D’acord, la Constitució espanyola consagra el dret de vaga i la seva utilització com eina per pressionar i resoldre conflictes. Pressionar si, resoldre, més aviat no. Fins i tot la majoria dels conflictes laborals és resolen avui per la via de la mediació o dictamen judicial.
Les vagues acostumen com s’anomena amb argot sindical, ser “la xocolata del lloro”. El sacrifici vaguista poques vegades queda compensat econòmicament i les altres peticions socials només quan l’empresari ho creu convenient.
En cap cas estem contra el dret de vaga. Ara bé, estem en desacord que treballadors amb certs privilegis en puguin fer us, si l’ús xoca amb altres drets. El sistema de transport públic, en cap cas és va idear per les classes dominants i pudents. El transport públic i el que representa de mobilitat majoritària, és el que avions i trens d’alta velocitat representen per una minoria.
Anar a la feina. Portar els menuts a l’escola. Fer la compra al mercat. Anar a l’Hospital. Practicar l’oci i l’esport, avui és possible gracies a les xarxes de transport públic. Transport que paguem els ciutadans directe i indirectament hi ha tots els efectes.
Una aturada del transport públic, té una incidència extraordinària sobre els sectors sempre més desfavorits. Són els usuaris diaris, els que no poden fer us d’altres tipus de transport com el cotxe privat o el taxi
.
De moment, i sembla que de moment per estona, el transport públic a Catalunya és de propietat publica, gestionat bàsicament amb diner públic i dirigit políticament per entitats publiques. Entitats semipúbliques, en diuen, perquè barregen la legislació laboral del sector privat amb un fiançament provinents dels impostos.
La primera contradicció que xoca frontalment amb el dret de vaga és el fet de que jo pago per tenir dret a un sistema de transport públic i els que estan contractats amb els seus sindicats decideixen tallar el servei, amb motius variats, i l’usuari que n’és propietari no només no rep compensació alguna, sinó que rep totes les desgracies que suposa no tenir transport.
La segona i més greu és la que ofereixen els sindicats anomenats de classe. Solidaritat. Paraula que mai hauria de ser anomenada en va, i que sindicalistes variats utilitzen per donar més veracitat a les seves raons. Deu ser la solidaritat que gasten entre ells, mai amb els usuaris del metro que són tant treballadors com ells i que depenen d’un salari com ells.
La patronal del transport públic, que hauria de patir en el terreny dels beneficis, no només no pateix, donat que no existeix, sinó que els gestors acaben reforçats pels politics de torn, que al cap i la fi son els que els anomenen.
La conclusió és devastadora. Fer vagues ara a tres anys vista d’unes eleccions municipals, no només no desgasta als politics (“empresaris”), sinó que només serveixen per “putejar” a la ciutadania que no pot prescindir del transport públic.
Zero pels insolidaris organitzats incapaços de trobar altres mètodes de lluita per evitar la miserable afectació que com sempre pateixen els més desfavorits.
I com no, zero a l’Alcaldessa de Barcelona, ella afavoridora de les classes oprimides, lluitadora incansable a favor dels moviments veïnals, corco del capitalisme i les classes dominats, per no impedir que un grapat de treballadors privilegiats amb una feina de per vida i ben remunerada comparativament, facin del seu dret i conducta escarni a tots els treballadors i classes populars que cada dia agafen el transport públic, practicant la més ignominiosa de les insolidaritats possibles.
RSS Feed
