Un apunt d'un amic.
Alguns coneguts, i també alguns de no coneguts, m’han retret que opinés, en l’escrit Sindicats, relíquies del S.XIX? sobre els sindicats i el sindicalisme sense estar sindicat. Si més no, curiós.
Curiós perquè aquest comentari ja fa aflorar dos dels punts, dels que intentava opinar en l’escrit, que formen part dels problemes que llastren el sindicalisme actual a casa nostra: el primer, l’endogàmia; el segon, creure que són els únics posseïdors de la veritat. Curiós perquè en la mateixa afirmació “si no ests de cap sindicat, com pots opinar del que fem?” s’amaga el reconeixement implícit de la derrota. Malament si tan sol els treballadors sindicats poden percebre que fan –per a què serveixen- els sindicats en la defensa de tots els treballadors, estiguin sindicats o no, en plena crisi. Curiós que a un treballador, que ha treballat més de 43 anys, li neguin el dret a opinar sobre el món del treball.
El segon retret més recorrent ha estat el que soc un “independentista radical” i que per tan desconec “la realitat de la societat catalana”. Deixem el comentari, intrínsicament pervers i manipulador, de que un independentista no està capacitat per conèixer la realitat de la societat on viu, per parlar-ne un altre dia. Per reforçar aquesta opinió, sobre la manca de coneixement dels independentistes, m’afegien, tot fent conya, que en la manifestació del Primer de Maig no havia presencia, excepte algun cas anecdòtic, ni de líders independentistes, ni de banderes independentistes. Conclusió: els nacionalistes passem olímpicament dels problemes reals de la societat catalana*.
Aquest és un punt que en l’anterior escrit no comentava, el de la relació entre el sindicalisme i el procés d’alliberament nacional que vivim a Catalunya, i m’adono que va ser un error no fer-ho. Quan, amb una colla d’amics, parlàvem d’aquests retrets, l’explicació que els feia era a l’inrevés, tot fent preguntes: Què han fet, i estan fent, els sindicats majoritaris a Catalunya per afavorir el procés d’emancipació nacional? Quin posicionament tenen els sindicats respecte a la independència de Catalunya? Per respondre a les preguntes comentava, com a exemple, aquest passat Primer de Maig.
El lema de la manifestació, i de la pancarta unitària, deia: “Treball digne i drets” i com a segon lema “Contra la pobresa salarial i social”. Els discursos, com a resposta als problemes denunciats en els lemes, van ser una repetició i resum dels últims anys: prou retallades. Prou retallades dels governs de dretes catalans i espanyols. El concepte bàsic és que s’ha de salvar l’estat del benestar -una afirmació tan ambigua que inclòs un partit de dretes com C’s la fa seva- era la resposta, el leitmotiv general. Aleshores preguntava, als amics, si eren conscients de que els indepes precisament volem un Estat català per garantir el benestar de tots els ciutadans.
També preguntava, els sindicats CCOO i UGT -que son els majoritaris- expliquen, a tort i a dret, que les retallades que patim els catalans venen pel dèficit fiscal interregional a que sotmet l’Estat espanyol a tots el ciutadans de Catalunya? Els preguntava si expliquen que abans d’exigir al Govern català que no retalli, s’ha d’exigir al Govern de Madrid que posi fi a l’espoli de 45M€ diaris; o fer totes dues exigències de forma conjunta. Què fins acabar amb l’espoli de 16.000M€ anuals, el Govern català no pot fer front a les inversions necessàries en defensa de la societat del benestar. Que el Govern i el Parlament catalans no poden fer lleis en defensa dels ciutadans perquè el Tribunal Constitucional espanyol les recorre totes, manin les dretes o les esquerres.
Les respostes a les preguntes eren negatives. Trist arribar a la conclusió de que no ho expliquen perquè l’única solució, per acabar amb aquesta situació de submissió, és un Estat català. No ho expliquen senzillament perquè aquests sindicats son corretja de transmissió dels seus respectius partits polítics espanyols, amb interessos únicament espanyols, i amb la unitat d’Espanya no es juga.
És una fal·làcia afirmar que el moviment nacionalista català no està preocupat per les reivindicacions dels drets laborals. Ho saben els que, per estratègia partidista, ho afirmen. El problema per a Catalunya és que el moviment sindical majoritari dels últims 60 anys ha estat en mans de sindicats sotmesos a Espanya. Situació agreujada aquests últims sis anys en que la societat catalana ha evolucionat vers posicionaments clarament independentistes.
