Juan Carlos I, fillol de Francisco Franco, ens ha fet una emotiva revelació; “Al llit de mor, Franco només li va fer una petició, salvaguardar la unitat d’Espanya”.
Juan Carlos I, i el seu regnat, només ha servit per garantir que Espanya és “una i gran”. Les eines, la dreta (CDS, AP, PP) espanyola i l’esquerra (PSOE, IU) espanyola.
L’altra gran tasca del monarca i monàrquics, ha estat legitimar tot el relatiu al franquisme. Com fer-ho, sempre era hi ha estat el de menys. Corrupció endèmica, terrorisme d’Estat, justícia polititzada i manipulada més les castes dominants, IBEX 35 i una Església que mai ha perdut el seu poder dins de l’Estat, són els aliats i la garantia de que tot estava ben lligat.
La transició només va ser un transit d’un franquisme dictatorial i antidemocràtic, a un de “legítim i democràtic”. Això si, sense mai trencar amb una legalitat imposada per les armes i una guerra civil. Va ser i és normal veure com personatges descrits a, media.cat/anuari/nou-ministres-de-franco-sobreviuen-a-fraga/ mai han estat jutjats per donar suport a un dictador assassí. La transició va suposar un cert miracle, feixistes i falangistes és “convertien en demòcrates” a major gloria de Deu i dels borbons.
Una llei de la “memòria històrica”, que ni és històrica ni fa memòria als caiguts pel franquisme, pretén enterrar i salvar la dictadura. Als milers de republicans, o senzillament demòcrates enterrats amb un tret al cap a cruïlles conegudes i desconegudes, l’oblit, i el que és pitjor sense cap reconeixement com lluitadors per la llibertat i la democràcia.
Ara, a casa nostra, alguns s’entesten, hi ho fan usant termes com el cainisme, que els col·laboradors franquistes catalans o no, no se’ls pot acusar de res. És com si als francesos col·laboradors amb el nazisme i acabada la guerra, algú hagués proposat no passar comptes. Impensable no?
El que diem és, que Franco i el seu regim van ser possibles, perquè tot un seguit de personatges n’eren còmplices. Una vàlua intel·lectual o artística no poden ser elements que oblidin el que el franquisme i la seva guerra van fer.
No proposem cap revengisme exacerbat. El que diem és que tothom ha d’estar al lloc que li correspon pels seus actes, i si per exemple Pla, que va ser i va defensar el franquisme amb fets, mai, por molt erudit que fos, pot tenir un reconeixement públic meritori. Fer-ho és situar a Franco lluny del que va fer i va representar. El podrem estudiar. El podrem valorar com escriptor. Però ha d’estar tant condemnat com la condemna que fem els demòcrates del franquisme i del seu regim. Gent com el Pla, són els valedors necessaris que fan possible la injustícia.
Juan Carlos I, fillol de Francisco Franco, ens ha fet una emotiva revelació; “Al llit de mor, Franco només li va fer una petició, salvaguardar la unitat d’Espanya”.
Juan Carlos I, i el seu regnat, només ha servit per garantir que Espanya és “una i gran”. Les eines, la dreta (CDS, AP, PP) espanyola i l’esquerra (PSOE, IU) espanyola.
L’altra gran tasca del monarca i monàrquics, ha estat legitimar tot el relatiu al franquisme. Com fer-ho, sempre era hi ha estat el de menys. Corrupció endèmica, terrorisme d’Estat, justícia polititzada i manipulada més les castes dominants, IBEX 35 i una Església que mai ha perdut el seu poder dins de l’Estat, són els aliats i la garantia de que tot estava ben lligat.
La transició només va ser un transit d’un franquisme dictatorial i antidemocràtic, a un de “legítim i democràtic”. Això si, sense mai trencar amb una legalitat imposada per les armes i una guerra civil. Va ser i és normal veure com personatges descrits a, media.cat/anuari/nou-ministres-de-franco-sobreviuen-a-fraga/ mai han estat jutjats per donar suport a un dictador assassí. La transició va suposar un cert miracle, feixistes i falangistes és “convertien en demòcrates” a major gloria de Deu i dels borbons.
Una llei de la “memòria històrica”, que ni és històrica ni fa memòria als caiguts pel franquisme, pretén enterrar i salvar la dictadura. Als milers de republicans, o senzillament demòcrates enterrats amb un tret al cap a cruïlles conegudes i desconegudes, l’oblit, i el que és pitjor sense cap reconeixement com lluitadors per la llibertat i la democràcia.
Ara, a casa nostra, alguns s’entesten, hi ho fan usant termes com el cainisme, que els col·laboradors franquistes catalans o no, no se’ls pot acusar de res. És com si als francesos col·laboradors amb el nazisme i acabada la guerra, algú hagués proposat no passar comptes. Impensable no?
El que diem és, que Franco i el seu regim van ser possibles, perquè tot un seguit de personatges n’eren còmplices. Una vàlua intel·lectual o artística no poden ser elements que oblidin el que el franquisme i la seva guerra van fer.
No proposem cap revengisme exacerbat. El que diem és que tothom ha d’estar al lloc que li correspon pels seus actes, i si per exemple Pla, que va ser i va defensar el franquisme amb fets, mai, por molt erudit que fos, pot tenir un reconeixement públic meritori. Fer-ho és situar a Franco lluny del que va fer i va representar. El podrem estudiar. El podrem valorar com escriptor. Però ha d’estar tant condemnat com la condemna que fem els demòcrates del franquisme i del seu regim. Gent com el Pla, són els valedors necessaris que fan possible la injustícia.
RSS Feed
