ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

TINC RAONS DEL PERQUÈ MAI PODRE SER ESPANYOL DE COR.

18/5/2013

0 Comments

 
Imagen
El meu nom és Boi, tot i que els meus pares volien que em digués com l’avi, Baldiri.

Néixer al 1951, però els ho va posar difícil, al carrer a l’escola i al registre em deien Baudilio i així va ser  fins l’acabament de l’etapa més negra quan comandaments franquistes i falangistes em cridaven Baudilio “esto o aquello”. Mentrestant, a casa era en Baldiri.

Molts dels que llegireu aquest escrit, no hi éreu, però us puc assegurar que potser em quedaré curt amb aquest petit relat, que correspon, on la meva memòria m’ho permet, des de l’any 1956  fins el 1975, sintetitzat però.

Sóc fill d’un republicà i militant de la UGT, i voluntari a la lleva del biberó. Ell, quan jo encara no hi era, va decidir que calia defensar la República. Ell, com tant d’altres, va perdre la guerra i la “dignitat”. Va fugir, va viure a Dunkerke i després de veure l’atac aeri dels alemanys, any 1941,  va decidir tornar, amb la màxima de morir per morir, fer-ho a Catalunya.

 A l’arribada va ser pres i va formar part d’un batalló anomenat “Traidores a la Patria”, i malviu durant tres anys, convertit en un esclau fent carreteres i ponts. El darrer va ser el pont a Torroella de Montgrí sobre el riu Ter. Amnistiat, fa el servei militar franquista dos anys, “por la gracia de Dios i Franco” i para servir a Espanya. El seu delicte, ser republicà i demòcrata.

Deu anys han passat i torna a Gavà, el meu poble, un poble reconvertit, on falangistes i franquistes van destruir les joies de Gavà, l’American Lake (un llac, un hotel, un trenet i un casino). Gavà es converteix en un poble sinistre on només es parla el castellà al carrer, a les escoles i als llocs de concurrència pública i on només existeix una fàbrica: la Cia. Roca Radiadors. Per cert, fàbrica on els treballadors prenen la insana mania d’adquirir la silicosis, morin ,segons els metges franquistes, de refredats mals curats. En aquesta cia. hi vaig fer la meva formació professional.  Vaig participar, potser, en la primera vaga. Tenia 16 anys i, de sobte, començava a adonar-me que una part de Catalunya pensava i actuava com qualsevol espanyol franquista.

L’escola construïda durant la República és desnonada, abandonada i deixada per que tothom la vexi. Les escoles públiques, imposen altra cop la escola per sexes. Només es parla el castellà, només es canta el cara al sol, només es té com element pedagògic el càstig i la disciplina. Era prou clar l’objectiu, el de menys era l’educació escolar, ens volien  reeducar, com ara fan els del PP, calia que les prohibicions es practiquessin, volien convertir els catalans en espanyols, volien que tothom a Catalunya sapigués que havien perdut la guerra i que ells els espanyols nacionals havien guanyat.

Si, ho van intentar, em van voler espanyolitzar, i he de reconèixer que gairebé ho aconsegueixen. Sortosament, ni Hitler, ni Mussolini, ni Franco van poder esborrar la història dels meus i els meus parlaven català, els meus m’explicaven les reformes en educació i la “llei de conreus”, els seus els hi explicaven els avenços de “la Mancomunitat” i els seus del seus els hi explicaven que Catalunya observava i preserverava, d’acord als diferents segment socials de l’època, unes constitucions que respectaven el principi democràtic de l’època de justícia i equitat.

No ho van aconseguir i ara tampoc. Els meus pares em parlaven en català i han mort fent-ho fins el darrer dia, i jo faig el mateix amb els meus. La mort del pare em va marcar, jo en sabia poc de la seva lluita, abnegada i soterrada contra Franco i el franquisme. Ha estat la meva germana petita la que va ser la portadora i transmissora d’una petita part de les vivències del pare. Jo vaig fer tard, només la seva mort, produïda per les diverses pallisses efectuades per la policia franquista, em van obrir definitivament els ulls.

A casa mai em van catalanitzar, soc català  perquè els meus pares i els seus pares i els seus pares... ho eren. Els espanyols han volgut i han esmerçat esforços de tota mena per trencar aquesta cadena natural, no ho han aconseguit. Ara el resultat és obvi, soc un català aferrissadament independentista que lluita per la llibertat de Catalunya i per no dependre mai més d’uns espanyols que a dia d’avui encara no saben que és i com s’aplica el concepte democràcia.

En el meu cas i per molts catalans Catalunya ha guanyat, ni ens van espanyolitzar quan Felip V, ni quan Primo de Rivera, ni quan l’Alfonso XIII, ni quan la República espanyola i ni quan Franco i els seus 40 anys de dictadura. Ara els 34 anys de “democràcia espanyola”, tampoc ho aconseguiran, som i serem catalans per sempre, vulguin o no els espanyols i la nostra pàtria és Catalunya.

Franco mor al 1975, però el franquisme no. Els seus hereus són els vigilants de que es compleixi el seu llegat i tot i que al 1978 van haver de fer algunes concessions. Ara ja si, i de forma definitiva, volen instaurar el nou regim franquista modern, a través de la legalitat espanyola i proclamar, definitivament, que el franquisme mai va ser una dictadura. No en va Falangistes, fundacions franquistes i associacions del regim inclosos els que van assumir fidelitat a Hitler, “la división azul”, són legals i reben cada any subvencions de l’estat espanyol. Sense deixar de recordar l’ignominiosa basílica on es practica el culte al Franco i al Jose Antonio Primo de Rivera.

Per allà els anys 80 vaig tenir dubtes, inclòs vaig arribar ha pensar que el meu plantejament polític era del tot equivocat. La “transició espanyola”, era tot un model i calia treballar per fer un estat nou, on tothom fos respectat independentment de la cultura i de la llengua. Jo vaig votar NO a la Constitució borbònica espanyola.

Res, tot ha estat un miratge i ja fa estona que ho sabem. Els pobles que conformen la península tenim un problema, existeix una raza superior, els espanyols, i aquest no van de broma, volem que tothom sigui membre d’aquesta raza, que només tinguin una pàtria Espanya, una sola llengua el castellà i una sola història, la que escriuen ells.

Ara ja sabem, per si alguns no, que els catalans només tenim un camí, hem de ser un estat lliure. Ara ja no calen més raons, els espanyols ens les han donat totes. Ens volen exterminar la nostra identitat i quan més triguem a ser lliures, més confrontacions tindrem. Tinguem-ne la definitiva i acabem amb el patiment, el poble català després de 299 anys es mereix viure amb futur.

Entenc que vulguin fer-nos desapareixer però que no ens demanin de cooperar-hi.               Golda Meir


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.