ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

TANT COSTA D'ENTENDRE. FINS QUE NO SIGUEM LLIURES CAP POLITICA CATALANA ÉS POSSIBLE.

19/11/2012

1 Comment

 
Avui tindrem la sana intenció d’intentar fer teràpia pedagògica dirigida al mon dels independentistes independentment de si són d’esquerres, de centre, de centre esquerre, social demòcrates, de dretes, de centre dreta, radicals progressistes, ecologistes, internacionalistes, republicans, monàrquics, en fi, potser ens deixem alguna tendència i demanem disculpes.

Ara prendrem un país Estat d’Europa, amb historia i amb la seva evolució, que per cert, historiadors de mena reconeixen com paradigma d’estudi el seu fet nacional, per fer la classe,  Alemanya n’és l’exemple.

En un principi, les tribus germàniques que vivien en l’Edat de Bronze nòrdica, és van barrejar ampliant el territori on vivien amb tribus de la Gàl·lia, Irànics del Bàltic i tribus eslaves d’Europa oriental. De moment d’aquesta època no en sabem gaire, doncs les restes brillen per la seva absència.

L’imperi romà, segle I, envaeix el que  anomenen la Germania sometent a les tribus germàniques. Al segle III les tribus germàniques emergeixen; els alamans, els francs, els cats, els saxons, els frisis, els sicambres i els turingis  fan fora els romans.

Després de la caiguda de l’Imperi romà, els francs s’imposen a la resta de tribus i conformen la dinastia merovíngia. Això però no impedirà durant els anys que van del 496 al 804, un seguit de guerres, de vegades per qüestions expansives i d’altres de supervivència, convertint el continent europeu amb una guerra generalitzada. El resultat és la fi d’una època i l’avantsala del final de l’Imperi Carolingi.

La divisió de l’Imperi Carolingi, posa les bases per un nou imperi, el “Sacre Imperi Romanogermànic”fundat per Carlemany. És sota els emperadors otonians que els ducats “arrel” de Lorena, Saxonia, Franconia, Suàbia, Turíngia i Baviera, quan es consolida l’Imperi sota el rei germànic coronat com a “Sacre emperador romà”. Sota el regnat dels emperadors sàlics el nord d’Itàlia i la Borgonya també en formaran part.

Al 1356 un edicte anomenat “la Butlla d’Or”, va servir de constitució a l’Imperi fins la seva dissolució. És determinava l’elecció de l’emperador pels set prínceps electors fins que la dinastia dels Habsburg d’Àustria pren el relleu de forma dinàstica.

Un religiós, Marti Luter, responsable del qüestionament de l’Església Catòlica Romana, a traves de les seves 95 tesis, produeix un conflicte cruent religiós que durarà 30 anys, amb uns resultats devastadors a les terres alemanyes. La Pau de Westfalià va posa fi a la guerra religiosa entre els estats germànics, però el resultat va ser de facto una divisió territorial. Dues monarquies és reparteixen les seves influencies, l’Austríaca i la Prussiana, 1806.

Restauració i revolució posen les bases per l’esdeveniment d’un nou Imperi, l’Alemany. La restauració permet que moviments socials adoctrinats per la revolució francesa treballin per una unitat duanera i econòmica entre els estats alemanys, creant un sentiment o moviment nacionalista entre la joventut. Els moviments revolucionaris d’Europa entre  ells el francès tindrà una influencia cabdal, on les demandes dels revolucionaris cada cop seran més liberals. Uns quants enfrontaments bèl·lics dins d’Europa, permetrà la creació de la “Confederació Alemanya del Nord”.

La derrota francesa en la guerra francoprussiana, permet que l’Imperi Alemany és proclami al Palau de Versalles. L’imperi és el resultat de la unificació de diversos estats alemanys llevat d’Àustria.

Les lluites colonials, més l’assassinat de  l’arxiduc Ferran d’Àustria desencadena la Primera Guerra Mundial i l’Imperi alemany s’enfronta al mon. Per primera vegada una aliança internacional permet una derrota i la fi de l’Imperi Alemany, el Tractat de Versalles ho certifica, tot i que la seva “ignomínia” posarà les bases d’una nova ideologia “el naciosocialisme” anomenada nazisme.

