Lluis Companys va dir; “Totes les causes justes del mon tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Nosaltres afegim; “I a tots els demòcrates que defensen la Declaració Universal dels Drets Humans”.
No cal que ens escarrassem, la proximitat del 1 d’Octubre, posa a tothom on vol estar. El temps del purgatori s’ha exhaurit. A favor de les urnes i que el poble català trií, o contrari a la democràcia de base popular. Caixa o faixa.
Cap legalitat, pot escapçar el dret legítim de tot un poble a canviar democràticament la legalitat. D’això se’n diu sobirania per decidir-ho tot. El fons de qüestió a aquestes alçades està clar. O el poder polític a Catalunya el tenen els espanyols o el tenim els catalans. Justa la fusta. Si el tenen els espanyols, ras i curt vol dir que totes les decisions, amb el vist i plau dels espanyols fincats aquí, és prendran a Madrid. Com fins ara.
Pablo Iglesias, Ada Colau i Xavier Domènech, són un frau. La seva pretensió de fer-nos creure que eren d’esquerres i revolucionaris ha quedat esmicolada i ja fa estona. La proposta de Llei del Referèndum d’Autodeterminació, ha accelerat els esdeveniments. Iglesias, Echenique, Colau, Pisarelo i Domènech, no només s’han posicionat amb el “trio calavera”, sinó que han fet un pas més, estan al costat del PP, PSOE i Ciutadans. El cercle espanyol en defensa d’una “España grande y libre” s’ha tancat. Tot lligat i ben lligat. Ha quedat clar, amb aquets no només no hi podem comptar, sinò que és més greu, han proposat boicot al Referèndum.
Queden 85 dies. Oblidar-nos dels espanyols que amb diferents arguments no volen que votem, és el que ara toca. Segur que tindrem altres feines. Conservar la unitat transversal que tant ens ha costat serà basic. Fer una campanya modèlica, amb els arguments que tenim, és la tasca que segur farà guanyar adeptes a la causa.
Ens volen aïllar. A Espanya malgrat excepcions, com el Cotarelo i Beiras, per motius varis i variats, tenim uns suports insignificants, cosa que no canviarà. De la resta del Univers, tot i que l’Estat espanyol ha pretès condemnar-nos per tot, les simpaties van in crescendo a bon ritme.
ERC, ho ha intentat. La seva aproximació, fins i tot amb vots, als comuns, és un fracàs. Va ser un fracàs no fer un Junts per Barcelona. Va ser i és un fracàs investir la Colau. Ha esta un fracàs els intents de sumar sinergies amb el Coscubiela i Rabell. Ha estat un fracàs no entendre que les esquerres espanyoles mai seran com les catalanes. Abans tampoc. Ara que tot és clar, i sense cap apriorisme, toca oblidar-nos d’uns aliats que mai han volgut reconèixer obertament que els drets dels pobles expressats democràticament ho són tot.
Nosaltres fins i tot sols farem via, perquè volem i ens empara la justesa del nostre propòsit, i tot i que alguns creguin que tenen tot el poder per impedir la democràcia, també saben que no podran impedir-la. Com diu el President Puigdemont, no tenen tantes presons per tanta democràcia.
RSS Feed