Resultat inaudit que els sindicats majoritaris que han de defensar els treballadors, i tota la societat catalana, no s’hagin mobilitzat per defensar les 32 lleis catalanes impugnades pel Govern d’Espanya. Lleis socials, com la que estableix un impost als habitatges buits per afavorir el lloguer social, o la de la igualtat entre homes i dones per afavorir la igualtat efectiva de gènere. Encara no entenc com ni CCOO ni UGT no van sortir al carrer en defensa dels més desvalguts quan el Tribunal Constitucional va impugnar la llei del Govern català de pobresa energètica, llei que prohibia a les companyies de llum i gas tallar el subministrament, en cas d'impagament, a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica durant els mesos freds. O la llei que prohibia el fracking , en defensa del medi ambient.
Aquesta repressió constant de l’obra del Govern català perjudica a tots els catalans, treballadors i no treballadors, indepes i no indepes, ataca a tota la societat catalana sense distinció. El sindicats tenen l’obligació de defensar els drets socials, per què no ho fan? Els fa por alinear-se amb el Govern de la Generalitat perquè és de dretes? Encara que les lleis del Govern siguin justes i necessàries? Els fa por alinear-se amb un Govern de la Generalitat perquè nacionalista català? Un Govern que té un full de ruta cap a la independència nacional?
Que no repeteixin la fal·làcia de que els independentistes no hi toquem. Qui està fora de la realitat del segle XXI a Catalunya son aquets sindicats allunyats de les necessitats reals de la societat catalana, que exigeix un model de societat més justa, renovada, dinàmica i humana que només l’Estat català pot portar i garantir. Sindicats que continuen ancorats al segle XIX, amb els seus paradigmes obsolets i superats, en una nova societat que afronta nous reptes. No som precisament els indepes qui ens hem apartat d’aquets sindicats, tal vegada és aquest tipus de fer sindicalisme el que s’ha apartat de la realitat social.Catalunya necessita sindicats nacionals, no federacions regionals.
*També resulta curiós que l’esquerra catalana utilitzi, per desprestigiar el nacionalisme català, el mateix discurs i la mateixa terminologia que el unionisme més radical, o la esquerra i dreta espanyoles.
Publicado por Firam en 12:14 de Jordi Baquer
Alguns coneguts, i també alguns de no coneguts, m’han retret que opinés, en l’escrit Sindicats, relíquies del S.XIX? sobre els sindicats i el sindicalisme sense estar sindicat. Si més no, curiós.
Curiós perquè aquest comentari ja fa aflorar dos dels punts, dels que intentava opinar en l’escrit, que formen part dels problemes que llastren el sindicalisme actual a casa nostra: el primer, l’endogàmia; el segon, creure que són els únics posseïdors de la veritat. Curiós perquè en la mateixa afirmació “si no ests de cap sindicat, com pots opinar del que fem?” s’amaga el reconeixement implícit de la derrota. Malament si tan sol els treballadors sindicats poden percebre que fan –per a què serveixen- els sindicats en la defensa de tots els treballadors, estiguin sindicats o no, en plena crisi. Curiós que a un treballador, que ha treballat més de 43 anys, li neguin el dret a opinar sobre el món del treball.
El segon retret més recorrent ha estat el que soc un “independentista radical” i que per tan desconec “la realitat de la societat catalana”. Deixem el comentari, intrínsicament pervers i manipulador, de que un independentista no està capacitat per conèixer la realitat de la societat on viu, per parlar-ne un altre dia. Per reforçar aquesta opinió, sobre la manca de coneixement dels independentistes, m’afegien, tot fent conya, que en la manifestació del Primer de Maig no havia presencia, excepte algun cas anecdòtic, ni de líders independentistes, ni de banderes independentistes. Conclusió: els nacionalistes passem olímpicament dels problemes reals de la societat catalana*.
Aquest és un punt que en l’anterior escrit no comentava, el de la relació entre el sindicalisme i el procés d’alliberament nacional que vivim a Catalunya, i m’adono que va ser un error no fer-ho. Quan, amb una colla d’amics, parlàvem d’aquests retrets, l’explicació que els feia era a l’inrevés, tot fent preguntes: Què han fet, i estan fent, els sindicats majoritaris a Catalunya per afavorir el procés d’emancipació nacional? Quin posicionament tenen els sindicats respecte a la independència de Catalunya? Per respondre a les preguntes comentava, com a exemple, aquest passat Primer de Maig.