El 1918 com resultat d’una pseudorevolució, es proclama la República de Weimar. Una situació social insostenible, per la guerra, pels interessos ideològics, afavoreixen el ressorgiment d’actituds totalitàries i antidemocràtiques, l’atur, la pobresa i la por instaurada al carrer per forces “incontrolades”, obliguen al President Paul Von Hinderbug, designar Adolf Hitler com canceller d’Alemanya.

Els brots d’un nou imperi, el Tercer Raich, comença ha intuir-se amb l’incendi del parlament, Reichstag. És l’excusa per decretar un estat d’excepció encobert i legal. Hitler inicia la teràpia d’autoestima necessària per convertir als alemanys en els soldats d’un exercit que farà tremolar al mon. Un rearmament i orientació de la industria alamana a objectius militars, més una expansió territorial preveien ja les intencions de Hitler. Ningú a Europa hi va posar objeccions.

L’ invasió de Polònia al 1939 és el preludi de la Segona Guerra Mundial, convertint Europa , territoris d’ultramar i  d’altres indrets en el veritable infern modern.

10 milions d’alemanys morts, desmembrament d’Alemanya, i 15 milions d’alemanys expulsats a d’altres territoris en són el resultat. La creació de dues Alemanyes la República Federal i la Democràtica és la sentencia que condemna als alemanys pels seus pecats. L’holocaust que produeix el nazisme, Alemanya a dia d’avui encara l’està pagant.

Al 1961 i com resultat d’una guerra freda és construeix el “Mur de Berlin”, que separa físicament les dues Alemanyes, mur que cau  a l’estiu del 1989, permeten una reunificació de les dues Alemanyes i la incorporació a la Comunitat Europea del antic Estat comunista.

2012, crisi econòmica profunda en països com Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya. Alemanya de moment i després de la seva historia, és el motor econòmic i una defensora de la construcció europea. De fet Alemanya és on és independentment dels governs de torn. Si ens referim estrictament al període que va del 1949 fins ara, n’han tingut de tots colors, però tots han tingut en comú el poder decidir el camí que millor beneficia als ciutadans alemanys.

La lliçó pot ser obvia, fins i tot per aquells que volen anar al davant dels aconteixements. Un país no és construeix per decrets ni per ideologies, són el resultat d’una historia i d’unes ganes de compartir voluntats i costums, sense deixar d’esmentar la llengua, element que cohesiona i dona sentit a qualsevol construcció nacional i de país.

Ara les construccions i consolidacions de la societat no són totalitàries, són democràtiques. La tecnologia els avenços socials, la ciència ens permet descriminar i triar. Un Adolf Hitler a Europa, ara és impensable. Som en temps on la ciutadania tria i decideix a Europa. Per tant no hauríem de ser nosaltres els catalans que renunciéssim a dues capacitats democràtiques, a triar i al vot. Mentrestant no siguem un Estat les nostres capacitats no són nostres. La disjuntiva en termes decisoris és senzilla; admetem que som una part d’Espanya o no, qüestió que no admet interpretacions ideològiques. Alemanya és alemanya independentment de qui governa i del seu color, Catalunya de moment és un Regió o Comunitat Autònoma dins de la corona espanyola, de fet i de moment som quatre províncies espanyoles amb quatre Diputacions.

Aquesta és la realitat catalana, o decidim d’una vegada que volem ser  independents o continuem on som, com espanyols i prou.

Ha estat la voluntat dels alemanys el que ha fet possible la reunificació, fins i tot sense estar regulat a la CE. Prenguem-ne bona nota i si volem la nostra independència l’hem de fer amb la voluntat de tots els catalans o si més no d’una majoria. Qüestionar l’objectiu, avant posant societats futuristes, és començar la casa per la teulada. Primer Estat independent i lliure i després fem societat. Els alemanys sempre ho han tingut clar i la seva construcció l’han fet possible des de tots el ventalls ideològics. Primer el país, després el model social i la reunificació de les dues alemanyes n’és el paradigma, ells van acceptar una societat comunista sense esperar en cap cas la seva reconversió, dins d’un altre socialdemòcrata.

Boi Fusté

19 de Novembre del 2012
1 Comment
ignaci kantabro
6/5/2013 06:32:52 am

felicitats per el blog

Reply



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.