Fer política en termes democràtics per assolir el poder, és el que tots els ciutadans organitzats acostumen a fer als països d’arrel democràtica. Poder per legislar. Poder per governar. Poder per decidir.
En temps no democràtics, els explotats, els paries, anomenats per el gran valencià Ovidi les classes subalternes, al llarg de l’historia i amb una colla d’intel·lectuals han protagonitzat un munt de processos revolucionaris. Lenin a Rússia, Fidel i Guevara a Cuba. D’altres el que han fet és alliberar-se de les metròpolis colonialistes, India, EUA, Filipines, Ceylon, Argel, Líbia, etc.
Un fil comú i és present, la ciutadania. Sense els homes i dones cap revolució ni cap alliberament hauria estat possible. Homes i dones contra el poder, abans esclavitzant i extractiu. Els alliberaments de finals del segle XX com ho van ser Estònia, Lituània o els nous països Bàltics confirmaven que cap imposició pot amb la determinació d’un poble.
Va ser habitual i general que tots el processos d’alliberament els lideressin homes i dones d’esquerres. Els de dretes (associació que històricament s’ha fet lligant poder i dreta) eren amos de tot el poder i els d’esquerres els explotats amb pocs o cap dret en termes generals fins mitjan del segle XX.
Han estat les esquerres els promotors i els actors necessaris per millorar la vida en termes socials i arribar al nivell de benestar que Europa te ara. Moviments d’esquerres a tots els àmbits de la societat han determinat canvis impensables aconseguint parcel·les de justícia impensables no fa gaire.
Oposar-se, mobilitzar-se i crear estats d’opinió generals, han estat sempre estratègies per lluitar contra poders sectaris o de casta.
Només gent molt miserable que mai seran d’esquerres, poden negar que la ciutadania de Catalunya, pacíficament i democràticament s’ha mobilitzat, manifestat i proposat per un nou futur al establert. Per aquest fet, tothom que s’anomena d’esquerres, i sense cap més justificació, el poble que vota sempre té raó, haurien d’estar al costat.
Hitler empresonava comunistes i els alemanys deien, això no va per mi. Desprès a jueus i deien el mateix. Més tard van ser gitanos, opositors, tarats físics i finalment tothom va patir una dictadura i una Guerra Mundial.
Els catalans, si molts volem la independència, però la majoria vol votar. Va de democràcia si i també va de lluitar contra un Estat ple de corrupteles sense una separació de poders efectiva. Votar tindrà efectes col·laterals regeneradors per Espanya. Avui i desprès d’escoltar el to amenaçador a aquells que només volem votar, hauria de situar a totes les esquerres amb peu de “guerra”.
Per contra, i lamentablement, avui podem constatar que algunes esquerres s’han convertit amb baluards del Estat. Estatalistes per subjugar al poble. El PSOE que va gaudir de majories absolutes no va poder evitar dues vagues generals. Les esquerres populars contra l’esquerra del Estat.
No va de ser espanyol, tot i que els del PP ho plantegen en aquests termes, va de ser demòcrata o no. A ningú se’l pot obligar ser allò que no vol ser. A ningú se’l pot obligar a callar i acceptar les injustícies. Lluitar i defensar la justícia social és l’estigma de l’esquerra. Avui tristament constatem que les esquerres espanyoles han decidit abdicar de la lluita popular i situar-se al costat dels que fan del Estat eina d’injustícies.
Com va dir Lluis Companys; existeixen moltes causes al mon per defensar, però Catalunya sembla altra cop que només ens té a nosaltres.
RSS Feed
