Avui tindrem la sana intenció d’intentar fer teràpia pedagògica dirigida al mon dels independentistes independentment de si són d’esquerres, de centre, de centre esquerre, social demòcrates, de dretes, de centre dreta, radicals progressistes, ecologistes, internacionalistes, republicans, monàrquics, en fi, potser ens deixem alguna tendència i demanem disculpes.
Ara prendrem un país Estat d’Europa, amb historia i amb la seva evolució, que per cert, historiadors de mena reconeixen com paradigma d’estudi el seu fet nacional, per fer la classe, Alemanya n’és l’exemple.
En un principi, les tribus germàniques que vivien en l’Edat de Bronze nòrdica, és van barrejar ampliant el territori on vivien amb tribus de la Gàl·lia, Irànics del Bàltic i tribus eslaves d’Europa oriental. De moment d’aquesta època no en sabem gaire, doncs les restes brillen per la seva absència.
L’imperi romà, segle I, envaeix el que anomenen la Germania sometent a les tribus germàniques. Al segle III les tribus germàniques emergeixen; els alamans, els francs, els cats, els saxons, els frisis, els sicambres i els turingis fan fora els romans.
Després de la caiguda de l’Imperi romà, els francs s’imposen a la resta de tribus i conformen la dinastia merovíngia. Això però no impedirà durant els anys que van del 496 al 804, un seguit de guerres, de vegades per qüestions expansives i d’altres de supervivència, convertint el continent europeu amb una guerra generalitzada. El resultat és la fi d’una època i l’avantsala del final de l’Imperi Carolingi.
La divisió de l’Imperi Carolingi, posa les bases per un nou imperi, el “Sacre Imperi Romanogermànic”fundat per Carlemany. És sota els emperadors otonians que els ducats “arrel” de Lorena, Saxonia, Franconia, Suàbia, Turíngia i Baviera, quan es consolida l’Imperi sota el rei germànic coronat com a “Sacre emperador romà”. Sota el regnat dels emperadors sàlics el nord d’Itàlia i la Borgonya també en formaran part.
Al 1356 un edicte anomenat “la Butlla d’Or”, va servir de constitució a l’Imperi fins la seva dissolució. És determinava l’elecció de l’emperador pels set prínceps electors fins que la dinastia dels Habsburg d’Àustria pren el relleu de forma dinàstica.
Un religiós, Marti Luter, responsable del qüestionament de l’Església Catòlica Romana, a traves de les seves 95 tesis, produeix un conflicte cruent religiós que durarà 30 anys, amb uns resultats devastadors a les terres alemanyes. La Pau de Westfalià va posa fi a la guerra religiosa entre els estats germànics, però el resultat va ser de facto una divisió territorial. Dues monarquies és reparteixen les seves influencies, l’Austríaca i la Prussiana, 1806.
Restauració i revolució posen les bases per l’esdeveniment d’un nou Imperi, l’Alemany. La restauració permet que moviments socials adoctrinats per la revolució francesa treballin per una unitat duanera i econòmica entre els estats alemanys, creant un sentiment o moviment nacionalista entre la joventut. Els moviments revolucionaris d’Europa entre ells el francès tindrà una influencia cabdal, on les demandes dels revolucionaris cada cop seran més liberals. Uns quants enfrontaments bèl·lics dins d’Europa, permetrà la creació de la “Confederació Alemanya del Nord”.
La derrota francesa en la guerra francoprussiana, permet que l’Imperi Alemany és proclami al Palau de Versalles. L’imperi és el resultat de la unificació de diversos estats alemanys llevat d’Àustria.
Les lluites colonials, més l’assassinat de l’arxiduc Ferran d’Àustria desencadena la Primera Guerra Mundial i l’Imperi alemany s’enfronta al mon. Per primera vegada una aliança internacional permet una derrota i la fi de l’Imperi Alemany, el Tractat de Versalles ho certifica, tot i que la seva “ignomínia” posarà les bases d’una nova ideologia “el naciosocialisme” anomenada nazisme.