El lema de la manifestació, i de la pancarta unitària, deia: “Treball digne i drets” i com a segon lema “Contra la pobresa salarial i social”. Els discursos, com a resposta als problemes denunciats en els lemes, van ser una repetició i resum dels últims anys: prou retallades. Prou retallades dels governs de dretes catalans i espanyols. El concepte bàsic és que s’ha de salvar l’estat del benestar -una afirmació tan ambigua que inclòs un partit de dretes com C’s la fa seva- era la resposta, el leitmotiv general. Aleshores preguntava, als amics, si eren conscients de que els indepes precisament volem un Estat català per garantir el benestar de tots els ciutadans.
També preguntava, els sindicats CCOO i UGT -que son els majoritaris- expliquen, a tort i a dret, que les retallades que patim els catalans venen pel dèficit fiscal interregional a que sotmet l’Estat espanyol a tots el ciutadans de Catalunya? Els preguntava si expliquen que abans d’exigir al Govern català que no retalli, s’ha d’exigir al Govern de Madrid que posi fi a l’espoli de 45M€ diaris; o fer totes dues exigències de forma conjunta. Què fins acabar amb l’espoli de 16.000M€ anuals, el Govern català no pot fer front a les inversions necessàries en defensa de la societat del benestar. Que el Govern i el Parlament catalans no poden fer lleis en defensa dels ciutadans perquè el Tribunal Constitucional espanyol les recorre totes, manin les dretes o les esquerres.
Les respostes a les preguntes eren negatives. Trist arribar a la conclusió de que no ho expliquen perquè l’única solució, per acabar amb aquesta situació de submissió, és un Estat català. No ho expliquen senzillament perquè aquests sindicats son corretja de transmissió dels seus respectius partits polítics espanyols, amb interessos únicament espanyols, i amb la unitat d’Espanya no es juga.
És una fal·làcia afirmar que el moviment nacionalista català no està preocupat per les reivindicacions dels drets laborals. Ho saben els que, per estratègia partidista, ho afirmen. El problema per a Catalunya és que el moviment sindical majoritari dels últims 60 anys ha estat en mans de sindicats sotmesos a Espanya. Situació agreujada aquests últims sis anys en que la societat catalana ha evolucionat vers posicionaments clarament independentistes.
Resultat inaudit que els sindicats majoritaris que han de defensar els treballadors, i tota la societat catalana, no s’hagin mobilitzat per defensar les 32 lleis catalanes impugnades pel Govern d’Espanya. Lleis socials, com la que estableix un impost als habitatges buits per afavorir el lloguer social, o la de la igualtat entre homes i dones per afavorir la igualtat efectiva de gènere. Encara no entenc com ni CCOO ni UGT no van sortir al carrer en defensa dels més desvalguts quan el Tribunal Constitucional va impugnar la llei del Govern català de pobresa energètica, llei que prohibia a les companyies de llum i gas tallar el subministrament, en cas d'impagament, a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica durant els mesos freds. O la llei que prohibia el fracking , en defensa del medi ambient.
Aquesta repressió constant de l’obra del Govern català perjudica a tots els catalans, treballadors i no treballadors, indepes i no indepes, ataca a tota la societat catalana sense distinció. El sindicats tenen l’obligació de defensar els drets socials, per què no ho fan? Els fa por alinear-se amb el Govern de la Generalitat perquè és de dretes? Encara que les lleis del Govern siguin justes i necessàries? Els fa por alinear-se amb un Govern de la Generalitat perquè nacionalista català? Un Govern que té un full de ruta cap a la independència nacional?
Que no repeteixin la fal·làcia de que els independentistes no hi toquem. Qui està fora de la realitat del segle XXI a Catalunya son aquets sindicats allunyats de les necessitats reals de la societat catalana, que exigeix un model de societat més justa, renovada, dinàmica i humana que només l’Estat català pot portar i garantir. Sindicats que continuen ancorats al segle XIX, amb els seus paradigmes obsolets i superats, en una nova societat que afronta nous reptes. No som precisament els indepes qui ens hem apartat d’aquets sindicats, tal vegada és aquest tipus de fer sindicalisme el que s’ha apartat de la realitat social.Catalunya necessita sindicats nacionals, no federacions regionals.
*També resulta curiós que l’esquerra catalana utilitzi, per desprestigiar el nacionalisme català, el mateix discurs i la mateixa terminologia que el unionisme més radical, o la esquerra i dreta espanyoles.
Publicado por Firam en 12:14 de Jordi Baquer
RSS Feed
