Ja hem passat el 6 de Desembre, dia de la Constitució espanyola, i sense pena ni gloria, més aviat compungits de que a dia d’avui encara som una part d’una nació, Espanya, que porta ara ja fa tres segles, subjugant-nos i espoliant-nos.
Una constitució que seria la del dictador i genocida Francisco Franco. Seria seva, perquè la subscriuria amb els ulls tancats i sense fer cap esmena.
A dia d’avui, els espanyols que no poden ser altra cosa, encara és pregunten com és que els catalans, que “gaudeixen” com mai d’un espai polític i administratiu, no accepten les bondats del que suposa ser espanyol.
Miquel Roca i Jordi Solé Tura, pares de la constitució espanyola per part catalana, algun dia hauran de passar comptes. Ells van acceptar la sobirania espanyola i la unitat d’Espanya a canvi de renuncies patriòtiques i avui estem tastant les seves mal i fetes. Els catalans van “acceptar” aquesta constitució, jo no, perques els hi van vendre les “excel·lències” i un canvi polític i democràtic dels espanyols. Il·lusos.
Malgrat tot, aviat va quedar pales que els catalans no acceptaven aquesta constitució. La bandera borbònica, franquista mai ha onejat per decisió pròpia. Mostra inequívoca de la no pertinença a una nació que mai ha estat la dels catalans.
Avui, ja en tenim la certesa de que Espanya i els espanyols, no ens volen com som. De fet els governs espanyols, del color que sigui, utilitzen la constitució espanyola per ofegar-nos i per anorrear-nos. Majories, lleis i decrets són ara les seves armes de destrucció massiva. Una conjuminació de les institucions espanyoles els fa poderosos, si, però al segle XXI les forces democràtiques de Catalunya unides poden vèncer, cosa que fa no més de 40 anys era impensable. Ara només depèn dels catalans, no d’una constitució que mai hauria d’haver estat la nostra.