Confederació Suïssa. La data de creació va ser l’any 1291. Consta de 26 Estat anomenats Cantons. Te quatre llengües oficials, l’alemany, francès, italià i romanche. El respecte de les llengües és tant excepcional que fins i tot als seus cantons, els indicadors oficials ho són en cada una de les seves llengües sense necessitat de que les altres hi siguin. Hem de suposar que tots o la majoria de suissos controla els quatre idiomes.
Fins a dia d’avui, no existeixen dades que cap del seus Estats hagi promogut o demanat la independència. Els fets ens mostren que el poder polític i econòmic repartits amb justícia, amb un respecte profund a les diferents identitats històriques o culturals, poden ser elements d’harmonia i tolerància.
Per contra la historia ens mostra com els grans imperis, el de Castellà, Portugal, Francès, Anglaterra i els Països Baixos, han tingut que desposseir-se de les seves conquestes territorials i socials, perquè el seu objectiu mai va ser fer justícia, tolerar o respectar. Els seus objectius van ser el d’anorrear, liquidar, imposar, controlar sense posar límits als seus crims que avui podem declarar de genocidis. Els més llestos però, van ser els anglesos que malgrat les seves malihefetes, i passat uns segles, han aconseguit que de les seves colònies avui pervisqui el seu mercat anomenat Commonwealth.
Resumin, totes les colònies d’aquets imperis avui són Estats lliures amb més o menys democràcia, però amb la certesa que cap d’ells mai va demanar tornar a ser colònia.
L’imperi castellà, donat que ens afecta directament i perquè durant una estona les relacions amb la Corona castellana i el regne d’Aragó i Catalunya sempre va estar basat amb el respecte a les lleis que cada escu tenia, la traïció i les ànsies de poder ho van liquidar.
Al 1714 aquesta relació va ser liquidada pel dret de conquesta militar i violenta i Catalunya pesava a ser una colònia de Castella i mes tard d’Espanya quan els borbons van decidir que la Península Ibèrica era seva. L’Aragó no va poder resistir la incorporació a Castellà, Catalunya si.
Que els catalans no som com els castellans, ho determina que parlem distintes llengües i que tenim uns arrels històrics diferents. Els més de tres segles que els catalans estem patin la castellanització demostren que mai han volgut altra cosa que la liquidació de Catalunya com subjecte polític i social.
Ja ens hagues agradat que la instauració de la II República espanyola amb una representació al cap davant de gent “d’esquerres i progressistes” de l’època haguessin admès el discurs de Macià i la proclamació de la República catalana dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques fos respectat. Avui Espanya seria la Suiza de la Mediterrània.
Doncs no, el canvi polític de monarquia a República només va servir per fer veure, com al 1978, que el nou regim ho canviava gairebé tot. I no, les estructures del Estat i els poders fàctics van romandre integres i preparats per medrar quan convingués.
Mateixos interessos ètnics i de plaça. Ho diem per voler-nos espanyolitzar i continuar imposant-nos el castellà. Els espanyols, ara republicans d’ideologies varies, continuen pensant i treballant per una gran Nació, Espanya. La resta sobra. La discussió del Estatut per Catalunya amb les seves pertinents retallades, ja va determinar de que anava tot plegat. Passava al 1932, al 1978 i al darrer del 2006. Estatuts sempre retallats, “cepillados” segons l’argot d’esquerres i progressista del PSOE
El cop d’estat militar franquista, d’arrel feixista i nazi, l’únic que va fer és deixar clar el mateix que volia la República espanyola, però sense matisos democràtics. El regim franquista i per la via rapida va voler liquidar tot el que suposes un enrenou pel seu objectiu. “Una, grande y libre”
La transició de la dictadura a una prestesa democràcia s’ha fet exactament com quan de la monarquia és va passar a la República. Mateix exercit, jutges, funcionaris i sobre tot el manteniment dels poders fàctics, econòmics i religiosos. I com ahir, continuen volent l’anorreament total de Catalunya. Lleis, Estat i immigració per aconseguir-ho. Però com diuen els entesos; “el repressor només pot exercir de repressor si te els col·laboradors necessaris”. Avui i de forma oberta són els de ER i totes les esquerres que només tenen com objectiu defensar la seva nació Espanya.
És històric que les esquerres, totes, que van sorgir del Manifest comunista de Marx, és van apropiar dels eslògans; progressista, justícia social, dictadura del proletariat, i d’una lluita aferrissada contra les dretes vinguessin don vingueren.
Avui podem certificar que les esquerres ni són progressistes, ni pretenen la justícia social i menys la dictadura del proletariat. Però creiem, que també podem certificar, que han renunciat al dret inalienable que tenen tots el pobles a ser lliures si ho volen. Dret d’autodeterminació.
De fet ER, Comuns, UP, psc-PSOE, PP i Vox, avui treballen com els borbons, Azaña, Negrin, Franco, Suarez, Felipe, M. Rajoy i Sánchez, pel mateix, per la unitat territorial d’Espanya.
A Suïssa el poder està repartit democràticament i el respecte i la tolerància són les seves divises. Al Estat espanyol els seus gens ancestrals impedeixen acords de llibertat i per definició si els catalans volem ser, només ens queda ser independents i aquesta la tindrem si volem.
RSS Feed
