La Unió Europea, va iniciar el seu camí en termes estrictament econòmics i energètics. Els governs del Estats, volien un espai econòmic d’intercanvis manufacturats per establir un nou mercat internacional. De fet les grans multinacionals europees, sabien que per créixer i consolidar les seves marques calia un gran mercat amb unes regles monetàries el més ample possible. El següent pas seria convertir Europa en un espai lliure d’aranzels duaners i una mobilitat laboral universal per aquells estats que en formessin part.
La Unió Europea, tot i que cada dia té més capacitat política, banc Central, Comissaris politics, moneda única (l’euro €), directives d’obligat compliment, Tribunal de justícia i segur que ens deixem més competències, a dia d’avui, no substitueix el poder dels Estats.
Són els Estats els que conformen el nucli de poder polític de la UE. Són els mateixos Estats els que renuncien a part de la seva sobirania, per cedir-la a la UE. Són els mateixos Estats, els que avant posen els seus interessos per davant dels general europeus. Ho poden comprovar amb el reconeixement del nou Estat, Kosovo, reconegut per tots els Estats de la UE. Menys quatre, entre ells Espanya. La regla democràtica de que la majoria decideix, encara no és possible a la UE.
A dia d’avui, és pot assegurar que la UE és fonamenta sota criteris estrictament democràtics i divisió de poders. És per això que resulta poc o gens entenible que la UE no prengui posició quan algun Estat de la Unió incompleix amb els valors democràtics que la mateixa Unió diu i vol defensar.
No és admissible que la UE dictamini una protecció i reconeixement especial per totes les llengües europees i no faci res perquè el català sigui llengua oficial a Europa, i eviti la seva discriminació i esquarterament.
No és admissible que quan un poble, democràticament i pacíficament a través dels seus representants legals i legítims reclamin votar per decidir el seu futur i el seu Estat ho impedeixi, la UE calli o és limiti a dir que és un afer intern d’un dels Estats de la UE. No ens agradaria pensar que la UE prefereix dirimir aquest tipus de conflicte de forma violenta com en altres ocasions i llocs.
No és admissible que quan des de les institucions d’un dels Estats, és menteix, és tergiversa, és manipula i és condemna sense cap raó la UE calli o giri la vista.
No és admissible que quan des de mitjans públics i privats d’un dels Estats, s’acusa de nazis a tot un poble, i saben el que suposa, la UE ni tant sols ho condemni.
No és admissible que la UE reparteixi fons econòmics per ajudar als diferents sectors i que quan és descobreix que s’han utilitzat per altres fins, callin i no demanin responsabilitats, (ERE’s d’Andalusia).
Si aquesta és la Europa, la d’uns Estats que mantenen privilegis i lluny de convertir-la en la dels pobles, certament no ens ha d’interessar gaire. La Europa que ens cal construir, no és la d’un gran mercat i manteniment del poder dels Estats. La Europa que volem és la dels pobles, amb les seves diferencies i oportunitats. Una Europa plena de matisos i de colors. Una Europa amb un Govern votat i triat per legislar-ho tot. Una Europa convertida en la nació de nacions per decisió lliure i democràtica de tots els pobles que la conformen.
Aquesta és la Europa que volem. Una Europa que calla quan un poble reclama legítimament exercir el dret d’Autodeterminació, no és l’Europa que volem, ni ara ni mai.
RSS Feed
