
A l’Estat espanyol les esquerres variades sempre han manifestat i reivindicat que les seves politiques socials han estat proposades en clau progressista. Quan són les dretes els que proposen “politiques socials”, els d’esquerres no triguen ni un minut ha denunciar-les com de dretes, reaccionaries i injustes. Aquest és el joc polític a l’Estat espanyol; dretes contra esquerres i esquerres contra dretes. A Europa també, però mai arriben al paroxisme antagònic pre revolucionari.
És però l’historia moderna la que ens explica el perquè de tot plegat i en concret l’antagonisme entre dretes i esquerres. En primer lloc cal conèixer com Castella i el seu regne amb les aliances estratègiques eternes amb l’Església i França, és consolida com el bastió del Sud d’Europa guardiana de les essències cristianes inquisitorials.
Ni la revolta comunera castellana al 1520 contra Carlos V, pot evitar els designis negres per construir el relat castellà que en el temps serà únic i dominant, sense signes, o molt poquets de progrés i de justícia social.
El regne de Castella primer i Espanya després, han guanyat la partida a la resta de pobles que habiten a la Península. Portugal i Gibraltar en són les excepcions per distints motius. Una partida guanyada sempre per la força de les armes.
El diàleg, el pacte i l’acord entre iguals, no forma part de la idiosincràsia castellana. “Vèncer o morir. Viva la muerte. Todo por la patria”. Frases curtes i penetrants com una daga per mostrar que la cosa va de guanyar o perdre, mai d’un acord. Va de poder, d’interessos i de identitat.
A l’època feudal la denominació dreta esquerra no existia. Eren famílies dinàstiques amb l’ajut d’exèrcits mercenaris, minoritaris respecte la ciutadania, les que tenien el poder absolut. D’aquí les monarquies absolutistes. Un poder al que mai renunciarien ni delegarien, ates que fer-ho hagués suposat el declivi dinàstic familiar i del seu entorn.
Són els nous temps i una revolució industrial, amb nous sistemes productius els que faran possible un canvi social, amb un repartiment molt incipient del poder que serà polític, mai econòmic.
Equilibrar el repartiment del poder és el repte i als grans pensadors teòrics i pràctics només se’ls acut una forma; utilitzar la democràcia com pilar estructural pels nous temps moderns. Això si, construint unes regles de joc, que permetin deixar-ho tot com sempre. El capitalisme en serà l’essència, que de moment impera i guanya a qualsevol altra ideologia i sistema.
És primer la petita burgesia organitzada la que fa una revolució, “la industrial”. És la burgesia amb un estatus social superior, la que entoma el repte per unes noves relacions comercials i de treball. És al mateix temps la que condicionarà la creació del nou estigma modern, dretes i esquerres.
“Els que proposen, els que innoven, els que arrisquen el seu patrimoni, per cert patrimoni de vegades d’origen incert o guanyat amb guerres, són els de la dreta. Els de les esquerres són els que no tenen res ni cap altre futur que els de les dretes no contemplin”.
Dretes i esquerres, conceptes antagònics i confrontats a Espanya. Els espanyols de dretes contra els espanyols d’esquerres. Anatema completament falsa. Treballadors explotats i oprimits votant als de dretes. Treballadors servin com esclaus moderns i venent-se per un plat de llenties a les dretes nacionals i internacionals. Aristocràcia obrera. Potser els treballadors volen ser de dretes per les formes i continguts pràctics.
Les esquerres volen repartir i impedir que uns pocs ho tinguin i manipulin tot i unes dretes a Espanya que no estan disposades a renunciar als seus privilegis. Aquesta realitat i unes estructures socials i politiques d’arrel franquista, impedeixen qualsevol canvi. Qualsevol entesa que no sigui estrictament garantir els seus interessos de classe, mai reeixirà.
D’aquí la gran contradicció. Les dretes i esquerres espanyoles defensen fins on faci falta, la unitat d’Espanya, la espanyolitat i una Constitució monàrquica i al mateix temps volen escenificar lluites socials entre ells, que són falses i teledirigides, amb l’objectiu de que tot sembli que ha de canviar, però perquè tot continuï igual.
Si ens ajustem sobre el que està succeint a Catalunya, convindrem si més no que la nostra “dreta” és més civilitzada i fins i tot ha entès que de vegades una aliança amb les esquerres tot i que conjuntural, els pot fins i tot afavorir.
Mentrestant les dretes espanyoles són contraris al concepte federal i no diguem confederal, les esquerres espanyoles en ofereixen el desgavell clàssic d’un drama shakespearià. En resum i aquesta és la diferencia entre les dretes i esquerres espanyoles; no tenen cap projecta de país. El seu projecte és mantenir al preu que sigui situacions i conceptes prehistòrics. La màxima de renovar-se o morir no va per ells.
Catalunya per contra té projecte, té motivació social i el que és més important el ventall polític català i amb una manifestació transversal històrica, per aconseguir la independència camina amb pas ferm. Per fi a Catalunya podem dir ben alt i fort que la nostra “dreta” també està compromesa pel canvi.