El meu nom és Boi, tot i que els meus pares volien que em digués com l’avi, Baldiri.
Néixer al 1951, però els ho va posar difícil, al carrer a l’escola i al registre em deien Baudilio i així va ser fins l’acabament de l’etapa més negra quan comandaments franquistes i falangistes em cridaven Baudilio “esto o aquello”. Mentrestant, a casa era en Baldiri.
Molts dels que llegireu aquest escrit, no hi éreu, però us puc assegurar que potser em quedaré curt amb aquest petit relat, que correspon, on la meva memòria m’ho permet, des de l’any 1956 fins el 1975, sintetitzat però.
Sóc fill d’un republicà i militant de la UGT, i voluntari a la lleva del biberó. Ell, quan jo encara no hi era, va decidir que calia defensar la República. Ell, com tant d’altres, va perdre la guerra i la “dignitat”. Va fugir, va viure a Dunkerke i després de veure l’atac aeri dels alemanys, any 1941, va decidir tornar, amb la màxima de morir per morir, fer-ho a Catalunya.
A l’arribada va ser pres i va formar part d’un batalló anomenat “Traidores a la Patria”, i malviu durant tres anys, convertit en un esclau fent carreteres i ponts. El darrer va ser el pont a Torroella de Montgrí sobre el riu Ter. Amnistiat, fa el servei militar franquista dos anys, “por la gracia de Dios i Franco” i para servir a Espanya. El seu delicte, ser republicà i demòcrata.
Deu anys han passat i torna a Gavà, el meu poble, un poble reconvertit, on falangistes i franquistes van destruir les joies de Gavà, l’American Lake (un llac, un hotel, un trenet i un casino). Gavà es converteix en un poble sinistre on només es parla el castellà al carrer, a les escoles i als llocs de concurrència pública i on només existeix una fàbrica: la Cia. Roca Radiadors. Per cert, fàbrica on els treballadors prenen la insana mania d’adquirir la silicosis, morin ,segons els metges franquistes, de refredats mals curats. En aquesta cia. hi vaig fer la meva formació professional. Vaig participar, potser, en la primera vaga. Tenia 16 anys i, de sobte, començava a adonar-me que una part de Catalunya pensava i actuava com qualsevol espanyol franquista.
L’escola construïda durant la República és desnonada, abandonada i deixada per que tothom la vexi. Les escoles públiques, imposen altra cop la escola per sexes. Només es parla el castellà, només es canta el cara al sol, només es té com element pedagògic el càstig i la disciplina. Era prou clar l’objectiu, el de menys era l’educació escolar, ens volien reeducar, com ara fan els del PP, calia que les prohibicions es practiquessin, volien convertir els catalans en espanyols, volien que tothom a Catalunya sapigués que havien perdut la guerra i que ells els espanyols nacionals havien guanyat.
Si, ho van intentar, em van voler espanyolitzar, i he de reconèixer que gairebé ho aconsegueixen. Sortosament, ni Hitler, ni Mussolini, ni Franco van poder esborrar la història dels meus i els meus parlaven català, els meus m’explicaven les reformes en educació i la “llei de conreus”, els seus els hi explicaven els avenços de “la Mancomunitat” i els seus del seus els hi explicaven que Catalunya observava i preserverava, d’acord als diferents segment socials de l’època, unes constitucions que respectaven el principi democràtic de l’època de justícia i equitat.
No ho van aconseguir i ara tampoc. Els meus pares em parlaven en català i han mort fent-ho fins el darrer dia, i jo faig el mateix amb els meus. La mort del pare em va marcar, jo en sabia poc de la seva lluita, abnegada i soterrada contra Franco i el franquisme. Ha estat la meva germana petita la que va ser la portadora i transmissora d’una petita part de les vivències del pare. Jo vaig fer tard, només la seva mort, produïda per les diverses pallisses efectuades per la policia franquista, em van obrir definitivament els ulls.
A casa mai em van catalanitzar, soc català perquè els meus pares i els seus pares i els seus pares... ho eren. Els espanyols han volgut i han esmerçat esforços de tota mena per trencar aquesta cadena natural, no ho han aconseguit. Ara el resultat és obvi, soc un català aferrissadament independentista que lluita per la llibertat de Catalunya i per no dependre mai més d’uns espanyols que a dia d’avui encara no saben que és i com s’aplica el concepte democràcia.
