ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

UNIÓ HA DE DECIDIR, O DURAN, O LA LLIBERTAT DE CATALUNYA.

22/5/2014

0 Comments

 
Imagen

22 DE MAIG I DESCOMPTANT.

Comença ha ser imperatiu que els d’Unió Democràtica de Catalunya facin com els de Convergència Democràtica de Catalunya. Han de triar. Ara ja no ni ha prou amb l’alineació democràtica del dret a decidir.

CiU, és una federació de partits amb estructures organitzatives diferents, però malgrat tot amb “acords programàtics sòlids” defensats al Congrés espanyol i al Parlament de Catalunya. No és pot dir el mateix de la tasca feta pels  euro diputats de la darrera etapa.

CDC ha resolt de forma democràtica i organitzativa situar-se sense subterfugis al costat d’un primer SI a la consulta i d’un segon SI per la independència de Catalunya. Convergència ha fet la seva catarsis i hores d’ara ningú dubta que qui la encapçalat ha estat el president Artur Mas.

És obvi que dins d’Unió existeixen diferents sensibilitats, ni han d’unionistes descarats, d’autonomistes, de terceres vies i de independentistes. És constata que el seu “màxim líder”, Duran i Lleida, manté posicions que  no coincideixen amb els nous postulats politics de CDC. Ningú ha pretès posar en dubta el sentit democràtic d’Unió. Ara el que és posa en dubta és quina de les sensibilitats és la majoritària dins d’Unió.  De moment la que més sona, la que més és visualitza i fa més mal al procés i en concret al President Mas és la posició den Duran i Lleida.

Mentrestant el president Mas diu que els temps de les terceres vies fa un segle que és van exhaurir, en Duran diu a ple pulmó que la tercera via està més viva que mai.

Els que som conscients i sabem que som dins d’un procés extraordinari i ple de dificultats, també sabem que per arribar a la fi del trajecte, ens calen totes les sensibilitats ideològiques i politiques al voltant de l’objectiu, d’això se’n diu transversalitat.

Aconseguir que Catalunya sigui un Estat lliure, independent i que formi part del concert mundial, no és poca cosa. Unió Democràtica de Catalunya, no pot mantenir-se gaire temps més dins del terreny de ningú, sobre tot quan el seu President sense un mandat èxplicit del partit, és dedica a vendre posicions personals, lluny del que predica el president Artur Mas i la pròpia federació.

Unió no pot deixar per més endavant prendre la decisió. Una decisió que haurà de prendre el conjunt de la seva militància. Fer-ho és imprescindible i urgent. CDC ha resolt el seu futur polític i UDC  també ho ha de fer. No fer-ho implica un desgavell permanent dins la federació i un  desgast innecessari del President Artur Mas.

De res servirà que el President faci crides al vot perquè és voti a aquells que se la juguen, si al costat i permanentment se’l qüestiona amb propostes i reflexions que res tenen a veure amb la independència.

Duran i Lleida no només no suma suports pel President Artur Mas, sinó que més aviat sembla un “submarí alemany” que persegueix un destructor aliat de forma incansable fins la seva destrucció i esfondrament.

El President Mas, en tant que líder del procés, i com representant de la màxima institució de Catalunya, no pot tenir d’aliat estratègic i tàctic el president d’una força que qüestiona part del procés sistemàticament, sobre tot perquè encara no som dins l’escenari del referendum.

Duran i Lleida pot ser l’abandera’t de totes les terceres vies que vulgui i pot compartir la seva visió amb qui li vingui en gana. Fins i tot és pot posar de genolls i suplicar a Espanya que ens donin una mica més d’autogovern autonòmic. Pot continuar representant a Espanya arreu del planeta i reunir-se amb dictadors i demòcrates per defensar els interessos d’Espanya i te tot el dret, però tenim “l’estranya sensació” que tots aquells, que en cap cas eren la “majoria silenciosa” i que varen fer una extraordinària i meravellosa cadena humana (Via Catalana per la Independència), en cap cas és va fer per tenir més autonomia, o per una tercera via, el crit va unànime dels gairebé dos milions de catalans va ser INDEPENDÈNCIA.

Certament el problema és estrictament d’Unió, però Unió a més de ser part d’una federació política amb CDC, governa i governa amb el president Mas. Unió ha de resoldre una situació que s’utilitza permanentment per desgastar al President. Cada cop que CDC surt en defensa, per sentit d’una lleialtat desmesurada, al Duran, baixa la seva cotització electoral. CDC no pot resoldre els problemes d’Unió, cert, però no pot deixar que la bola arribi a dimensions estratosfèriques, és podria donar la casuística que molts no volen, que el president Artur Mas, ara o més endavant fos rellevat del seu càrrec i alguns tenen la intenció de fer-ho per avortar el procés

Molta gen creu i n’està convençuda de que tenim líder i lideratge i que mentrestant sigui així, el procés no te aturador. Fins i tot la societat civil té els seus líders. Tot procés necessita la confluència del líder polític i  d’un  poble que segueixi i empenyi. Qui pretengui esbotzar qualsevol de les dues potes, el que vol és el fracàs.

Duran i Lleida serveix als interessos espanyols i sembla que d’això hi ha poques dubtes. ERC amb la seva critica permanent  a la coalició, amb pretensions sorpasistes, no deixen de fer i aconseguir el mateix efecte que en Duran. Generar desconfiança  amb l’excusa de que el procés és del poble i si un cau en tindrem un altre, fer un pacte de legislatura i aprofitar la governabilitat per ser deslleial, no deixa de ser el mateix que fa en Duran i Lleida.

Ara, com diu en Joan Carretero, votar en Ramon Tremosa és reforçar el procés, al president Artur Mas i afeblir a tots els Duran de torn i esquerranosos que a dia d’avui no saben que el procés serà transversal o no serà. Voteu independència, però si voteu en Ramon Tremosa, gran candidat, au de saber que esteu consolidant el procés. Pensem-hi.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.