

Aquest és un punt que en l’anterior escrit no comentava, el de la relació entre el sindicalisme i el procés d’alliberament nacional que vivim a Catalunya, i m’adono que va ser un error no fer-ho. Quan, amb una colla d’amics, parlàvem d’aquests retrets, l’explicació que els feia era a l’inrevés, tot fent preguntes: Què han fet, i estan fent, els sindicats majoritaris a Catalunya per afavorir el procés d’emancipació nacional? Quin posicionament tenen els sindicats respecte a la independència de Catalunya? Per respondre a les preguntes comentava, com a exemple, aquest passat Primer de Maig.

El lema de la manifestació, i de la pancarta unitària, deia: “Treball digne i drets” i com a segon lema “Contra la pobresa salarial i social”. Els discursos, com a resposta als problemes denunciats en els lemes, van ser una repetició i resum dels últims anys: prou retallades. Prou retallades dels governs de dretes catalans i espanyols. El concepte bàsic és que s’ha de salvar l’estat del benestar -una afirmació tan ambigua que inclòs un partit de dretes com C’s la fa seva- era la resposta, el leitmotiv general. Aleshores preguntava, als amics, si eren conscients de que els indepes precisament volem un Estat català per garantir el benestar de tots els ciutadans.

També preguntava, els sindicats CCOO i UGT -que son els majoritaris- expliquen, a tort i a dret, que les retallades que patim els catalans venen pel dèficit fiscal interregional a que sotmet l’Estat espanyol a tots el ciutadans de Catalunya? Els preguntava si expliquen que abans d’exigir al Govern català que no retalli, s’ha d’exigir al Govern de Madrid que posi fi a l’espoli de 45M€ diaris; o fer totes dues exigències de forma conjunta. Què fins acabar amb l’espoli de 16.000M€ anuals, el Govern català no pot fer front a les inversions necessàries en defensa de la societat del benestar. Que el Govern i el Parlament catalans no poden fer lleis en defensa dels ciutadans perquè el Tribunal Constitucional espanyol les recorre totes, manin les dretes o les esquerres.

Les respostes a les preguntes eren negatives. Trist arribar a la conclusió de que no ho expliquen perquè l’única solució, per acabar amb aquesta situació de submissió, és un Estat català. No ho expliquen senzillament perquè aquests sindicats son corretja de transmissió dels seus respectius partits polítics espanyols, amb interessos únicament espanyols, i amb la unitat d’Espanya no es juga.

És una fal·làcia afirmar que el moviment nacionalista català no està preocupat per les reivindicacions dels drets laborals. Ho saben els que, per estratègia partidista, ho afirmen. El problema per a Catalunya és que el moviment sindical majoritari dels últims 60 anys ha estat en mans de sindicats sotmesos a Espanya. Situació agreujada aquests últims sis anys en que la societat catalana ha evolucionat vers posicionaments clarament independentistes.

Resultat inaudit que els sindicats majoritaris que han de defensar els treballadors, i tota la societat catalana, no s’hagin mobilitzat per defensar les 32 lleis catalanes impugnades pel Govern d’Espanya. Lleis socials, com la que estableix un impost als habitatges buits per afavorir el lloguer social, o la de la igualtat entre homes i dones per afavorir la igualtat efectiva de gènere. Encara no entenc com ni CCOO ni UGT no van sortir al carrer en defensa dels més desvalguts quan el Tribunal Constitucional va impugnar la llei del Govern català de pobresa energètica, llei que prohibia a les companyies de llum i gas tallar el subministrament, en cas d'impagament, a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica durant els mesos freds. O la llei que prohibia el fracking , en defensa del medi ambient.

Aquesta repressió constant de l’obra del Govern català perjudica a tots els catalans, treballadors i no treballadors, indepes i no indepes, ataca a tota la societat catalana sense distinció. El sindicats tenen l’obligació de defensar els drets socials, per què no ho fan? Els fa por alinear-se amb el Govern de la Generalitat perquè és de dretes? Encara que les lleis del Govern siguin justes i necessàries? Els fa por alinear-se amb un Govern de la Generalitat perquè nacionalista català? Un Govern que té un full de ruta cap a la independència nacional?

Que no repeteixin la fal·làcia de que els independentistes no hi toquem. Qui està fora de la realitat del segle XXI a Catalunya son aquets sindicats allunyats de les necessitats reals de la societat catalana, que exigeix un model de societat més justa, renovada, dinàmica i humana que només l’Estat català pot portar i garantir. Sindicats que continuen ancorats al segle XIX, amb els seus paradigmes obsolets i superats, en una nova societat que afronta nous reptes. No som precisament els indepes qui ens hem apartat d’aquets sindicats, tal vegada és aquest tipus de fer sindicalisme el que s’ha apartat de la realitat social.Catalunya necessita sindicats nacionals, no federacions regionals.

*També resulta curiós que l’esquerra catalana utilitzi, per desprestigiar el nacionalisme català,  el mateix discurs i la mateixa terminologia que el unionisme més radical, o la esquerra i dreta espanyoles.


Publicado por Firam en 12:14 de Jordi Baquer




0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.