En el meu cas i per molts catalans Catalunya ha guanyat, ni ens van espanyolitzar quan Felip V, ni quan Primo de Rivera, ni quan l’Alfonso XIII, ni quan la República espanyola i ni quan Franco i els seus 40 anys de dictadura. Ara els 34 anys de “democràcia espanyola”, tampoc ho aconseguiran, som i serem catalans per sempre, vulguin o no els espanyols i la nostra pàtria és Catalunya.
Franco mor al 1975, però el franquisme no. Els seus hereus són els vigilants de que es compleixi el seu llegat i tot i que al 1978 van haver de fer algunes concessions. Ara ja si, i de forma definitiva, volen instaurar el nou regim franquista modern, a través de la legalitat espanyola i proclamar, definitivament, que el franquisme mai va ser una dictadura. No en va Falangistes, fundacions franquistes i associacions del regim inclosos els que van assumir fidelitat a Hitler, “la división azul”, són legals i reben cada any subvencions de l’estat espanyol. Sense deixar de recordar l’ignominiosa basílica on es practica el culte al Franco i al Jose Antonio Primo de Rivera.
Per allà els anys 80 vaig tenir dubtes, inclòs vaig arribar ha pensar que el meu plantejament polític era del tot equivocat. La “transició espanyola”, era tot un model i calia treballar per fer un estat nou, on tothom fos respectat independentment de la cultura i de la llengua. Jo vaig votar NO a la Constitució borbònica espanyola.
Res, tot ha estat un miratge i ja fa estona que ho sabem. Els pobles que conformen la península tenim un problema, existeix una raza superior, els espanyols, i aquest no van de broma, volem que tothom sigui membre d’aquesta raza, que només tinguin una pàtria Espanya, una sola llengua el castellà i una sola història, la que escriuen ells.
Ara ja sabem, per si alguns no, que els catalans només tenim un camí, hem de ser un estat lliure. Ara ja no calen més raons, els espanyols ens les han donat totes. Ens volen exterminar la nostra identitat i quan més triguem a ser lliures, més confrontacions tindrem. Tinguem-ne la definitiva i acabem amb el patiment, el poble català després de 299 anys es mereix viure amb futur.
Entenc que vulguin fer-nos desapareixer però que no ens demanin de cooperar-hi. Golda Meir
Néixer al 1951, però els ho va posar difícil, al carrer a l’escola i al registre em deien Baudilio i així va ser fins l’acabament de l’etapa més negra quan comandaments franquistes i falangistes em cridaven Baudilio “esto o aquello”. Mentrestant, a casa era en Baldiri.
Molts dels que llegireu aquest escrit, no hi éreu, però us puc assegurar que potser em quedaré curt amb aquest petit relat, que correspon, on la meva memòria m’ho permet, des de l’any 1956 fins el 1975, sintetitzat però.
Sóc fill d’un republicà i militant de la UGT, i voluntari a la lleva del biberó. Ell, quan jo encara no hi era, va decidir que calia defensar la República. Ell, com tant d’altres, va perdre la guerra i la “dignitat”. Va fugir, va viure a Dunkerke i després de veure l’atac aeri dels alemanys, any 1941, va decidir tornar, amb la màxima de morir per morir, fer-ho a Catalunya.
A l’arribada va ser pres i va formar part d’un batalló anomenat “Traidores a la Patria”, i malviu durant tres anys, convertit en un esclau fent carreteres i ponts. El darrer va ser el pont a Torroella de Montgrí sobre el riu Ter. Amnistiat, fa el servei militar franquista dos anys, “por la gracia de Dios i Franco” i para servir a Espanya. El seu delicte, ser republicà i demòcrata.
Deu anys han passat i torna a Gavà, el meu poble, un poble reconvertit, on falangistes i franquistes van destruir les joies de Gavà, l’American Lake (un llac, un hotel, un trenet i un casino). Gavà es converteix en un poble sinistre on només es parla el castellà al carrer, a les escoles i als llocs de concurrència pública i on només existeix una fàbrica: la Cia. Roca Radiadors. Per cert, fàbrica on els treballadors prenen la insana mania d’adquirir la silicosis, morin ,segons els metges franquistes, de refredats mals curats. En aquesta cia. hi vaig fer la meva formació professional. Vaig participar, potser, en la primera vaga. Tenia 16 anys i, de sobte, començava a adonar-me que una part de Catalunya pensava i actuava com qualsevol espanyol franquista.