El 1918 com resultat d’una pseudorevolució, es proclama la República de Weimar. Una situació social insostenible, per la guerra, pels interessos ideològics, afavoreixen el ressorgiment d’actituds totalitàries i antidemocràtiques, l’atur, la pobresa i la por instaurada al carrer per forces “incontrolades”, obliguen al President Paul Von Hinderbug, designar Adolf Hitler com canceller d’Alemanya.
Els brots d’un nou imperi, el Tercer Raich, comença ha intuir-se amb l’incendi del parlament, Reichstag. És l’excusa per decretar un estat d’excepció encobert i legal. Hitler inicia la teràpia d’autoestima necessària per convertir als alemanys en els soldats d’un exercit que farà tremolar al mon. Un rearmament i orientació de la industria alamana a objectius militars, més una expansió territorial preveien ja les intencions de Hitler. Ningú a Europa hi va posar objeccions.
L’ invasió de Polònia al 1939 és el preludi de la Segona Guerra Mundial, convertint Europa , territoris d’ultramar i d’altres indrets en el veritable infern modern.
10 milions d’alemanys morts, desmembrament d’Alemanya, i 15 milions d’alemanys expulsats a d’altres territoris en són el resultat. La creació de dues Alemanyes la República Federal i la Democràtica és la sentencia que condemna als alemanys pels seus pecats. L’holocaust que produeix el nazisme, Alemanya a dia d’avui encara l’està pagant.
Al 1961 i com resultat d’una guerra freda és construeix el “Mur de Berlin”, que separa físicament les dues Alemanyes, mur que cau a l’estiu del 1989, permeten una reunificació de les dues Alemanyes i la incorporació a la Comunitat Europea del antic Estat comunista.
2012, crisi econòmica profunda en països com Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya. Alemanya de moment i després de la seva historia, és el motor econòmic i una defensora de la construcció europea. De fet Alemanya és on és independentment dels governs de torn. Si ens referim estrictament al període que va del 1949 fins ara, n’han tingut de tots colors, però tots han tingut en comú el poder decidir el camí que millor beneficia als ciutadans alemanys.
La lliçó pot ser obvia, fins i tot per aquells que volen anar al davant dels aconteixements. Un país no és construeix per decrets ni per ideologies, són el resultat d’una historia i d’unes ganes de compartir voluntats i costums, sense deixar d’esmentar la llengua, element que cohesiona i dona sentit a qualsevol construcció nacional i de país.
Ara les construccions i consolidacions de la societat no són totalitàries, són democràtiques. La tecnologia els avenços socials, la ciència ens permet descriminar i triar. Un Adolf Hitler a Europa, ara és impensable. Som en temps on la ciutadania tria i decideix a Europa. Per tant no hauríem de ser nosaltres els catalans que renunciéssim a dues capacitats democràtiques, a triar i al vot. Mentrestant no siguem un Estat les nostres capacitats no són nostres. La disjuntiva en termes decisoris és senzilla; admetem que som una part d’Espanya o no, qüestió que no admet interpretacions ideològiques. Alemanya és alemanya independentment de qui governa i del seu color, Catalunya de moment és un Regió o Comunitat Autònoma dins de la corona espanyola, de fet i de moment som quatre províncies espanyoles amb quatre Diputacions.
Aquesta és la realitat catalana, o decidim d’una vegada que volem ser independents o continuem on som, com espanyols i prou.
Ha estat la voluntat dels alemanys el que ha fet possible la reunificació, fins i tot sense estar regulat a la CE. Prenguem-ne bona nota i si volem la nostra independència l’hem de fer amb la voluntat de tots els catalans o si més no d’una majoria. Qüestionar l’objectiu, avant posant societats futuristes, és començar la casa per la teulada. Primer Estat independent i lliure i després fem societat. Els alemanys sempre ho han tingut clar i la seva construcció l’han fet possible des de tots el ventalls ideològics. Primer el país, després el model social i la reunificació de les dues alemanyes n’és el paradigma, ells van acceptar una societat comunista sense esperar en cap cas la seva reconversió, dins d’un altre socialdemòcrata.
