Avui explicarem com va anar tot plegat des de que el Tribunal Constitucional espanyol, va trinxar l’Estatut, que abans havia estat ribotejat per l’esquerra i dreta espanyola. Ho fem perquè veiem que no només no aprenem dels nostres errors, sinó que fins i tot detectem que mai seran evitables, si les condicions politiques i de poder són les mateixes.
La resposta més contundent a la sentencia, no va ser de CiU, tampoc de ERC, els de les CUP ni se’ls esperava en aquestes qüestions. La resta van callar i atorgar carta de beneplàcit a la feina començada un 23 F, que ara se’ns presenta llunya. La resposta contundent la va donar un ex militant de ERC, metge i ex Conseller de Governació.
La seva reflexió escrita i publicada en un article al diari Punt Avui (18 d’Abril del 2009), “Patriotisme i Dignitat” va suposar l’iniciï d’un nou paradigma. La independència I com arribar-hi. A partir de l’article començaria un nou camí sense retorn.
Joan Carretero i uns quants patriotes més, van fer però un pas que ho canviaria tot. Va néixer “Reagrupament per la independència”. Eina social, de debat i per pressionar a la resta de partits anomenats nacionalistes i lluny de la independència.
Reagrupament va bastir un entramat territorial amb encara no sis mesos que va fer tremolar les jerarquies partidistes. Potser l’error de Reagrupament va ser anar a unes eleccions quan no tocava. Aquest fet va desencadenar una guerra interna amb visos externs, que va suposar per Reagrupament quedes reduïda a una opció testimonial.
Reagrupament havia de ser la ANC. Reagrupament va dir i proposar que sense regeneració política i social la independència no era possible. Reagrupament va dir i proposar que només la transversalitat de la societat faria possible la independència. Reagrupament va dir i proposar que només una Declaració Unilateral ens farà independents. Reagrupament va dir que el que féssim havia de ser escrupolosament democràtic i pacífic.
Uns quants patriotes, van tenir clar que calia una eina transversal organitzada per fer el que Reagrupament inicialment proposava. La resposta va ser aclaparadora i Catalunya és feia amb una de les millors eines, per conscienciar, denunciar i pressionar als nostres politics. La Assemblea Nacional Catalana, ens ha mostrat capacitats que cap altra organització mai ha tingut. La ANC, és l’element basic que sustenta el procés. Sense ella no hi hauria procés, exactament com tampoc ni hauria sense una Generalitat compromesa. Els partits sempre han jugat un paper secundari.
Sabem que unionistes i les clavegueres de l’Estat espanyol, volen esfondrar-la. També sabem que una lluita, ara ja gens soterrada, és va desfermar a partir de formació de Junts pel Si. Tot per controlar-la i si calgués esmicolar-la. Cal no oblidar que la ANC és un eina sociològicament atípica i d’aquí la seva transversalitat.
Per molt que ho diguin, els partits politics mai seran transversals. La ANC ho és pel senzill motiu de que no participa del repartiment institucional i no demana adhesions ideològiques. Alguns han encetat un camí molt perillós. La ANC a més de no repartir càrrecs té una única finalitat, la independència de Catalunya.
Visualitzar una lluita, que ja comença ha ensumar-se, pel control de la ANC, pot suposar la fi de moltes coses. La primera Assemblea de Catalunya que va tenir el lema de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, va acabar els seus dies perquè el PSUC i d’altres van decidir que no calia l’eina. Ells a traves d’una gran mobilització i amb uns redits electorals, van decidir que era temps pels partits i que la societat civil millor a casa.
No volem pensar que des de prefectures politiques, alguns pensin que ja no és el moment de la ANC i que només amb els partits en tenim prou. La lluita per ser membre de la junta i amb els termes que s’està fent, si no és corregeix, és el pitjor que li pot passar a Catalunya.
Vindran, i si no al temps, moments que haurem de fer carrer. Ens cal una ANC forta, organitzada i amatent. Pretendre substituir-la per un partit suposaria que tenim uns líders que no han entés res. Tant senzill i tant transversal, els catalans volem primer la independència, després ja decidirem quina Catalunya construirem.
RSS Feed