L’escola construïda durant la República és desnonada, abandonada i deixada per que tothom la vexi. Les escoles públiques, imposen altra cop la escola per sexes. Només es parla el castellà, només es canta el cara al sol, només es té com element pedagògic el càstig i la disciplina. Era prou clar l’objectiu, el de menys era l’educació escolar, ens volien reeducar, com ara fan els del PP, calia que les prohibicions es practiquessin, volien convertir els catalans en espanyols, volien que tothom a Catalunya sapigués que havien perdut la guerra i que ells els espanyols nacionals havien guanyat.
Si, ho van intentar, em van voler espanyolitzar, i he de reconèixer que gairebé ho aconsegueixen. Sortosament, ni Hitler, ni Mussolini, ni Franco van poder esborrar la història dels meus i els meus parlaven català, els meus m’explicaven les reformes en educació i la “llei de conreus”, els seus els hi explicaven els avenços de “la Mancomunitat” i els seus del seus els hi explicaven que Catalunya observava i preserverava, d’acord als diferents segment socials de l’època, unes constitucions que respectaven el principi democràtic de l’època de justícia i equitat.
No ho van aconseguir i ara tampoc. Els meus pares em parlaven en català i han mort fent-ho fins el darrer dia, i jo faig el mateix amb els meus. La mort del pare em va marcar, jo en sabia poc de la seva lluita, abnegada i soterrada contra Franco i el franquisme. Ha estat la meva germana petita la que va ser la portadora i transmissora d’una petita part de les vivències del pare. Jo vaig fer tard, només la seva mort, produïda per les diverses pallisses efectuades per la policia franquista, em van obrir definitivament els ulls.
A casa mai em van catalanitzar, soc català perquè els meus pares i els seus pares i els seus pares... ho eren. Els espanyols han volgut i han esmerçat esforços de tota mena per trencar aquesta cadena natural, no ho han aconseguit. Ara el resultat és obvi, soc un català aferrissadament independentista que lluita per la llibertat de Catalunya i per no dependre mai més d’uns espanyols que a dia d’avui encara no saben que és i com s’aplica el concepte democràcia.
En el meu cas i per molts catalans Catalunya ha guanyat, ni ens van espanyolitzar quan Felip V, ni quan Primo de Rivera, ni quan l’Alfonso XIII, ni quan la República espanyola i ni quan Franco i els seus 40 anys de dictadura. Ara els 34 anys de “democràcia espanyola”, tampoc ho aconseguiran, som i serem catalans per sempre, vulguin o no els espanyols i la nostra pàtria és Catalunya.
Franco mor al 1975, però el franquisme no. Els seus hereus són els vigilants de que es compleixi el seu llegat i tot i que al 1978 van haver de fer algunes concessions. Ara ja si, i de forma definitiva, volen instaurar el nou regim franquista modern, a través de la legalitat espanyola i proclamar, definitivament, que el franquisme mai va ser una dictadura. No en va Falangistes, fundacions franquistes i associacions del regim inclosos els que van assumir fidelitat a Hitler, “la división azul”, són legals i reben cada any subvencions de l’estat espanyol. Sense deixar de recordar l’ignominiosa basílica on es practica el culte al Franco i al Jose Antonio Primo de Rivera.
Per allà els anys 80 vaig tenir dubtes, inclòs vaig arribar ha pensar que el meu plantejament polític era del tot equivocat. La “transició espanyola”, era tot un model i calia treballar per fer un estat nou, on tothom fos respectat independentment de la cultura i de la llengua. Jo vaig votar NO a la Constitució borbònica espanyola.
Res, tot ha estat un miratge i ja fa estona que ho sabem. Els pobles que conformen la península tenim un problema, existeix una raza superior, els espanyols, i aquest no van de broma, volem que tothom sigui membre d’aquesta raza, que només tinguin una pàtria Espanya, una sola llengua el castellà i una sola història, la que escriuen ells.
Ara ja sabem, per si alguns no, que els catalans només tenim un camí, hem de ser un estat lliure. Ara ja no calen més raons, els espanyols ens les han donat totes. Ens volen exterminar la nostra identitat i quan més triguem a ser lliures, més confrontacions tindrem. Tinguem-ne la definitiva i acabem amb el patiment, el poble català després de 299 anys es mereix viure amb futur.
Entenc que vulguin fer-nos desapareixer però que no ens demanin de cooperar-hi. Golda Meir
RSS Feed