Boi Fusté
19 de Novembre del 2012
Ara prendrem un país Estat d’Europa, amb historia i amb la seva evolució, que per cert, historiadors de mena reconeixen com paradigma d’estudi el seu fet nacional, per fer la classe, Alemanya n’és l’exemple.
En un principi, les tribus germàniques que vivien en l’Edat de Bronze nòrdica, és van barrejar ampliant el territori on vivien amb tribus de la Gàl·lia, Irànics del Bàltic i tribus eslaves d’Europa oriental. De moment d’aquesta època no en sabem gaire, doncs les restes brillen per la seva absència.
L’imperi romà, segle I, envaeix el que anomenen la Germania sometent a les tribus germàniques. Al segle III les tribus germàniques emergeixen; els alamans, els francs, els cats, els saxons, els frisis, els sicambres i els turingis fan fora els romans.
Després de la caiguda de l’Imperi romà, els francs s’imposen a la resta de tribus i conformen la dinastia merovíngia. Això però no impedirà durant els anys que van del 496 al 804, un seguit de guerres, de vegades per qüestions expansives i d’altres de supervivència, convertint el continent europeu amb una guerra generalitzada. El resultat és la fi d’una època i l’avantsala del final de l’Imperi Carolingi.
La divisió de l’Imperi Carolingi, posa les bases per un nou imperi, el “Sacre Imperi Romanogermànic”fundat per Carlemany. És sota els emperadors otonians que els ducats “arrel” de Lorena, Saxonia, Franconia, Suàbia, Turíngia i Baviera, quan es consolida l’Imperi sota el rei germànic coronat com a “Sacre emperador romà”. Sota el regnat dels emperadors sàlics el nord d’Itàlia i la Borgonya també en formaran part.
Al 1356 un edicte anomenat “la Butlla d’Or”, va servir de constitució a l’Imperi fins la seva dissolució. És determinava l’elecció de l’emperador pels set prínceps electors fins que la dinastia dels Habsburg d’Àustria pren el relleu de forma dinàstica.
Un religiós, Marti Luter, responsable del qüestionament de l’Església Catòlica Romana, a traves de les seves 95 tesis, produeix un conflicte cruent religiós que durarà 30 anys, amb uns resultats devastadors a les terres alemanyes. La Pau de Westfalià va posa fi a la guerra religiosa entre els estats germànics, però el resultat va ser de facto una divisió territorial. Dues monarquies és reparteixen les seves influencies, l’Austríaca i la Prussiana, 1806.
Restauració i revolució posen les bases per l’esdeveniment d’un nou Imperi, l’Alemany. La restauració permet que moviments socials adoctrinats per la revolució francesa treballin per una unitat duanera i econòmica entre els estats alemanys, creant un sentiment o moviment nacionalista entre la joventut. Els moviments revolucionaris d’Europa entre ells el francès tindrà una influencia cabdal, on les demandes dels revolucionaris cada cop seran més liberals. Uns quants enfrontaments bèl·lics dins d’Europa, permetrà la creació de la “Confederació Alemanya del Nord”.
La derrota francesa en la guerra francoprussiana, permet que l’Imperi Alemany és proclami al Palau de Versalles. L’imperi és el resultat de la unificació de diversos estats alemanys llevat d’Àustria.
Les lluites colonials, més l’assassinat de l’arxiduc Ferran d’Àustria desencadena la Primera Guerra Mundial i l’Imperi alemany s’enfronta al mon. Per primera vegada una aliança internacional permet una derrota i la fi de l’Imperi Alemany, el Tractat de Versalles ho certifica, tot i que la seva “ignomínia” posarà les bases d’una nova ideologia “el naciosocialisme” anomenada nazisme.
