Temps ençà, un mestre m’explicava com els Estats Units d’Amèrica per diferents causes havien arribat ha ser el que són, una superpotència en tots els àmbits.
Practicar la democràcia, fer lleis estrictes, entenedores i respectar profundament la separació dels poders públics n’han estat la base, però amb això ni havia prou. Els sectors privats, van posar enginy i recursos per fer país, i aquesta conjunció va tenir veritables èxits tecnològics, convertits en referents per uns i odiats per altres, però la evidencia d’un èxit desfermat ha convertit els seus èxits en pedra filosofal, tot i que la justícia social, potser no estigui o no sigui un dels seus màxims referents.
Veure treballadors de grans empreses, sense fer res, a priori, podria semblar un càstig. Res més lluny. La seva feina és no fer res, és pensar. Pensar com millorar el concepte productivitat, com estalviar en despesa energètica, com fabricar elements duradors, com descobrir noves tendències i preferències de consum. Aquets treballadors del no res en treien promeses de futur, ells eren els veritables investigadors i afegien a les seves empreses un I+D molt per sobre del valor afegit al producte, i qualsevol empresa americana si podia en tenia.
L’estat espanyol, també en té d’individus que no fan res, però a diferencia dels americans que pensen com millorar l’empresa i el país, els d’aquí se l’empesquen per fotre a Catalunya i als catalans. Ho fan fent lleis contra la nostra llengua, contra la nostra costa, contra els nostres comerços, contra els nostres centres de connexió internacionals, contra la voluntat democràtica dels ciutadans. Fet i fet els espanyols no paren de pensar com millorar els seus interessos i com defenestrar els nostres, ho si més no retardar-los tant com sigui possible, fins i tot anant en contra de dictàmens europeus.
La Espanya borbònica, la franquista, és viva. Ells només treballen per que tot continuï com sempre, beneficiant a uns quants i perjudicant a tothom concretament als catalans. Ells tenen els alliberats, pagats amb els diners de l’espoli català, per treballar com sempre preparant estrategies per sotmetre als diversos pobles de la península i concretament als catalans. Se’ls hi en refot la crisis, les pensions, els impostos, l’atur, les hipoteques. Ells volen continuar amb els seus privilegis monàrquics, com abans. Ells no tenen a la seva agenda paraules com construir, treballar, democràcia, tolerància. Ells volen viure com sangoneres, de gratis, controlant amb els seus alliberats que la seva colònia major Catal no deixi de produir. Ells ara volen continuar fent trens dins al no res, corredors per on no hi viu ni treballa ningú, volen continuar marcant paquet de que són un país gran, volen mantenir els seus ministeris tot i que no tinguin competències i ara tothom ja sap que Espanya és un bluf com ho va ser Iugoslàvia i de la mateixa manera que Iugoslàvia invent comunista va existir i deixar de existir, Espanya la borbònica aviat deixarà d’existir. Són els pobles els que finalment decideixen com volen viure i ser, i cap llegat és etern. Aviat els pobles que conformen ara per dret de conquesta l’estat espanyol, seran lliures i possiblement una altra forma de construir relacions serà possible, però mai des de l’òptica i figura d’un espanyol, figura que pretén ser a l’hora castellà, català, basc i gallec. Un enigma que supera fins i tot el miracle de la “Santisima Trinitat”.
Aquesta n’és La gran diferencia, mentrestant els americans se les empesquen per ser competitius i mantenir el seu poder econòmic i militar, els espanyols, només s’esforcen en com poden mantenir els seus privilegis i el seu estatus amb el mínim esforç.
Catalunya no serà feliç ni respectada fins que no és separi d'Espanya. Albert Gobat (Premi Novel de la Pau 1902)
Practicar la democràcia, fer lleis estrictes, entenedores i respectar profundament la separació dels poders públics n’han estat la base, però amb això ni havia prou. Els sectors privats, van posar enginy i recursos per fer país, i aquesta conjunció va tenir veritables èxits tecnològics, convertits en referents per uns i odiats per altres, però la evidencia d’un èxit desfermat ha convertit els seus èxits en pedra filosofal, tot i que la justícia social, potser no estigui o no sigui un dels seus màxims referents.
Veure treballadors de grans empreses, sense fer res, a priori, podria semblar un càstig. Res més lluny. La seva feina és no fer res, és pensar. Pensar com millorar el concepte productivitat, com estalviar en despesa energètica, com fabricar elements duradors, com descobrir noves tendències i preferències de consum. Aquets treballadors del no res en treien promeses de futur, ells eren els veritables investigadors i afegien a les seves empreses un I+D molt per sobre del valor afegit al producte, i qualsevol empresa americana si podia en tenia.
L’estat espanyol, també en té d’individus que no fan res, però a diferencia dels americans que pensen com millorar l’empresa i el país, els d’aquí se l’empesquen per fotre a Catalunya i als catalans. Ho fan fent lleis contra la nostra llengua, contra la nostra costa, contra els nostres comerços, contra els nostres centres de connexió internacionals, contra la voluntat democràtica dels ciutadans. Fet i fet els espanyols no paren de pensar com millorar els seus interessos i com defenestrar els nostres, ho si més no retardar-los tant com sigui possible, fins i tot anant en contra de dictàmens europeus.
La Espanya borbònica, la franquista, és viva. Ells només treballen per que tot continuï com sempre, beneficiant a uns quants i perjudicant a tothom concretament als catalans. Ells tenen els alliberats, pagats amb els diners de l’espoli català, per treballar com sempre preparant estrategies per sotmetre als diversos pobles de la península i concretament als catalans. Se’ls hi en refot la crisis, les pensions, els impostos, l’atur, les hipoteques. Ells volen continuar amb els seus privilegis monàrquics, com abans. Ells no tenen a la seva agenda paraules com construir, treballar, democràcia, tolerància. Ells volen viure com sangoneres, de gratis, controlant amb els seus alliberats que la seva colònia major Catal no deixi de produir. Ells ara volen continuar fent trens dins al no res, corredors per on no hi viu ni treballa ningú, volen continuar marcant paquet de que són un país gran, volen mantenir els seus ministeris tot i que no tinguin competències i ara tothom ja sap que Espanya és un bluf com ho va ser Iugoslàvia i de la mateixa manera que Iugoslàvia invent comunista va existir i deixar de existir, Espanya la borbònica aviat deixarà d’existir. Són els pobles els que finalment decideixen com volen viure i ser, i cap llegat és etern. Aviat els pobles que conformen ara per dret de conquesta l’estat espanyol, seran lliures i possiblement una altra forma de construir relacions serà possible, però mai des de l’òptica i figura d’un espanyol, figura que pretén ser a l’hora castellà, català, basc i gallec. Un enigma que supera fins i tot el miracle de la “Santisima Trinitat”.
Aquesta n’és La gran diferencia, mentrestant els americans se les empesquen per ser competitius i mantenir el seu poder econòmic i militar, els espanyols, només s’esforcen en com poden mantenir els seus privilegis i el seu estatus amb el mínim esforç.
Catalunya no serà feliç ni respectada fins que no és separi d'Espanya. Albert Gobat (Premi Novel de la Pau 1902)
RSS Feed
