ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

"TOTHOM NO POT TENIR ELS MATEIXOS DRETS".

15/2/2016

0 Comments

 
Imagen

No fa pas gaire, comparat amb els darrers 2.000 anys, ni teníem classes socials tant definides com ara, ni les dones tenien dret al vot, ni la jornada era de 40 hores setmanals, i com no els sindicats i partits politics no existien.

Organitzar als treballadors amb l’objectiu inequívoc per defensar els seus interessos; Salari just, festes, vacances, professionalitat, formació i interlocució garantida dins del sistema capitalista, va ser un punt de partida revolucionari.

La revolució industrial a Europa va definir magistralment el naixement d’una nova classe social, l’anomenada obrera. Obrers usats com ma d’obra poc qualificada, i inicialment amb pocs drets.

La nova patronal industrial, també va conformar una nova classe substituint terratinents i els senyors feudals. Els treballadors són els promotors profunds dels canvis entre primera i després de la segona guerra mundials, i la seva organització permetria un nou model productiu. Els treballadors i les seves organitzacions, però, van haver d’acceptar un límit, el mon polític. El lideratge polític per legislar era reservat als provinents de la bona nova, avui dita partitocràcia, amb més o menys participació i  dissolució organitzada en el mon social.

Som al segle XXI, i Europa i els seus Estats, legislen per conservar drets i augmentar-ne. Avui un dels drets fonamentals dels treballadors és el dret de vaga. Dret que pot ocupar vuits legislatius i ser utilitzat com eina negociadora. D’altres com els funcionaris, no tots per cert, tot i que també tenen dret a vaga, tenen un dret superior i quasi de privilegi, el seu lloc de treball de per vida.

Com sindicalista sempre he defensat el dret de vaga. Com executar aquest dret, ja són figues d’un altre paner. He llegit, hi ho dono per bo, que al Japó les vagues reivindicatives i de negociació, sempre tenen un receptor, la patronal, mai la ciutadania.

Els líders dels partits i dels sindicats de Catalunya, a favor o en contra de la Independència de Catalunya, saben com anem econòmicament i la dependència que tenim de l’Estat espanyol. També saben que destruir és molt més senzill que construir.

Sembla que els de TMB (Transports metropolitans de Barcelona) i ara els de FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), volen fer vaga coincidint-la amb la fira d’Hospitalet Barcelona del Mobil Word Congres. Han descobert la xocolata del lloro. Si s’ha de fer vaga fem-la quan faci més mal. Així estovarem a la patronal. Patronal que curiosament no és propietària de l’empresa per la senzilla raó de que és publica.

De fet, els ex-sindicalistes ho sabem per experiència, moltes vagues han servit per guanyar eleccions sindicals, però la quantia de beneficis econòmics i socials pels treballadors, han quedat tant esquifits que millor no haver fet vaga.

Encara tenim l’altra part que molts definim com accions de misèria orientats a fer mal a la societat en general. Al Congrés del Mobil a més de grans empreses, de diners públics esmerçats, i treballen tot un seguit de treballadors assalariats. Sembla que la solidaritat de classe només val quan ve dirigida d’un cantó.

A Catalunya tenim més de mig milió d’aturats. Treballadors que busquen, treballadors immersos dins d’una misèria col·lectiva i que sapiguem aquets “no tenen” dret de vaga. Alguns, molts, de moment ni dret a ajuts.

En el mon privat, tota negociació, i com és fa entra dins de la “normalitat”. Només està en joc la mateixa supervivència de l’empresa i els llocs de treball. L’afectació social és indirecte i té a veure amb el PIB i les prestacions socials. Tenir en compta a l’hora de negociar aquets aspectes potser seria demanar massa per aquells que només volen la immediatesa.

En el mon públic, no és entenible, i no hauria d’estar permès cap tipus de vaga. Volem dir que els treballadors públics no han de tenir drets, al contrari, el que diem és que els seus drets han d’estar regulats com les pensions.

Un treballador públic, funcionari, ha de tenir prohibit per llei el dret de vaga. Per contra i per llei ha de tenir regularitzat i cobert des de el IPC a les derivades socials, a més d’un lloc de treball de per vida si no fa una mal i feta.

Ho han de tenir prohibit per llei. Els que tenen amb la seva tasca una incidència directa em els soferts ciutadans, no poden utilitzar un presumpte dret contra altres drets de la ciutadania.

Els treballadors públics no poden gaudir de tots els drets i la resta d’uns pocs. Els treballadors públics han de saber que la seva llibertat te límits i aquets comencen quan perjudiquen a la resta de treballadors i ciutadans. De fet i per interessos d’organització mai admetran una nova proposta en aquets termes; “Un lloc de Treball de per vida sense dret a vaga i regularitzat per llei”. La proposta contraria, però que posaria en perill els serveis públics, seria; “Un treballador públic igual a un de privat”.

Dir el que diem te la certesa de que serà criticat i fins i tot insultat. Ens és i m’és igual. De fet la contundència contra els sindicalistes i sindicats que propicien vagues emmascarades, mereixen fins i tot més contundència critica.

Sindicalisme tavernari, sectari i ideològic és el que van practicar els maquinistes de RENFE, SEMAF, per evitar un traspàs de competències complert a la Generalitat. Si van negar per la unitat ferroviària i d’Espanya. Ja fa estona que els treballadors de Catalunya, els que són addictes diaris al tren, en paguen les conseqüències.

Potser alguns sindicalistes i sindicats el que busquen no són millores econòmiques i socials, senzillament el que busquen és desestabilitzar-nos el procés i la construcció d’un nou país, país que no s’assembli a Espanya ni per casualitat.
​
Boi Fusté Carbonell
Ex secretari general de la Secció Sindical d’UGT a l’Ajuntament de Barcelona.
Ex secretari general de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya.
Ex president de la CTAC Confederació Treballadors Autónoms de Catalunya.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.