El 1918 com resultat d’una pseudorevolució, es proclama la República de Weimar. Una situació social insostenible, per la guerra, pels interessos ideològics, afavoreixen el ressorgiment d’actituds totalitàries i antidemocràtiques, l’atur, la pobresa i la por instaurada al carrer per forces “incontrolades”, obliguen al President Paul Von Hinderbug, designar Adolf Hitler com canceller d’Alemanya.
Els brots d’un nou imperi, el Tercer Raich, comença ha intuir-se amb l’incendi del parlament, Reichstag. És l’excusa per decretar un estat d’excepció encobert i legal. Hitler inicia la teràpia d’autoestima necessària per convertir als alemanys en els soldats d’un exercit que farà tremolar al mon. Un rearmament i orientació de la industria alamana a objectius militars, més una expansió territorial preveien ja les intencions de Hitler. Ningú a Europa hi va posar objeccions.
L’ invasió de Polònia al 1939 és el preludi de la Segona Guerra Mundial, convertint Europa , territoris d’ultramar i d’altres indrets en el veritable infern modern.
10 milions d’alemanys morts, desmembrament d’Alemanya, i 15 milions d’alemanys expulsats a d’altres territoris en són el resultat. La creació de dues Alemanyes la República Federal i la Democràtica és la sentencia que condemna als alemanys pels seus pecats. L’holocaust que produeix el nazisme, Alemanya a dia d’avui encara l’està pagant.
Al 1961 i com resultat d’una guerra freda és construeix el “Mur de Berlin”, que separa físicament les dues Alemanyes, mur que cau a l’estiu del 1989, permeten una reunificació de les dues Alemanyes i la incorporació a la Comunitat Europea del antic Estat comunista.
2012, crisi econòmica profunda en països com Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya. Alemanya de moment i després de la seva historia, és el motor econòmic i una defensora de la construcció europea. De fet Alemanya és on és independentment dels governs de torn. Si ens referim estrictament al període que va del 1949 fins ara, n’han tingut de tots colors, però tots han tingut en comú el poder decidir el camí que millor beneficia als ciutadans alemanys.
La lliçó pot ser obvia, fins i tot per aquells que volen anar al davant dels aconteixements. Un país no és construeix per decrets ni per ideologies, són el resultat d’una historia i d’unes ganes de compartir voluntats i costums, sense deixar d’esmentar la llengua, element que cohesiona i dona sentit a qualsevol construcció nacional i de país.
Ara les construccions i consolidacions de la societat no són totalitàries, són democràtiques. La tecnologia els avenços socials, la ciència ens permet descriminar i triar. Un Adolf Hitler a Europa, ara és impensable. Som en temps on la ciutadania tria i decideix a Europa. Per tant no hauríem de ser nosaltres els catalans que renunciéssim a dues capacitats democràtiques, a triar i al vot. Mentrestant no siguem un Estat les nostres capacitats no són nostres. La disjuntiva en termes decisoris és senzilla; admetem que som una part d’Espanya o no, qüestió que no admet interpretacions ideològiques. Alemanya és alemanya independentment de qui governa i del seu color, Catalunya de moment és un Regió o Comunitat Autònoma dins de la corona espanyola, de fet i de moment som quatre províncies espanyoles amb quatre Diputacions.
Aquesta és la realitat catalana, o decidim d’una vegada que volem ser independents o continuem on som, com espanyols i prou.
Ha estat la voluntat dels alemanys el que ha fet possible la reunificació, fins i tot sense estar regulat a la CE. Prenguem-ne bona nota i si volem la nostra independència l’hem de fer amb la voluntat de tots els catalans o si més no d’una majoria. Qüestionar l’objectiu, avant posant societats futuristes, és començar la casa per la teulada. Primer Estat independent i lliure i després fem societat. Els alemanys sempre ho han tingut clar i la seva construcció l’han fet possible des de tots el ventalls ideològics. Primer el país, després el model social i la reunificació de les dues alemanyes n’és el paradigma, ells van acceptar una societat comunista sense esperar en cap cas la seva reconversió, dins d’un altre socialdemòcrata.
Boi Fusté
19 de Novembre del 2012
RSS Feed
